L’hora de la veritat

Fa dos anys, la ciutadania de Catalunya va acabar amb gairebé un quart de segle de govern de la dreta nacionalista i va donar la majoria parlamentària a les formacions polítiques d’esquerres. Era el preludi de la desfeta del PP a l’Estat espanyol i reflectia, en el terreny electoral, el rebuig de la guerra, de les escomeses neoliberals contra els drets laborals i contra el mateix territori... Alhora, aquesta voluntat de canvi representava un anhel de progrés democràtic i social que topava amb el marc jurídic heretat de la “transició” i amb els designis de les grans multinacionals a nivell europeu i mundial. I, per descomptat, amb els nombrosos interessos privats que tan bé ho tingueren a casa nostra sota el regnat del pujolisme.

El balanç d’aquest període de govern catalanista i d’esquerres és, des d’aquest punt de vista, profundament decebedor. Som a mitja legislatura i encara s’està parlant del “gir social”... que caldria imprimir a l’acció del gabinet! I és que, a cada pas, es revela la seva submissió als dogmes neoliberals. Les mesures més “agosarades” que es planteja el govern no ultrapassen els límits d’una redistribució de partides en el marc del rigor pressupostari i del refús quasi supersticiós d’una hisenda progressiva que faci pagar els més rics. De fet, en cap circumstància no ha volgut trepitjar els privilegis de la burgesia. Cal recordar l’afer del Carmel? Què se n’ha fet del famós “3%” - val a dir, d’un escàndol de corrupció i desviament de cabals públics? Ha reculat potser l’especulació immobiliària? N’hi ha hagut prou que el conseller de Medi Ambient i Habitatge evoqui algunes tímides mesures perquè el President de la Generalitat li mostri pràcticament la porta de sortida. Han patit algun entrebanc, posem per cas, els avantatges de la jerarquia catòlica en el camp educatiu? En la redacció final de la Proposta d’Estatut la defensa de la laïcitat ha quedat en no res...

Fins i tot un sector tan moderat com la direcció de Comissions Obreres es queixava amargament aquests dies del rumb que segueix el govern. I és que, enmig d’un reguitzell de deslocalitzacions que, des de Samsung fins a Miniwatt, ha colpejat la classe treballadora, Maragall no s’ha estat d’aconsellar als empresaris catalans que anessin a buscar al seu torn mà d’obra barata en els països socialment més endarrerits. Ara com ara, els grups de pressió que esmentava Coscubiela tenen més pes en les decisions del tripartit que no pas la voluntat popular que el va dur al poder. Però s’acosta l’hora de la veritat, el moment en què el govern veurà sotmeses a una autèntica prova de foc les credencials que encara pretén arborar.

El tripartit ha dut a Madrid un Estatut encotillat en els paràmetres de la Constitució monàrquica que renuncia a plantejar el dret d’autodeterminació i, pel que fa a les qüestions socials, evoca ben sovint allò que manca d’estris per convertir en realitat. Tanmateix, el projecte ha desfermat les ires de la dreta i de la burocràcia autonòmica en què viu instal·lat l’aparell del PSOE. El govern català ja ha demostrat a bastament el seu tarannà conciliador. Però, tolerarà el seu electorat el greuge de la retallada que, en tots els àmbits de la reforma estatutària, s’anuncia a les Corts?

D’una altra banda i gairebé al mateix temps, vet aquí que esclata una greu crisi a SEAT amb la decisió de Volkswagen d’acomiadar 1.400 empleats. (Una mesura que, amplificada per les seves repercussions sobre la indústria auxiliar, tindria un efecte devastador en nombroses poblacions del Baix Llobregat). Aquí, la Generalitat no pot seguir amagant el cap sota l’ala. Temptat de cedir davant les exigències de la corporació alemanya, el govern es juga les seves relacions amb el moviment obrer.

I així arribem a la vertadera arrel del problema: què hem de fer amb aquest govern? Des d’alguns moviments socials es pretén girar-li l’esquena. Des de l’anomenada esquerra transformadora, tot al contrari, se silencien les seves misèries o es magnifica la magra acció del tripartit, de por que una crítica massa punyent no l’afebleixi i propiciï un retorn de la dreta. Ambdós càlculs són erronis. L’experiència europea demostra que els apòstols de la pau social sempre han desanimat el poble i preparat el triomf dels partits capitalistes. I, si bé és cert que bona part de la gent treballadora d’aquest país encara dubta de les seves pròpies forces, cada dia esdevindrà més evident la necessitat d’ultrapassar el sostre que representa aquest govern, trencant amb el social-liberalisme i avançant cap a un poder molt més actiu i progressista que no s’aturi al llindar dels grans interessos capitalistes a l’hora de satisfer les necessitats de la població. Això només serà possible des d’una mobilització social que, segurament, començarà mirant d’empènyer el govern tan lluny com sigui possible contra la burgesia; però que haurà d’apostar decididament per l’organització autònoma dels moviments, enfortir els corrents més fidels i combatius de l’esquerra... i preparar l’alternativa.

Publicat al nº20 de "Revolta Global"