Sharon, criminal de guerra

Michel Warschawski

El projecte global de Sharon per a Israel distava molt de ser el d’un home de pau. La seva retirada de la vida política engendra una crisi de gran envergadura a la vigília de les eleccions legislatives.

Contràriament a allò que divulguen els mitjans de comunicació, Ariel Sharon no era, ni ha pretès ser mai (ni tan sols aquests dos últims anys), un home de pau la intenció del qual fos reobrir les negociacions amb la direcció palestina per arribar a un “compromís just” que posés fi a un segle de conflicte. Al contrari, Sharon rebutjava explícitament la possibilitat mateixa d’una pau entre Israel i els àrabs.

Però era el primer dirigent israelià, des de Ben Gurion, que tenia una visió política de conjunt. Tenia un projecte a llarg termini, nacional, global, que s’articulava en quatre punts. El primer: la guerra de 1948 no ha acabat i les fronteres definitives d’Israel encara no han de considerar-se fixades. Segon: la prioritat d’Israel, per als 50 pròxims anys, és crear una continuïtat jueva des del Mediterrani fins al Jordà, mitjançant un procés permanent d’implantació de colònies. Tercer: per conservar el caràcter demogràficament jueu d’Israel, els palestins han de ser exclosos de l’Estat, ja sigui expulsant-los, ja sigui tancant-los en enclavaments semblants a reserves índies. Finalment el quart punt característic del projecte de Sharon és el convenciment que cap país àrab, almenys en els 50 pròxims anys, no farà les paus amb Israel. Com que Israel no té ni tindrà cap aliat d’aquest tipus, la creació d’un “Estat palestí”, la definició de les seves fronteres i de les seves prerrogatives seran decidides unilateralment pel govern d’Israel.

Si la desaparició de Sharon de l’escenari polític no és en cap cas el final del més mínim procés de pau, això no significa tanmateix que es tracti d’un incident menor en la conjuntura política.

Sharon era l’únic dirigent capaç d’abandonar el seu partit, el Likud, i de crear en només unes setmanes Kadima (“Avant”) que, segons les estimacions, havia d’obtenir més vots que el Likud i el Partit laborista junts. El problema de Kadima és que es tracta del partit d’un sol home, d’una estructura l’únic objectiu de la qual era donar a Ariel Sharon, i a ell només, els mitjans per posar en pràctica la seva política. Es limita a ser, d’altra banda, una col·lecció de desertors de quasi tots els partits polítics d’Israel, abastant des de l’extrema dreta fins al sionisme d’esquerres.

Havent de celebrar-se les pròximes eleccions a finals de març, la direcció de Kadima disposa de molt poc temps per forjar-se un perfil polític i un equip directiu capaç de convèncer els electors israelians que està en condicions de posar en marxa la política de Sharon sense Sharon. Alguns dels dirigents de Kadima ja estan negociant secretament la tornada als seus respectius partits d’origen, de la qual cosa s’alegren tant Benjamí Netanyahu (Likud) com Amir Peretz (Partit Laborista). Els dos hauran de revisar les seves plataformes polítiques per atraure novament la gran massa d’electors que tenien intenció de donar suport a Sharon en les pròximes eleccions. Això no serà tasca fàcil.

Per resumir, l’escenari polític israelià és avui un remolí sense precedents i ningú s’atreveix a dir quina serà la situació després de les eleccions, qui constituirà el govern, quin tipus de coalició s’establirà, i ni tan sols qui pertanyerà a quin partit…

Han d’alegrar-se els palestins d’un cert desordre? No necessàriament. Com va dir un portaveu palestí fa uns dies a la ràdio: «Cada vegada que hi ha un nou govern israelià, aquest procura assentar la seva credibilitat colpejant els palestins.»

Una altra raó per no alegrar-se: Ariel Sharon formarà part dels nombrosos criminals de guerra que moriran sense haver estat lliurats a un tribunal internacional de justícia per retre comptes de tots els crims que va cometre en el transcurs d’aquests últims 50 anys.

Rouge, 13/01/2006

Traducción: Alberto Nadal