Barcelona, maig del 37, barricades i policies

per Pepe Gutiérrez [1]

En les controvèrsies històriques, no és difícil confondre allò que és principal amb qüestions secundàries. Així, per exemple, quan es parla de la revolució a Catalunya (juliol 1936; maig 1937), no falta qui posa l’accent en els abusos provocats per la repressió revolucionària, incidint sobretot en l’actuació dels sectors de la FAI. S’ha arribat a afirmar que la revolució “es va perdre a si mateixa.

El pas següent és menystenir la seva obra constructiva: “La revolució és un procés dual. D’un costat es destrueix, d’un altre es construeix, però no hi ha temps per a construir”, ens diu l’historiador Julián Casanovas. Però sí que va haver-hi un temps de construcció. A més, la revolució va ser la manera en què el poble va respondre a una temptativa colpista contra la qual les autoritats republicanes s’havien negat a intervenir arrestant els capitostos...

Entre certa esquerra, s’ofereix una idea de les jornades de maig com la gran oportunitat perduda per a la victòria revolucionària, l’ocasió en què el poder va estar a l’abast de la mà i no es va guanyar pels errors (o oportunismes) de la CNT, i també del POUM. Vist amb més perspectiva, es podria dir millor que la crisi de maig va ser, abans que una altra cosa, una col·lisió entre un procés revolucionari que s’havia quedat a meitat de camí i una "restauració democràtica" que volia tot el poder per a reduir al màxim una dinàmica revolucionària “inoportuna” per als plans de privilegiar l’aliança amb les potències “democràtiques”.

La iniciativa de les jornades la van tenir les forces institucionals (el PSUC prosoviètic en primer lloc), però, les masses treballadores hi van reaccionar indignades. Orwell ens va oferir un retrat memorable del canvi que havia patit la ciutat des de juliol del 36, i davant dels possibles dubtes, es va posar al costat de les barricades en contra de la policia “democràtica” que volia acabar amb “trotskistes”e “incontrolats” (anarquistes insubmisos).

Tres opcions

Durant els primers dies, la conclusió de l’enfrontament no estava decidida per endavant. Per a la revolució obrera existien tres opcions. La primera era arribar fins a les últimes conseqüències, i iniciar una nova fase revolucionària. En aquest extrem se situaven amb diferents matisos els Amics de Durruti, i el grup bolxevic-leninista que abonava les tesis de Trotsky contra el POUM. Però maig no era juliol, entre altres coses perquè la CNT estava en el govern, i el POUM no veia que es pogués transitar aquest camí.

La proposta del POUM era la segona opció. El seu interès va ser buscar una solució de compromís des d’una posició de força, des d’una retirada que evitaria el pitjor per al sector revolucionari.

La tercera era la representada per la direcció ministerialista de la CNT que va defensar allò que podríem anomenar la postura conciliadora. Fins i tot es va atrevir a garantir que no hi hauria ni vencedors ni vençuts.

Els límits polítics de la revolució

Les “jornades” van mostrar l’enorme empenta revolucionària de la base social confederal (i poumista), la seva consciència que s’estava restablint l’altra República, la d’abans de juliol, i s’estava fent, a més, amb la presència d’un partit comunista que utilitzava la guerra contra la revolució.

Però al mateix temps van posar en evidència les limitacions de la revolució. Aquesta s’havia desenvolupat poderosament en les fàbriques, els barris, el camp i els municipis, però s’havia detingut en les portes del govern. S’ha parlat de doble poder, però en realitat, es va tractar més aviat d’una mena de cohabitació.

El poder revolucionari des de baix mai no va arribar a qüestionar l’hegemonia política dels partits del Front Popular. Va considerar que n’hi havia prou amb la “rectificació” que implicava la presència dels sindicats i dels partits obrers. Els governs-comitès locals mai no es van qüestionar aquest poder central, ni tan sols en els casos en què, com a Aragó, es duia a terme una intensa tasca col·lectivitzadora. El Consell d’Aragó va contentar-se amb que el deixessin fer, i quan va arribar l’hora de la restauració, no va tenir una altra alternativa de recanvi.

Aquest desequilibri seria incomprensible sense la presència hegemònica de l’anarcosindicalisme, tan combatiu per baix, tan extraviat per dalt. En no concebre una fórmula de poder obrer obert i unitari, i amb el pretext de “no fer com els bolxevics”, els líders anarquistes van acceptar el compromís de sostenir fins a l’octubre del 1936 un Comitè Central de Milícies Antifeixistes que, a més, va ser proposta per Companys.

Una mostra de l’actitud d’aquest Comitè la tenim en la qüestió del Marroc. En connexió amb els nacionalistes magribins, García Oliver i Gorkin (CNT-POUM) van portar una proposta al govern de València que va causar enorme pertorbació en els anomenats “nacionals”. No obstant això, quan Largo Caballero es va sotmetre a les exigències de León Blum, van abandonar la proposta.

La palanca contrarevolucionària institucional

A ells, per tant, ja els estava bé aquesta cohabitació. Tanmateix, des del primer moment, les autoritats republicanes -al front de les quals a Catalunya se situava el PSUC prosoviètic, i l’ERC de Companys i Tarradellas amb una política pròpia- van anar recomponent la seva autoritat en tots els terrenys, incloent la temptativa d’assimilació de les col·lectivitzacions.

Des de la política institucional van anar invertint la situació amb l’ajuda del ministerialisme cenetista, i amb l’oposició descol·locada del POUM que va plantejar una posició de portar la revolució fins al final. De tota manera, aquesta opció no va ser ajudada amb el pas d’Andreu Nin pel govern de la Generalitat que, tot i ser acompanyat de mesures molt avançades, va tenir conseqüències desastroses.

L’actuació del PSUC situat en el centre de la voràgine revolucionària va ser un preludi de la que tindrien al final de la II Guerra Mundial els partits comunistes a Itàlia, França i, sobretot, a Grècia. Orientat per personatges com Togliatti i altres quadres del Komintern, va organitzar campanyes demagògiques atribuint l’escassetat d’aliments als comitès: "Més pa, menys comitès’" era la consigna.

Ho feia a més en nom de l’URSS i del socialisme, tractant d’ocupar els llocs decisius de l’aparell d’Estat republicà amb el suport de sectors del PSOE. Va exercir tota la violència necessària per a aconseguir els seus objectius. La “guerra al trotskisme” que en l’URSS significava la liquidació de tota la vella guàrdia bolxevic, es va traduir aquí en una via per eliminar l’esquerra revolucionària.

Han passat 70 anys, i maig del 37 continua animant controvèrsies, amb la particularitat que la descomposició i descrèdit de l’estalinisme han pogut escombrar els pocs dubtes que podien existir sobre la seva naturalesa. Un desastre i un horror tant més que va obnubilar molts comunistes autèntics que van creure de bona fe que Stalin representava la revolució d’octubre i el primer Estat socialista.