L’especulació i el dret a l’habitatge a Catalunya i a l’estat

Robert González

Segons un recent estudi publicat per l’Observatori de la Joventut, el 58,2% del jovent català de 20 a 34 anys resideix a la llar familiar, és a dir, no està emancipat. Per altra banda, el 41,8% restant, els suposadament emancipats, són com a mitjana “joves adults” de 29, 8 anys i destinen com a mitjana el 82,4% dels seus ingressos a la compra d’un pis, si és a l’àrea metropolitana de Barcelona, i el 114% si és a la mateixa capital.

A més, les condicions d’accés i les cues per obtenir habitatge públic de compra o de lloguer dificulten molt la solució a aquest problema. Les experiències fins ara en habitatge públic municipal a l’Estat espanyol han estat decebedores en aquest sentit, amb límits salarials massa alts per baix i per dalt (s’exigeix cobrar entre 1,5 i 3,5 vegades el Salari Mínim Interprofessional) els quals, combinats amb el mètode del sorteig, perjudiquen els joves de classe popular i beneficien la classe mitja; o requisits de ciutadania, que impossibiliten l’accés a les persones nouvingudes (la promoció d’habitatge públic de Sant Cugat del Vallès exigeix 10 anys previs d’empadronament). El mercat del lloguer privat és, com moltes i molts dels que llegiu aquest article sabeu, encara més esgarrifós i estableix condicions impossibles per un/a jove, com ara tenir una propietat o un contracte laboral indefinit, fiances de tres mesos o avals bancaris de 6.000 euros.

En els darrers anys, no solament han escassejat els ajuts socials, sinó que a més no han existit polítiques que frenin la tendència a l’alça d’un mercat altament especulatiu sobre un bé bàsic com l’habitatge. No existeix un parc significatiu d’habitatges de lloguer a un preu raonable; des dels anys vuitanta, però sobretot als noranta, s’ha produït un boom de segones residències i habitatges buits, al temps que s’han incrementat les intervencions urbanístiques destinades a incentivar el creixement econòmic, molts cops de caràcter especulatiu i immobiliari, emparant-se en reconversions industrials, grans esdeveniments o rehabilitacions de centres urbans.

L’habitatge s’ha convertit en un bé “de luxe”, sobretot en els darrers anys. Si l’any 1997 el preu mitjà d’un pis a l’Estat espanyol suposava 4,14 rendes anuals d’una família, l’any 2001 passava a ser l’equivalent a 5,72 rendes. El preu mitjà dels lloguers a l’Àrea Metropolitana de Barcelona va pujar de 355 euros mensuals l’any 1999 a 674 al començament del 2005. Tan sols l’any 2002 hi va haver a Barcelona 3.675 desnonaments, en la gran majoria dels casos, de gent que ja no podia pagar el lloguer o les lletres del banc corresponents a la hipoteca del seu pis.

Mentre l’accés a l’habitatge es converteix en un via crucis per a la majoria dels joves i no tan joves, segons les darreres dades del Institut Nacional d’Estadística sobre el Cens de Població i Habitatge del 2001, existeixen a Catalunya 450.000 habitatges sense utilitzar, 94.287 a Euskadi i 306.556 a Madrid. En el conjunt de l’Estat espanyol la xifra s’eleva als 3,1 milions d’habitatges buits (Avui, 27/10/2005).

D’altra banda, la precarietat laboral i l’atur afecten un 50% de la població activa de l’Estat espanyol. En el cas de la joventut, el percentatge de gent allunyada de perspectives de treball estable és del 65 %. Aquests contractes laborals de segona classe, rebien l’any 2000 una retribució mitjana de 6 euros, sensiblement inferior als 10 euros de la resta dels contractes (Boletín de Estadisticas Laborales, 2000). La precarietat es converteix en extrema en el cas dels “sense sostre”, que segons un estudi de la fundació Arrels, arribaven a la xifra de 8.000 a Catalunya l’any 2005 (Avui, 25/11/2005). UN DRET VULNERAT

Davant d’aquesta realitat es pot afirmar amb rotunditat que el dret a l’habitatge a l’Estat espanyol és un dret vulnerat. L’article 47 de la Constitució espanyola diu “Todos los españoles tienen derecho a una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación....”

Per altra banda, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona han signat convenis internacionals de salvaguarda del dret a la ciutat i han aprovat per unanimitat una Carta de Barcelona en el mateix sentit. El dret a l’habitatge i a la ciutat parla d’uns mínims universals d’accés a aquest espais. Aquests mínims són els pisos de 30 metres quadrats de la Ministra Trujillo? Són les cues interminables de l’habitatge públic? O, pisos de 40 metres quadrats amb 20 habitants i règim de llit calent?

Doncs sí, potser aquests són els mínims per a la burgesia i l’esquerra social-liberal governant, ja que no solament no es posa solució a aquesta dramàtica situació, sinó que es contribueix a agreujar-la amb lleis contra els pobres, els joves, les persones immigrades i altres col·lectius colpejats per la carestia de l’habitatge i la precarietat social i laboral. Tres exemple que tothom té molt presents poden servir com a mostra d’aquestes “polítiques socials”.

La llei d’estrangeria impedeix els immigrants il·legalitzats accedir als minsos ajuts a l’habitatge públic. D’altra banda, el fet de prescindir de papers els impedeix també accedir a un contracte de lloguer “normal” en el mercat privat. Això els condueix irremeiablement a les màfies “lloga-pisos” que arriben a acumular fins a desenes de persones en un mateix pis a un preu de 300 euros al mes per cap.

L’article 245.1 del Codi Penal, aprovat el 1995 amb els vots de tots els partits polítics parlamentaris, tipifica l’okupació d’immobles abandonats com a delicte d’usurpació, castigant-la amb condemnes que van des de la multa o de tres a sis mesos per les okupacions sense violència, a de sis a divuit mesos de presó en el cas de les okupacions amb violència o intimidació a les persones. D’aquesta manera, un fet que amb anterioritat corresponia a la jurisprudència civil, en tant que acte il·legal, correspon ara a la penal, i és tipificat com a delicte. El sistema judicial i policíac no necessita esperar la denúncia d’un propietari sinó que, fins i tot, pot actuar d’ofici, ordenant i executant desallotjaments. És la primera vegada que això passa a l’Estat espanyol des de la dictadura de Primo de Ribera.

Finalment, l’ordenança sobre el civisme a Barcelona [vegeu l’article a la pàgina 7], aprovada amb els vots de PSC, ERC i CIU, criminalitza la pobresa, prohibint la prostitució de carrer, la mendicitat i la venda ambulant. També posa traves a accions com pernoctar als parcs o platges, dificultant si cal una mica més la vida a les centenars de persones sense sostre que (mal)viuen a la ciutat. Si aquesta és la Barcelona maca i el govern que “és com tú”, costa diferenciar-la de la Barcelona del franquista Porcioles i la Ley de Vagos y Maleantes.

AUTOORGANITZACIÓ I MOBILITZACIÓ

L’autoorganització de la societat, amb noves fornades de moviment veïnal, és la principal eina per revertir aquesta situació . La mobilització ciutadana per un dret a l’habitatge digne, o mesures més contundents com la desobediència civil a lleis injustes, okupacions massives d’immobles buits o l’autoreducció dels lloguers, podrien estar a l’altura de les circumstàncies. Avui, a Barcelona, a ningú se li escapa que ja en les resistències al Fórum 2004 es va establir una àmplia aliança entre sectors dels moviments juvenils radicals, com el de les okupacions, i sectors del moviment veïnal, incloent-hi la pròpia FAVB.

Però no estem davant d’un fet puntual a causa de la resposta que des dels moviments socials es dóna a un esdeveniment institucional que emmascara maniobres especulatives, sinó que es tracta d’un exemple més d’un incipient nou moviment de defensa del territori urbà. Està sorgint a la nostra ciutat un nou moviment veïnal, format per aquells sectors del moviment veïnal clàssic que han sabut superar la crisi que va suposar la cooptació dels seus líders en els anys 80 cap a les institucions governades per partits progressistes, i, sobretot, per l’entrada de noves generacions de veïns i veïnes activistes. Aquest nou moviment veïnal centra els seus esforços en la lluita contra l’especulació, la caror de l’habitatge i els processos de gentrificació social (substitució de la població autòctona d’un barri per una altra de major nivell adquisitiu) . L’esquerra revolucionària ha de reforçar aquests nous moviments urbans, aportant les seves perspectives, com la crítica a la propietat privada, la defensa dels deures socials de la propietat i la demanda d’espais i equipaments públics i autogestionats. Cal donar suport, al mateix temps, a iniciatives de transició per resoldre el greu problema de l’accés a l’habitatge. Un exemple n’és la Carta de Mesures contra la Violència Immobiliària i Urbanística. Aquesta carta, sorgida de les noves associacions de barri de Barcelona, com la del Forat de la Vergonya o la Plataforma contra l’Especulació, i dels nuclis més actius del moviment per l’okupació, defensa mesures tan sensates com la limitació dels preus dels lloguers i les hipoteques a un màxim del 30% dels ingressos del llogater o comprador, que es reduiria a un 20% per totes aquelles persones que cobren menys de 2,5 vegades el SMI (és a dir, menys de 1.283 euros). La despenalització de l’okupació, l’abolició de la Llei d’Estrangeria o la mobilització contra la nova ordenança cívica de l’Ajuntament, són altres de les reivindicacions que cal defensar amb una participació activa en el si d’aquests nous moviments veïnals.

publicat al Revolta Global #21 (núm. de febrer)