Racisme, antisemitisme i eugenèsia als Estats Units

Per MICHAEL LÖWY i ELENI VARIKAS [1] [2]

Hi ha persones, com Daniel Goldhagen, que han intentat explicar el nazisme com una perversitat antisemita exclusivament alemanya; d’altres, com Ernst Nolte, amb un esperit visiblement apologètic, parlen de comportament «asiàtic» o d’imitació dels bolxevics. Però pot ser que el racisme i l’antisemitisme nazis, com ho ha percebut Hannah Arendt, bevien més aviat de fonts occidentals [3] i fins i tot filiacions nord-americanes? En efecte, entre les lectures favorites dels fundadors del III Reich hi havia el llibre d’un personatge nord-americà altament representatiu: Henry Ford. D’altra banda, les doctrines científiques i les pràctiques racistes polítiques i jurídiques als Estats Units van tenir un impacte no gens menyspreable entre els corrents equivalents a Alemanya.

Aquesta connexió americana es remunta, primer de tot, a la llarga tradició de l’estructuració jurídica de la raça –una tradició que fascinarà el moviment nazi des dels seus orígens. En efecte, per raons històriques lligades entre d’altres a la pràctica ininterrompuda al llarg de segles de l’esclavitud dels negres, els Estats Units ofereixen el cas potser únic d’una metròpoli que ha exercit des de l’inici, i sobre el seu propi sòl, una classificació racista oficial com a fonament de la ciutadania. Ja siga per les definicions de la «blancor» o de la «negror» que malgrat la seva inestabilitat se succeeixen des de fa tres segles i mig com a categories jurídiques; ja siga per les polítiques d’immigració envejades per Adolf Hitler des dels anys 20; o, fins i tot, per les pràctiques d’esterilització forçada practicades en certs estats uns decennis abans de la pujada del nazisme a Alemanya. Per tot això la connexió americana ofereix un terreny privilegiat, tot i que de cap manera únic, per replantejar les fonts pròpiament modernes del nazisme i les continuïtats no confessades d’aquest amb certes pràctiques polítiques de les societats occidentals (incloent-hi de democràtiques).

La denúncia de l’antisemitisme i del genocidi jueu és un dels components importants de la cultura política dominant als Estats Units d’avui. Molt bé! Hi regna, per contra, un silenci incòmode sobre les relacions, les afinitats i les connexions entre personatges importants de l’elit econòmica i científica dels EUA amb l’Alemanya nazi. Ha calgut esperar als darrers anys per veure publicats llibres que aborden clarament aquestes qüestions molestes. Ens sembla que dues d’aquestes obres mereixen una atenció particular: «The nazi connection. Eugenics, American racism and German national socialism [4]», d’Stefan Kühl, i «The American axis. Henry Ford, Charles Lindbergh and the rise of the Third Reich [5]», de Max Wallace. Stefan Kühl és un universitari alemany que ha fet investigacions als Estats Units i Max Wallace un periodista nord-americà establert des de fa molt de temps al Canadà.

”Hi ha avui un país on es poden veure els inicis d’una millor concepció de la ciutadania”, escrivia Hitler el 1924. Es referia a l’esforç dels Estats Units per mantenir la “superioritat nòrdica” i a la seva política relativa a la immigració i a la naturalització. El projecte “d’higiene racial” desenvolupat a «Mein Kampf» prenia com a model l’Immigration Restriction Act (1924), que prohibia l’entrada als Estats Units als individus portadors de malalties hereditàries, així com als immigrants que procedien de l’Europa del sud i de l’est. Quan el 1933 els nazis van establir el seu programa per a “la millora” de la població amb l’esterilització forçosa i la reglamentació dels matrimonis, es van inspirar obertament en els Estats Units, on diversos Estats aplicaven des de feia decennis l’esterilització dels «defectuosos», una pràctica sancionada pel Tribunal Suprem el 1927.

L’estudi destacable d’Stefan Kühl descriu aquesta sinistra filiació tot estudiant les estretes relacions que es teixeixen entre els eugenistes americans i alemanys durant el període d’entreguerres, les transferències de les idees científiques i les pràctiques jurídiques i mèdiques. Ben documentada i defensada amb rigor, la tesi principal de l’autor és que el suport continu i sistemàtic dels eugenistes americans als seus col·legues alemanys fins a l’entrada dels Estats Units en la Segona Guerra mundial i la seva adhesió a la majoria de les mesures de la política racial nazi, van constituir una font important de legitimació científica de l’estat racista de Hitler.

En contra d’una part considerable de la historiografia dominant, Kühl ensenya que els eugenistes americans que es van deixar seduir per la retòrica nazi de la higiene racial no eren un grupet d’extremistes o de marginats, sinó un grup considerable de científics l’entusiasme dels quals no es va atenuar quan la retòrica nazi es va fer realitat. L’estudi d’aquestes relacions entre les dues comunitats científiques permet al sociòleg i a l’historiador alemany de donar llums sobre els múltiples aspectes de la influència que van exercir entre els adeptes a la higiene racial els «progressos» de l’eugenèsia americana –sobretot l’eficàcia d’una política d’immigració que “combinava la selecció ètnica i eugenista”– i l’èxit que va experimentar el moviment eugenista americà tot fent adoptar lleis a favor de l’esterilització forçosa.

Mentre que a la República de Weimar els treballadors socials i els responsables de la salut pública es preocupaven per reduir els costos de la protecció social, els especialistes de la higiene racial se centraven en les mesures d’esterilització forçosa practicades en diversos estats dels Estats Units per reduir el cost de «deficients». La referència als Estats Units, primer país que va institucionalitzar l’esterilització forçosa, abunda en totes les tesis mèdiques de l’època. Una de les explicacions, sovint avançades, que reforcen aquest estatut d’avantguarda de què gaudia l’eugenèsia americana era que la presència dels negres “hauria obligat la població blanca a recórrer a un programa sistemàtic de millora de la raça”. Aquesta mateixa explicació serà avançada més tard pels apologetes americans del règim nazi com el genetista T.U.H Ellinger, que comparava la persecució dels jueus al tractament brutal dels negres als Estats Units.

Amb l’ascens del nazisme, els eugenistes americans com Joseph DeJarnette, membre del moviment d’esterilització de Virgínia, descobreixen amb sorpresa i fascinació que “els alemanys superen en el nostre propi joc...” La qual cosa no va impedir, almenys fins a l’entrada en guerra dels Estats Units (desembre de 1941), el seu suport actiu a les polítiques racistes nazis, no més que el silenci de la gran majoria dels eugenistes davant la persecució dels jueus i dels zíngars, els negres del III Reich.

Certament, la comunitat eugenista no va ser homogènia, com ho ensenyen les denúncies virulentes de científics com els eugenistes socialistes Herman Muller i Walter Landauer; les del genetista progressista L. C. Dunn i les del cèlebre antropòleg Franz Boas. Però contràriament als dos últims, que eren crítics amb l’eugenèsia, Muller i Landauer feien una crítica científica del nazisme que, tot i negar la jerarquia de les races, reconeixia la necessitat de millorar la raça humana per la promoció de la reproducció dels individus «capaços» i la prohibició de la dels individus «inferiors».

VOCABULARI BIOLÒGIC, MÈDIC I HIGIÈNIC

Capítol 6 del llibre «Ciència i racisme» de Külh. La influència dels conceptes diferents de la raça sobre les actituds envers les polítiques racistes nazis desmenteix la tesi canònica segons la qual les tendències «pseudocientífiques» de l’eugenèsia americana –responsables de la llei racista de 1924 sobre la immigració– haurien cedit el seu lloc, des dels anys 1930, a una eugenèsia progressista més «científica» en ruptura total amb la higiene racial.

La tipologia complexa que construeix l’autor demostra que les diferències al si del moviment eugenista americà no tenien res a veure amb el seu esdevenir més «científic». Subratlla que la lluita dins de la comunitat científica internacional sobre la política racial nazi era, sobretot, una lluita entre posicions científiques divergents relatives a la millora de la raça i als mitjans científics, econòmics i polítics d’aconseguir-ho.

D’aquesta manera l’autor proposa dues nocions –«racisme ètnic» i «racisme genètic»–, que considera necessàries per a la comprensió del fenomen estudiat. El primer va ser condemnat obertament pel tribunal de Nuremberg; pel que fa al segon, va ser més difícil. D’una part, la majoria dels higienistes racials no van ser jutjats per l’esterilització forçosa de 400.000 persones. I la investigació recent ha revelat que una part de l’acusació va intentar presentar les massacres massives i les experiències als camps com a pràctiques diferents de «l’eugenèsia autèntica».

El 1939, Ellinger escrivia al Journal of Heredity que la persecució dels jueus no era una persecució religiosa, sinó “un projecte de criança a gran escala amb l’objectiu d’eliminar de la nació els atributs hereditaris de la raça semítica”. I afegia: “Però quan es tracta de saber com el projecte de criança pot ser realitzat amb la major eficàcia, una vegada que els polítics han determinat la seva idoneïtat, la ciència pot ajudar fins i tot els nazis”. Uns anys més tard, Karl Brandt, el cap del programa d’eliminació de les persones minusvàlides, declarava davant els seus jutges que aquest programa havia estat fundat en experiències americanes algunes de les quals dataven de 1907. Citava per a la seva defensa Alexis Carel, el nom del qual designava, encara recentment, una de les facultats de la Universitat de Lió.

L’obra de Max Wallace analitza les relacions de dues icones americanes del segle XX amb el nazisme: el constructor d’automòbils Henry Ford i l’aviador Charles Lindbergh. Aquest darrer, heroi consagrat de l’aviació per haver estat el primer en travessar l’Atlàntic (1927), jugarà un paper polític significatiu en els anys 1930, en tant que simpatitzant americà del III Reich i, a partir de 1939, com un dels organitzadors (amb Ford) de la campanya contra Roosevelt, acusat de voler intervenir a Europa contra les potències de l’Eix.

Menys conegut, el cas de Ford és més important. Com ho mostra molt bé Max Wallace –és un dels punts forts del seu llibre– «The International Jew» (1920-1922) de Ford, inspirat en l’antisemitisme més brutal, va tindre un impacte considerable a Alemanya. Traduït el 1921 a l’alemany, va ser una de les principals fonts de l’antisemitisme nacionalsocialista i de les idees d’Adolf Hitler. El desembre de 1922, un periodista del New York Times que va visitar Alemanya, narrava com “la paret situada darrere la taula de Hitler, al seu despatx privat, està decorada amb un gran retrat de Henry Ford”. A l’avantcambra hi havia una taula coberta d’exemplars de «Der Internationale Jude». Un altre article del mateix diari nord-americà publicava, el febrer de 1923, les decalaracions d’Erhard Auer, vicepresident de la Dieta bàvara, en què acusava Ford de finançar Hitler perquè era partidari del seu programa destinat a “l’extermini dels jueus a Alemanya”.

Wallace observa que aquest llibre és una de les primeres referències conegudes als projectes exterminadors del dirigent nazi. El 8 de març de 1923, en una entrevista al Chicago Tribune, Hitler declarava: “Considerem Heinrich Ford com el líder del moviment feixista que creix a Amèrica [...] Admirem particularment la seva política antijueva, que és la de la plataforma dels feixistes bavaresos [6]”. Al «Mein Kampf», que apareixerà dos anys més tard, l’autor ret homenatge a Ford, l’únic individu que resisteix als jueus a Amèrica. Però el seu deute envers l’industrial és bastant més important. Les idees de «The International Jew» són omnipresents al llibre, i molts paràgrafs gairebé calcats, sobretot els referits al paper dels conspiradors jueus en les revolucions a Alemanya i Rússia.

Uns anys més tard, el 1933, amb el Partit Nazi al poder, Edmund Heine, gerent de la filial alemanya de Ford, escriu al secretari de l’industrial americà, Ernest Liebold, per explicar-li que «The International Jew» era utilitzat pel nou govern per educar la nació alemanya en la comprensió de la qüestió jueva [7]. Reunint aquesta documentació, Max Wallace estableix, de manera incontestable, que el constructor d’automòbils americà havia format part de les fonts més significatives de l’antisemitisme nacionalsocialista.

Com ho recorda Max Wallace, el 1938 Hitler va concedir a Henry Ford, a través del cònsol alemany als Estats Units, la Gran Creu de l’Ordre Suprem de l’Àguila Alemanya, una distinció creada el 1937 per honorar grans personalitats estrangeres. Anteriorment, la medalla (una Creu de Malta envoltada de creus gammades) havia estat atorgada a Benito Mussolini.

“EL VAIG LLEGIR I EM VAIG CONVERTIR EN ANTISEMITA”

Tanmateix, Wallace no ens explica per què, considerant l’abundància de treballs antisemites europeus, sobretot alemanys, l’obra americana va fascinar tant l’autor de «Mein Kampf». Per què va decorar el seu despatx amb el retrat de Henry Ford i no amb el de Paul Lagarde, Moeller van der Bruck o el de tants altres il·lustres ideòlegs antisemites alemanys? A més del prestigi associat al nom de l’industrial, sembla que hi ha tres raons que poden explicar aquest interès per «The International Jew»: la modernitat de l’argument, el seu vocabulari «biològic», «mèdic» i «higienista»; el seu caràcter de síntesi sistemàtica tot articulant en un discurs grandiós, coherent i global, el conjunt dels atacs antisemites de la postguerra; finalment, la seva perspectiva internacional, planetària, mundial.

Wallace ensenya documents que afirmen que Hitler no va ser l’únic dels dirigents nazis que va experimentar la influència del llibre fabricat a Dearborn. Baldur von Schirach, líder de les Hitlerjugend i, més tard, gauleiter (cap d’una administració de l’Alemanya nazi) de Viena, va declarar al procés de Nuremberg el 1946 que “el llibre antisemita decisiu que he llegit d’aquesta època, i el llibre que ha influenciat els meus camarades, és el de Henry Ford «The International Jew». El vaig llegir i em vaig convertir en antisemita”. Joseph Goebbels i Alfred Rosenberg figuren també entre els dirigents que van mencionar aquesta obra entre les referències importants de la ideologia del Partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) [8].

El juliol de 1927, acusat per un procés de difamació i inquiet per la caiguda de les vendes dels seus cotxes, Ford es va retractar degudament. En un comunicat de premsa, afirmava sense manifestar desgrat “no haver estat informat” del contingut dels articles antisemites apareguts al Dearborn Independent, i demanava als jueus “perdó pel mal involuntàriament infligit amb el pamflet «The International Jew [9]»”. Criticada per poc sincera per bona part de la premsa americana aquesta declaració li va permetre tanmateix evitar la seva responsabilitat penal. No li va impedir, però, continuar sostenint, de sotamà, una sèrie d’activitats i publicacions de caràcter antisemita [10].

El “Henry Ford precursor del nazisme” ha estat àmpliament ocultat als Estats Units en benefici del gran industrial modern promotor del cotxe fabricat en sèrie i econòmic. És aquest home que l’escriptor anglès Aldous Huxley presentava irònicament en la seva distòpia «Un món feliç» (1932) com la divinitat moderna, «Our Ford», que reemplaçava l’antic «Our Lord» («Nostre Senyor»).

Aquest llarg silenci incòmode és comprensible. El «cas» Henry Ford planteja preguntes delicades sobre el lloc del racisme en la cultura nord-americana i sobre les relacions entre la nostra «civilització occidental» i el III Reich, entre la modernitat i l’antisemitisme més delirant, entre progrés econòmic i regressió humana. El terme «regressió» no és, d’altra banda, pertinent: un llibre com «The International Jew» no hauria pogut ser escrit abans del segle XX, i l’antisemitisme nazi és també un fenomen radicalment nou. L’Informe Ford trau a la llum les antinòmies del que Norbert Elias anomenava «el procés de civilització».

Traduït per Salvador Pallarès-Garí