Davant el trencament de l’alto al foc per ETA

L’anunci, per part d’ETA, del final de l’alto el foc iniciat el 24 de març de l’any passat constitueix una mala notícia per a qui, ciutadania, moviments, forces polítiques i col·lectius diversos, hem vingut apostant pel diàleg i una sortida democràtica negociada al conflicte basc. I, sens dubte, tampoc no és una de bona nova per tal com es refereix als anhels d’avenç social i democràtic del propi poble basc i, en particular, d’aquells sectors que reivindiquen el dret d’Euskal Herria a decidir el seu futur.

Fa ja molt temps que la via de les accions armades d’una minoria s’ha revelat tan costosa en sofriment humà com a estèril per a l’avenç dels drets nacionals. Pot creure algú a hores d’ara que un cotxe bomba commourà els embasaments o la determinació de l’Estat espanyol? Potser un atemptat contra un regidor del PP o del PSOE atrauria noves simpaties cap al poble basc, faria més comprensibles les seves demandes o reforçaria la seva pròpia unitat i determinació per assolir-les?

Al contrari! És la dreta espanyola més rància qui ha estat especulant amb el retorn a un escenari de violència, amb un "conflicte armat de baixa intensitat" que li permetés continuar galvanitzant el seu electorat en nom de "la unitat d’Espanya", posar a l’esquerra a la defensiva en nom de "la unitat dels demòcrates contra el terrorisme", desgastar-la i, finalment, aconseguir el govern. De fet, el PP ha treballat sense parar per sabotejar l’incipient procés de pau: des de la mobilització al carrer, sens dubte - a la que l’esquerra no ha sabut respondre. Però igualment des dels engranatges de l’Estat - especialment des de la magistratura -, on compta amb importants influències heretades del franquisme.

Però cal dir també que en aquesta ruptura del procés incumbeix una greu responsabilitat al govern del PSOE que, atemorit per les pressions de la dreta, ha anat retrocedint sobre la seva inicial reconeixement d’un conflicte de naturalesa política entre Euskadi i l’Estat espanyol i s’ha mostrat incapaç de gestionar valentament l’oportunitat que s’obria per a la pau. L’alto el foc no ha estat aprofitat per implementar mesures de bona voluntat i de distensió, com l’acostament de presos o l’aplicació de beneficis penitenciaris. Per no parlar de l’exigència indefugible d’abolir la Llei de partits, una mesura d’excepció destinada a invisibilitzar a l’esquerra abertzale que ha pesat com una espasa de Damocles sobre tot el procés i que resulta sens dubte incompatible amb el seu avenç. Doncs bé, no solament no s’han donat aquests passos, sinó que les persecucions judicials i policíaques, la fustigació del món independentista, etc., han continuat fins a arribar a l’escàndol antidemocràtic de les últimes eleccions del 27-M en el qual s’han conculcat els drets de la ciutadania, instaurant un règim d’excepció i d’arbitrarietat que ha depassat la pròpia Llei. Aquesta irresponsabilitat per part d’un govern que ha arribat a vanagloriar-se d’haver fet menys concessions que Aznar, ha donat arguments a aquells sectors que, per exasperació o afany d’hegemonitzar el procés des de la lluita armada, estaven disposats a llançar-se de nou a aquesta aventura.

I això justament en el moment en què, malgrat totes les prohibicions i condicions, sectors significatius de la ciutadania basca acaben de donar una lliçó de democràcia votant àmpliament per les llistes abertzales - autoritzades o prohibides - en una clara exigència d’obertura de diàleg amb una realitat social i política que cap arbitrarietat administrativa no pot ocultar. Aquest ha estat sens dubte un dels trets més positius d’aquestes últimes eleccions. I aquest és el camí a seguir: el d’una mobilització democràtica que exigeixi a les parts en conflicte reprendre el fil d’un procés de pau. Les condicions continuen sent les mateixes: detenir la violència, acabar amb l’excepcionalitat. Malgrat tots els esculls que han sorgit i sorgiran, continua sense haver-hi una altra via de solució. Des de Revolta Global cridem a unir esforços en aquest sentit. En primer lloc des de les files de l’esquerra més combativa, dels moviments socials i les entitats democràtiques. Estan en joc no solament el futur d’Euskadi, sinó també les llibertats de pobles com Catalunya i Galiza i les pròpies aspiracions del conjunt de les classes treballadores i la joventut que, en un escenari de violència, podrien veure el retorn al poder de la dreta més agressiva i antisocial.