Els fets de maig

per Miguel Romero [1] [2]

Allò que ja és més difícil d’entendre és que la polèmica continuï afectant els propis fets. Tuñón afirma que “a Barcelona, és el sector més extremista de l’anarquisme qui, en un intent desgavellat de precipitar la seva revolució, està a punt de desestabilitzar l’Estat republicà”; Garmendia es refereix a “la insurrecció de les milícies del POUM i de part dels anarcosindicalistes”.

Segons Ucelay: “L’incident (l’assalt a la Telefónica) va posar al descobert el conflicte intern entre diferents grups anarquistes, alguns dels quals van prendre el protagonisme en la violència que va desbordar en el carrer, intentant així recuperar la iniciativa que la CNT-FAI havia anat perdent des de l’estiu i tardor anteriors. Al mateix temps, el POUM (també amb els seus debats interns) va calcular que podia imposar el seu propi sentit de direcció leninista a allò que percebia com la incoherència llibertària i així ‘salvar la revolució’”.

Finalment, Pierre Vilar presenta una llista de “interpretacions partidistes” de divers tipus de “provocacions” (“...per al POUM, prové de Moscou, via PSUC; per al PSUC de Berlín, via el POUM; per a la CNT d’un complot catalanista a París; per a Franco de tretze dels seus agents a Barcelona...”). (...)En realitat, per comprendre els fets de maig el millor és eliminar la recerca de conspiracions i buscar la seva gènesi en l’agreujament de la crisi catalana en els mesos anteriors.

Crispació i divisió

Recordem llavors la campanya del PSUC contra el POUM, amb les acusacions de “feixisme”, “quinta columna”, etc., i la consegüent crispació i divisió que introduïa en les organitzacions i les masses populars. Aquest enfrontament reflectia d’una forma extrema la batalla d’estratègies entre les posicions revolucionàries i les que lluitaven per la plena reconstrucció del poder republicà (...).

Un conflicte sobre els proveïments enfrontava des de desembre el conseller Comarera i els sindicats cenetistes que el consideraven responsable de l’escassetat d’aliments existents. El PSUC va respondre alçant el punt de mira del conflicte i mobilitzant sectors populars sota el seu control amb la consigna “Menys comitès i més pa i que governi un sol govern: el de la Generalitat”.

Aquestes manifestacions, que demostraven que el PSUC comprenia bé que l’objectiu d’acabar amb el procés revolucionari encara no havia estat aconseguit, van prosseguir durant els primers mesos del 37, esquitxades per accions dels sindicats cenetistes requisant pel seu compte aliments de magatzems i comerços.

Encara més greu era el problema militar i d’ordre públic. Les mesures de militarització de les milícies decidides l’octubre del 36 havien progressat molt lentament, malgrat el suport dels principals dirigents cenetistes, per la resistència que oposaven les seves pròpies bases. Pot dir-se que només a l’estiu del 37 es va aconseguir organitzar realment un exèrcit “regular”, segons les normes del govern republicà.

La caldera s’escalfa

En l’organització de l’ordre públic els conflictes van ser greus i constants, especialment des del nomenament de Rodríguez Salas el desembre del 36. El moment més dramàtic abans de maig va ser quan, a finals de febrer, la Conselleria de Seguretat de la Generalitat va ordenar la dissolució de les patrulles de control i la unificació de tots els cossos policials. Dies després s’ordenava el lliurament a la Generalitat de totes les armes llargues i els explosius que hi hagués en la reraguarda. Cap de les mesures no va ser acceptada ni complida per la CNT i el POUM.

Entretant, proliferaven els enfrontaments armats entre les forces de la Generalitat i militants cenetistes. L’agudització d’aquest conjunt d’enfrontaments polaritzava més clarament encara les alternatives polítiques.

Durant els primers mesos del 37, les joventuts del POUM, la JCI, i les Joventuts Llibertàries van constituir el Front de la Joventut Revolucionària, amb una gran influència de masses, i oposat radicalment a les Joventuts del PSUC, la JSU. (...)

L’orientació fonamental del Front era la “defensa de les conquistes revolucionàries i la liquidació de les supervivències del passat burgès”. L’orientació de les JSU era: “1. Defensar la República Democràtica [...]. 2. Ser la joventut “governamental”, actuant i sent el suport del govern legítim de la República [...]. 3. Defensar la unitat de tot el jovent antifeixista posat al servei de la independència nacional (referida a Espanya, no a Catalunya) i negar la fraseologia ultrarrevolucionària “trotskista".

La caldera esclata

La decisió de Rodríguez Salas de prendre a l’assalt la Telefónica, en poder del Sindicat de la CNT, no necessita cap teoria conspirativa per ser entesa. Va ser una acció d’especial envergadura, però coherent amb totes les que s’anaven intentant per acabar amb les bases del moviment revolucionari, que subsistien encara amb considerable força.

Potser no havien previst la fulminant i massiva reacció dels militants cenetistes i poumistes, en els quals l’acció va tenir l’efecte d’una espurna sobre les greus tensions acumulades des de feia mesos. Va haver-hi una possibilitat de compromís, per mitjà de la destitució immediata de Rodríguez Salas i el conseller Aiguadé. El compromís no es va acceptar perquè hauria significat un retrocés en l’objectiu d’afirmar la Generalitat com a única autoritat política i una victòria per als revolucionaris. Va ser el rebuig d’aquest compromís el que va desencadenar la lluita de barricades.

Es va tractar d’un enfrontament molt desigual entre un procés revolucionari en descens i a la defensiva i un procés de “contrarevolució democràtica” en ascens i a l’ofensiva.

No va haver-hi per part de la CNT i el POUM ni lluita pel poder, ni la possibilitat de emprendre-la. Va haver-hi, això sí, per part del POUM i dels militants cenetistes un intent de defensar les conquistes revolucionàries que quedaven i, en els moments més optimistes, la il·lusió que podria reorientar-se el procés polític, encara que dins de límits modestos.

L’últim acte

Juan Andrade va proposar en nom del POUM a la direcció de la FAI una operació de presa del Palau de la Generalitat l’objectiu de la qual era establir “un pacte, estipular garanties i aconseguir posicions que no fossin les d’una simple capitulació”. La proposta no va ser acceptada (...).

La direcció CNT-FAI va confiar, una vegada més, en les promeses de Companys que no hi hauria represàlies i van dedicar tots els seus esforços perquè els seus militants abandonessin les barricades, sense la menor garantia d’aconseguir cap dels objectius que els hi havien portat. Això va constituir, de fet, una capitulació. No hi ha dades per considerar-la inevitable. Però, al meu parer, tampoc no n’hi ha per considerar els fets de maig com una ocasió fallida de tornar a col·locar Catalunya en el camí revolucionari (...).

El dia 5, el govern central, amb el suport explícit de Companys, es va apoderar de les competències d’ordre públic i defensa. El dia 7, 12.000 homes enviats pel govern central es fan amb el control de la situació. Ara sí que el procés revolucionari de Catalunya ha estat definitivament derrotat, encara que el POUM, confonent els seus desitjos amb la realitat, afirmi que “el proletariat ha aconseguit una victòria parcial...”. Unes setmanes després, el partit era il·legalitzat i els seus militants perseguits o, com va ser el cas de Nin, assassinats. Aproximadament, en aquells mateixos dies va caure Bilbao.