Darfur: Hipocresia assassina

per Jean-Jacques Tronblon [1]

La guerra de Darfur, a la zona oest del Sudan, encara es presenta sovint com un conflicte entre poblacions àrabs i negres, de tan profundament arrelada com està la idea que a l’Àfrica els conflictes són per força conflictes ètnics o tribals. No és pas així: la identitat “àrab” és de geometria variable. Si se la instrumentalitza políticament, serveix de coartada, i no de motor.

La qüestió es planteja més aviat en termes de redistribució de les riqueses entre les regions perifèriques abandonades i la regió central, on regna la junta militar d’Omar el-Bechir.

A Darfur, l’exèrcit sudanès lluita contra diversos grups rebels, els principals dels quals són el Moviment per la Justícia i la Igualtat (MJI), el Moviment d’Alliberament del Sudan (MAS) –que ha esclatat en diverses fraccions després que un dels seus sectors ha acceptat un acord amb Khartum– i les Forces per la Redempció Nacional (FRN).

Neteja ètnica

Tanmateix, el conflicte està marcat sobretot pels abusos de les milícies janjawid contra la població civil. El Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides acaba de presentar un informe que “revela” el que fa molt temps que és un secret conegut de tothom: aquestes milícies, per més que Khartum ho negui, són forces auxiliars del govern, gràcies al qual s’armen i amb el qual porten a terme operacions destinades a aterrir la població, especialment “acabant la feina” després del bombardeig dels pobles.

Les matances massives, les violacions i l’emmetzinament dels pous per impedir el retorn de la població no deixen cap dubte sobre l’estratègia de neteja ètnica que es practica. Aquests abusos pretenen privar els moviments rebels de qualsevol base de rereguarda i potser a fer més fàcil una futura explotació petroliera en una zona de la qual s’ha fet fora la població.

Es compten al voltant de 400.000 morts des de fa quatre anys. Més de dos milions de persones han fugit del país i viuen amuntegades en campaments, al Sudan o a països fronterers com el Txad. Els refugiats, igual que els equips humanitaris que se’n fan càrrec, no estan exempts d’actes de violència recurrents.

Líbia, que ha alimentat la ideologia racista dels janjawids, està igualment implicada en el conflicte, com també ho està Idris Deby, del Txad, que dóna suport a les rebel·lions que s’oposen a El-Bechir, el qual li ha pagat amb la mateixa moneda.

Interessos econòmics

L’ONU multiplica les resolucions sense convicció i sol·licita l’autorització de Khartum per desplegar una força d’interposició que se suposa que ha de substituir 7.500 homes enviats per la Unió Africana, els quals comptabilitzen impotents les massacres. Per la seva banda, la Xina, primer proveïdor d’armes del Sudan, absorbeix dues terceres parts de les seves exportacions de petroli.

Pel que fa a George Bush, galleja per raons essencialment electorals, però la CIA manté lligams amb els serveis secrets sudanesos, socis en la “guerra contra el terrorisme”.

França ha tancat sempre els ulls pel que fa als crims comesos pels dirigents sudanesos. La companyia Total posseeix permisos que voldria veure desbloquejats al sud del Sudan, i la Cambra de Comerç de París ha convidat un centenar d’empreses franceses a una trobada amb representants del govern sudanès sobre el tema “Sudan, un mercat per descobrir”.

Un cop més, els crims contra la humanitat són solubles en els beneficis.