Eleccions municipals: advertiment a l’esquerra

Editorial RG#34 Juny2007 [1]

Unes apressades i primeres valoracions sobre les eleccions municipals – i autonòmiques en alguns casos – d’aquest diumenge, 27 de maig, permeten concloure que la ciutadania envia un significatiu advertiment a les esquerres, sobretot pel que fa a Catalunya. Globalment, el PP supera els socialistes en uns 150.000 vots en el conjunt de l’Estat. Certament, el PSOE reprèn algunes capitals, s’enforteix institucionalment. Però la campanya agressiva del PP permet a la dreta, que ha aconseguit aquests últims anys mobilitzar la seva base social, conservar Madrid i València.

Especialment significatius són els resultats al País Basc. Malgrat la persecució de l’esquerra abertzale i la prohibició de llistes i candidatures, ANB obté prop de 100.000 sufragis i més de 400 regidors i regidores. D’una altra banda, Nafarroa Bai es converteix en la força progressista més votada a la seva comunitat, i el PP pot perdre el govern a Pamplona. L’exigència d’un procés de pau a Euskadi segueix doncs palesa. I és evident que aquest procés no es pot construir sense l’esquerra abertzale. Les reculades del PSOE davant les pressions de la dreta no el permeten obviar aquesta realitat... ni guanyar el torcebraç amb el PP a nivell estatal.

Els resultats a Catalunya tenen una rellevància molt particular – i un pes important també en l’evolució general de la situació. L’abstenció ha estat molt alta, més elevada que arreu. Allunyament ciutadà del sistema vigent? Sens dubte. Però, fracàs polític també de les esquerres que componen el tripartit, incapaces de suscitar una mobilització ciutadana després de l’advertiment que va suposar la baixa participació en el referèndum sobre el nou Estatut. Les polítiques neoliberals que implementa aquesta “esquerra de gestió” degraden la vida social... i provoquen desafecció. Pel que fa a la participació, no cal oblidar que més d’un 12% de la població real de Catalunya –la immigració extracomunitària- ni tan sols té el dret a votar.

En general, hi ha un desgast electoral de totes les forces polítiques institucionals, que perden centenars de milers de vots en comparació amb els comicis municipals del 2003. Però, des del punt de vista de les esquerres, el fet més greu és que les seves formacions es desgastin paral·lelament als partits burgesos. En aquest marc de desencís i desmobilització, el PSC aguanta millor l’escomesa i esdevé la primera força a les quatre capitals de província: a mal dades, l’electorat d’esquerres que va a votar sembla doncs fer-ho per la força més moderada.

ERC i ICV-EUiA retrocedeixen de manera molt important en nombre de vots: prop de 80.000 sufragis menys cadascuna. L’extensió territorial de candidatures – que permet exhibir alguns avenços en nombre de regidors i regidores – no pervé a amagar aquesta greu ensopegada. Barcelona n’és el paradigma. ERC es queda amb quatre regidors i ICV-EUiA, que també en tenia cinc en la precedent legislatura en perd un altre: concretament, EUiA deixa de tenir presència municipal a la capital. Molt significatiu també és el fet que, en les localitats del cinturó industrial, ICV-EUiA s’encalla o recula. La participació en governs municipals incapaços d’aturar l’especulació ni l’agreujament de les desigualtats socials passa factura. Com segurament té un gran impacte entre el jovent – tot i el caràcter municipal dels comicis – la gestió de Joan Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior: l’empresonament de la Núria Pòrtulas o els “fets d’armes” dels Mossos contra el moviment okupa estan presents en la memòria de tothom.

Finalment, tot i que “Ciutadans” no ha fet cap irrupció significativa, cal assenyalar els èxits locals de candidatures obertament racistes – “Plataforma per Catalunya” – a localitats com Vic i El Vendrell. A l’extrem oposat, tot un seguit de candidatures alternatives d’esquerres han mantingut en termes generals els seus resultats anteriors (malgrat algun retrocés puntual, com a Cerdanyola), o han aconseguit bons resultats en el cas que es presentessin per primer cop (Castellar del Vallès, Sta Coloma...); en particular cal remarca l’avanç de les CUP: a Mataró, a Manresa, a Vilafranca, a Vilanova... i això constitueix indiscutiblement una dada esperançadora. Contraposada als avenços puntuals de l’extrema dreta, indica que les tensions socials s’acumulen.

La reorganització d’una esquerra combativa, antiliberal i capaç de donar resposta als anhels socials i de progrés democràtic nacional està més que mai a l’ordre del dia.

Kubotan

El mandat de Joan Saura com a Conseller d’Interior està resultant d’allò més instructiu.

Després d’haver-nos mostrat com llençar la pedra i amargar la mà en el cas de la Núria Pórtulas, controlar un malalt mental matant-lo a trets, estomacar una russa en una comissaria, estovar un jove en una altra (Les Corts), ser responsable de la mort d’un pres durant el seu trasllat sota custòdia policíaca, o reforçar les credencials “anti-sistema” de l’alcadessable de Barcelona desallotjant okupes sistemàticament i prest, ara se’ns ensenya un nou mot, “kubotan”, tot il·lustrant la lliçó amb una demostració pràctica de la funció d’aquesta eina en la repressió dels moviments socials alternatius.

Ha arribat l’hora d’organitzar una campanya, com més unitària possible, en defensa d’uns drets democràtics bàsics perquè el Conseller i el seu govern també aprenguin... que no poden trepitjar aquests drets impunement.