Una victoriosa derrota

per Andreu Coll i Blackwell [1]

Ni riure ni plorar… entendre

Aquest és un text important per reflexionar sobre el segle XX a través de les experiències del corrent que dóna nom al llibre. El gran drama del segle passat no s’entén sense situar correctament la història de la Revolució russa i del moviment comunista internacional. Però tampoc no podem lluitar avui pel socialisme del segle XXI sense buscar les nostres arrels polítiques en els combats del segle passat.

Aviat farà noranta anys de la Revolució d’Octubre. Aquest gran esdeveniment històric va propulsar la lluita entre capital i treball, i la seva degeneració és un enigma que ocupa un lloc privilegiat per comprendre les seves contradiccions i les causes profundes de la derrota de l’esquerra. Avui dia, la historiografia neoliberal s’esforça a amagar-nos l’obra constructiva de la Revolució, tot assimilant-la a la dictadura stalinista que es va imposar després d’una batalla despietada contra els comunistes més lúcids i irrompibles.

El llibre comença situant els avatars d’aquest grapat de militants que van intentar aplicar les categories marxistes per entendre allò que estava succeint a l’URSS posterior a la mort de Lenin i aturar una involució política que posava en perill el futur de la Revolució, transformava el marxisme en un catecisme d’Estat i explotava el dinamisme de la Revolució per consolidar els privilegis d’una burocràcia tan cínica i mediocre com parasitària.

Comunistes contra Stalin

Són els millors quadres comunistes els primers a entendre aquest procés. Una bona part d’aquests va ingressar en les files de la Oposició d’Esquerres Internacional a finals dels anys vint. Molts van morir als gulags, als camps nazis o a les resistències antifeixistes. Els supervivents van patir un ostracisme forçat en els marges del moviment obrer durant quasi mig segle. Sense l’exemple i la fermesa d’aquests revolucionaris, l’antiestalinisme hauria estat des de llavors patrimoni exclusiu de la burgesia, comprometent per sempre més la idea mateixa del comunisme.

Les idees-força de la IV internacional

La IV va intentar continuar l’orientació política dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (IC) i va denunciar la política catastròfica que l’URSS va imposar posteriorment als partits comunistes (PCs) oficials.

L’anàlisi de Trotsky de la naturalesa contradictòria de l’estalinisme es basava en la idea que, tard o d’hora, l’URSS s’ensorraria –ja fos per motius econòmics, polítics o militars, o per una combinació de tots tres- si no estenia la revolució a altres països i, particularment, als països més desenvolupats, com ara Alemanya.

Trotsky pensava que la línia erràtica que Stalin imposava als PCs es corresponia a nivell internacional amb les seves ziga-zagues polítiques a l’URSS. Les polítiques més beneficioses per a les capes camperoles enriquides per la NEP van coincidir amb una política incapaç d’aprofitar les crisis revolucionàries que es van donar a Alemanya, Anglaterra i Xina a mitjan dels anys vint.

Uns anys més tard, la col·lectivització forçosa i la industrialització accelerada a l’URSS van portar Stalin a imposar un gir ultraesquerranista i sectari –l’anomenat “tercer periode” – a la IC, cosa que va aplanar el camí a la victòria de Hitler a Alemanya. Aquesta derrota, la pitjor del moviment obrer, va convèncer Trotsky que la IC havia deixat de ser un instrument recuperable i ja era totalment sotmès a la realpolitk del Kremlin. Aquesta és la raó de ser de la IV Internacional.

La arribada dels nazis al poder va empènyer Stalin a un canvi de 180º en les aliances internacionals i a un nou gir dretà per buscar acords amb França i Anglaterra contra Hitler: els anomenats Fronts Populars. Aquesta política, que sacrificava la revolució a una aliança interclassista contra el feixisme, va ser la sentència de mort de la gran vaga general francesa del 1936 i de la Revolució espanyola del 1936-37. A més a més, els fronts populars es van demostrar incapaços d’aturar el feixisme i la guerra.

Revolucions sense permís

Trotsky va preveure que la II Guerra Mundial conduiria a una onada revolucionària comparable a la que va succeir a la primera i pensava que la dictadura stalinista s’ensorraria durant el conflicte degut a les seves contradiccions. Per això creia que, a la sortida de la guerra, la nova Internacional creixeria tan ràpid com la Komintern dels anys 20. Els esdeveniments van ser molt més contradictoris. La victòria de l’URSS sobre l’Alemanya nazi va consolidar el prestigi de Stalin i el seu règim, paradoxalment un dels responsables de l’ascens de Hitler. Trotsky sí va encertar de ple en pronosticar que qualsevol partit comunista que volgués fer la revolució al seu país entraria en conflicte amb la burocràcia soviètica: aquest va ser el cas de la Iugoslàvia de Tito i la Xina de Mao. Això trencava el principi del socialisme en un sol país i la idea que els comunistes del món només podien seguir un únic líder suprem i un únic país guia. Aquí començava la crisi de l’estalinisme que els trotskistes havien anunciat des de finals dels anys vint.

Les noves avantguardes

El 1956 va ser un punt d’inflexió clau. Va ser l’any de la Guerra pel Canal de Suez, on Israel, Gran Bretanya i França van ser derrotats per l’Egipte nacionalista de Nàsser; però també de l’aixecament hongarès contra la dictadura stalinista i del desembarcament dels ’barbudos’ a Cuba per iniciar la lluita armada contra Batista. Un desgel polític que conduirà a la dinàmica revolucionària del 1968, que sacsejarà la partició del món de Ialta.

La IV Internacional va entendre la dinàmica convergent de les lluites que començaven: la revolució mundial només avançaria si es combinava la revolució política contra les dictadures a l’Est (per tornar a la dinàmica encetada per la Revolució d’Octubre), la revolució anticolonial al Tercer Món (encarnada per Cuba, Algèria, Vietnam, etc.) i una nova embranzida del moviment obrer dels països capitalistes desenvolupats (després de tants anys de rutina gradualista).

La IV va implicar-se de ple en el suport a les lluites revolucionàries dels 60s (amb l’FLN algerià mentre el PS i el PC eren còmplices de la repressió colonial; amb la revolució vietnamita –tot i que Ho Chi Minh havia liquidat els trotskistes d’Indoxina– i amb la cubana, mentre els PC oficials demanaven “pau a Vietnam” i malfiaven del radicalisme del Che; amb la revolució política a l’Est, mentre se’ls acusava de treballar per la CIA…). Aquesta “dialèctica dels tres sectors de la revolució mundial” es va palesar l’any 68 a les jungles del Vietnam, en els carrers de París i a les places de Praga i Mèxic. Semblava que, per primer cop en 50 anys, la realitat els donava la raó. Els tres sectors van convergir finalment i el programa de la IV s’estava portant a la pràctica.

Això va ser un moment decisiu: el relleu generacional va permetre als vells trotskistes guanyar per la Internacional un ampli sector de les noves avanguardes a Europa i Nordamèrica, a Amèrica Llatina i a alguns països d’Àsia i Àfrica: estudiants, obrers i, fins i tot, camperols i moviments guerrillers.

Malauradament, aquella onada de politització es va ofegar degut als efectes combinats de la repressió contra la dissidència a l’Est, els cops militars a Amèrica Llatina i l’estabilització política al sud d’Europa. Això va preparar el camí per la caiguda de l’URSS i la imposició del neoliberalisme.

Una història turmentada

El llibre s’esforça a explicar les dificultats de la lluita a contracorrent. La debilitat numèrica i la necessitat de mantenir una herència programàtica expliquen una obsessió per la teoria i a un cert doctrinarisme. Tanmateix, el tronc central de la IV Internacional (el Secretariat Unificat) sempre va buscar, amb més o menys encert, lligar-se a les lluites reals i a les noves avantguardes com a antídot contra el sectarisme i el dogmatisme (perills que sempre persegueixen als grups minoritaris).

Els sectors que més enfasitzaven les batalles doctrinals van ser els més proclius a sectaritzar-se. Només el temps i l’experiència permeten fer balanç de les polèmiques del passat. I els errors comesos són una gran font d’aprenentatge per a tot el moviment obrer. Però la forma d’evitar que les controvèrsies impossibilitin la unitat dels partits revolucionaris és justament la democràcia interna, en permetre el respecte, l’aprenentatge mutu i la convivència entre diferents posicions.

Segle XXI: encara més motius

’Trotskismos’ és una brúixola esplèndida per extreure lliçons del Segle XX i per endinsar-nos en el segle XXI amb la convicció que cal reprendre la lluita revolucionària que va donar sentit a la paraula comunisme. Avui el món és més injust, insostenible i violent que mai. L’enemic també és més fort i està millor armat.

La tasca de la nova generació militant és enderrocar el capitalisme i construir el socialisme arreu del món per aconseguir una humanitat justa en un món habitable. Ens devem als qui pateixen avui i als qui ho van intentar en el passat… Una tasca grandiosa per la qual viure i morir.