L’esquerra italiana en recomposició

per Carlos Sevilla [1]

La constitució del Partit Demòcrata, com a fusió dels Demòcrates d’Esquerra (DS, social-liberals) i de la Margarita (ex-demòcrata-cristians), pretén segellar definitivament la profunda mutació de l’esquerra provinent del Partit Comunista Italià.

Aquesta força liberal-democràtica amb un toc progressista, resultat de la creixent “americanització” de la política, serà l’expressió de la burgesia italiana representada per les grans empreses i la banca amb vocació europea.

L’opció de Rifondazione

L’altre projecte en marxa, d’arrel neo-socialdemòcrata, és el Partit de l’Esquerra que integrarà les forces polítiques situades a l’esquerra del Partit Demòcrata. Tot pretenent guanyar l’espai polític que deixa vacant la desaparició dels DS, respon a tres crisis, diverses però entrellaçades, en el si de l’esquerra italiana: la de l’ala esquerra dels DS, que recentment ha trencat amb el partit; la del Partit de la Refundació Comunista (PRC) com a “partit de lluita i de govern”; i, en darrer terme, la crisi de l’experiència de govern.

Aquest procés, que neix marcat per la seva subalternitat a les forces social-liberals del govern, configurant així una esquerra complementària d’aquest, revela l’actitud d’uns grups dirigents que han redescobert el valor de la realpolitik en detriment de les il·lusions i esperances acumulades en el cicle àlgid de mobilització del “bienni roig” (Gènova 2001- moviment antiguerra 2003).

De l’altre món possible s’ha passat a l’altre govern possible... que vota la guerra, privatitza els serveis i les empreses públiques, i és incapaç de votar l’extensió dels drets civils per a les parelles homosexuals. Aquest camí del “compromís social”, incapaç de modificar les relacions de força, és la conseqüència d’una esquerra obstinada en la perspectiva de govern, fundada en una lògica de mediació, incompetent per pensar en una alternativa a l’esquerra liberal.

L’esquerra anticapitalista en moviment

Davant aquesta perspectiva, la situació per a l’esquerra alternativa es complica a causa del desplaçament general del mapa polític cap a la moderació. L’obertura d’un espai polític per a l’esquerra anticapitalista, amb el desplaçament cap al “centre” de la resta de l’esquerra, dista d’ésser mecànica.

Després de la mutació del PRC derivada de l’experiència com a partit de govern, l’únic corrent capaç d’actuar com a força centrípeta d’aquesta esquerra per a la resistència és l’associació Sinistra Critica. Un cop rebudes les nombroses mostres de solidaritat amb el senador Franco Turigliatto –que ha anunciat la retirada de la seva dimissió al Senat per tal que serveixi com a “caixa de ressonància” del conflicte social- l’associació ha llançat la proposta als moviments d’un “pacte d’oposició social” al govern Prodi.

Aquest pacte dels moviments, escenificat en la multitudinària assemblea nacional de SC de l’abril passat, ha tingut ressò en diverses iniciatives com el Global Meeting a Venècia de l’àrea dels centres socials i en certs sectors de l’esquerra sindical (Xarxa 28 d’abril de la CGIL i el sindicat de base COBAS).

L’objectiu és continuar amb el procés “d’aprenentatge social” per a l’esquerra revolucionària que creï les condicions per a una recomposició de l’esquerra anticapitalista. Les mobilitzacions previstes, contra la guerra –visita de Bush a Itàlia el 9 de juny-, l’orgull gay el 16 de juny en plena ofensiva de la dreta neocon per la família tradicional i contra la llei de parelles de fet, així com la irrupció dels conflictes locals contra les grans infraestructures, constitueixen les proves per a aquesta recomposició social.

En paraules del dirigent i parlamentari de SC, Salvatore Cannavò (Viento Sur, 92), “les dificultats de la fase social, els límits del moviment, l’estancament del conflicte entre les classes i la prossecució de la crisi del moviment obrer segueixen imposant la necessitat d’actuar en el terreny de la recomposició política”.

La forma política que assumeixi l’esquerra anticapitalista a Itàlia no és, a hores d’ara, previsible. Les fractures internes que s’estan produint en el si del PRC davant l’aposta per la construcció del Partit de l’Esquerra, com a esquerra de govern, constitueixen un terreny privilegiat per la recomposició de l’esquerra anticapitalista.

Aquesta reorganització –que ha de partir del pacte dels moviments per la oposició d’esquerres al govern Prodi- abans de dotar-se de formes organitzatives, ha de clarificar els seus continguts, establir la qüestió del govern com a veritable línia divisòria de ribes entre l’esquerra gestionària i l’esquerra anticapitalista. I mantenir una perspectiva de transformació social radical davant la crisi profunda de l’esquerra reformista que, quan es converteix en govern, es mostra incapaç en la fase històrica actual de promoure reformes substancials.