 |
Amb Nin i Berneri al Palau de la Virreina
Crònica del acte d’homenatge a Andreu Nin i Camillo Berneri
dimarts 19 de juny de 2007
Totes les versions d'aquest article:
- [català]
- [Castellano]
per Pepe Gutiérrez-Álvarez
Era la primera vegada que es commemorava l’assassinat de Nin, i ho havíem fet evocant al mateix temps el del Camillo Berneri, sobre el qual ja havia parlat el camarada Flavio Guidi a les jornades de la fundació Andreu Nin al Col·legi de Periodistes, justament el dia 5 de maig, i gairebé a la mateixa hora que es complien els setanta anys de la seva desaparició al costat del seu company Barbieri. S’havia fet certa propaganda, sobretot mitjançant diverses pàgines webs, i també amb un tríptic que, lamentablement, es va efectuar sobre la base d’una primera traducció del ’Manifest del 16 de juny’ plena d’errates, i no sobre la segona minuciosament corregida.
Primerament va arribar Teresa Rebull, que era la més jove del grup poumista de París, a més de la companya de “Pep” Rebull, una de les veus més crítiques del POUM en aquell maig del 37. Teresa va tenir la seva pròpia trajectòria i servidor la recordava a París cantant ’La Campana’, una cançó de la resistència grega de Mikis Theodorakis, juntament amb un jove Raimon i Xavier Ribalta. Em contava que la cridaven des de molts llocs, que estava convidada a parlar a Viena i que en una entrevista per a ’La Vanguardia’ havia fet orgull i proclama del seu poumisme ja que, com dirà a les seves memòries i es va repetir a l’acte: “He tingut moltes, molts dubtes a la meva vida, però mai, mai he dubtat de la meva militància al POUM”. I allà estava com altres veterans que van ocupar els seients facilitats per l’Ajuntament. Al poc van arribar Wilebaldo Solano i la seva companya Mª Teresa Carbonell, i les trobades dels testimonis de la història es van abraçar. Tant, tant de temps...
A les dotze del migdia el pati del Palau de la Virreina estava fins a la bandera. Amics i amigues de la Fundació, Silvia Molina amb els seus càmeres, Yago Costa-Amic tractant encara de trobar acompanyament musical ja que la Virreina no havia consentit l’actuació musical que hauria corregut a càrrec de l’orquestra ’Les trinxeres’, familiars de Nin, camarades italians, gent diversa, nombrosos militants de grups com el POR, Revolta Global, els de ’En Lucha’ (que havien portat un adhesiu que reproduïa la pregunta del POUM en català: “Governo Negrín, On està Nin?”). Més antics militants, amics del PSUC-viu com Jaume Botey i Ramón Franquesa... Aquestes coses estan bé, sobretot si aclareixen les coses i ajuden per a guarir antigues ferides. Sincerament, trobava a faltar la representació llibertària. Eduardo Pons Prades, em deia jo, hauria vingut d’haver pogut, em preguntava quin podia ser el que motivés tan patètica absència. A tot això va aparèixer Abel Paz, i se li va convidar a parlar, i de l’home es pot dir qualsevol cosa menys hipòcrita. Quan li va tocar parlar va dir que Nin i Berneri no tenien gens a veure, i ens va tatxar a tots de ser uns falsos. Encara sort que va ser breu i va acabar donant les gràcies per l’invitació. De res, mai més.
Havia començat Pelai Pagès que va oferir un retrat del Nin “vivent”, subratllant tot el que romania; va seguir Claudio Venci, el principal estudiós de Camillo Berneri que en poc més de deu minuts va desplegar una mostra de tot el que el personatge permetia. El final ho va posar Wilebaldo Solano, òbviament emocionat per tot. Va contar perquè el POUM s’havia reunit en aquell edifici, de què van parlar, i que va ocórrer, detalls que ja havia donat a conèixer en un llunyà article [*], i va oferir més detalls en un ambient d’intensa emotivitat. Al final del seu discurs, els aplaudiments es van dilatar, i algunes veus van cridar “Visca el POUM!”.
Em va tocar presentar. Allò era el tancament d’una activísima campanya que la Fundació havia desenvolupat en els últims mesos per a debatre sobre les jornades del maig de 1937, i ho havia fet defensant la revolució i l’honor del POUM al marge de tals o cuals aspectes crítics. La idea va prendre forma quan Flavio Guidi em va contar que en un mitín de la CNT anterior als esdeveniments, i en el qual parlava Federica Montseny, els presents van començar a cridar, “Ber-ne-ri-Nin, Ber-ne-ri-Nin”. Es tractava d’apostar per la convergència, també per la reconstrucció de la veritat, i per aquesta senda, donar pas a la superació de les “guerres” entre les esquerres. Per aquest motiu el “Manifest” buscava una combinació entre la veritat i la integració crítica, condemnar sense pal·liatius per a treballar el més àmpliament possible.
El “Manifest” que va llegir amb mestratge Carme Sansa, contava ja amb nombroses signatures de tot l’Estat, començant per portaveus de revistes com ’El Viejo Topo’, ’Mientras Tanto’, ’SinPermiso’, ’Viento Sur’, de representants de diversos grups de l’esquerra marxista incloent el PSUC-viu, i de la Fundació Pere Ardiaca, de nombrosos amics i amigues de l’àmbit llibertari, i la llista seguia creixent. En poc temps contarem amb un DVD gràcies a l’obstinació de Silvia Molina que ja havia produït una filmació amb dos DVD sobre les Jornades en el Col·legi de Periodistes en els quals es recollien les intervencions de Andy Durgan, Rainer Torstoff, Just Cases, Dolores Martin, Pelai Pagès, Wilebaldo Solano i del que escriu.
Es tractava d’una tasca més entre totes les quals s’estaven preparant des de diverses edicions (entre elles dos llibres cabdals de Nin, els seus escrits sobre Espanya 1930-1937 i ’Els moviments d’emancipació nacional’), unes possibles jornades sobre dones revolucionàries del 36, potser altres en homenatge a Bujarin d’acord amb altres entitats , i un llarg etcètera. D’alguna manera, es convidava als presents interessats, a col·laborar en tant que sigui possible amb la Fundació menys institucional però més activa del Principat.
Notes
[*] Text llegit per Wilebaldo Solano:
“Nunca olvidaré aquel 16 de junio de 1937. Para muchos fue, sin duda, un día más en la Barcelona herida por la guerra y las consecuencias de las jornadas de mayo. Pero para Andreu Nin y sus camaradas de lucha fue una jornada dramática, que ha entrado como tal en la historia de España y del socialismo internacional.
Desde las jornadas de mayo, el POUM había adoptado medidas especiales para protegerse de una posible represión. El comité ejecutivo ya no se reunía en el local central del partido. Lo hacía en otros lugares y, con frecuencia, en una discreta sala del palacio de la Virreina.
La reunión del 16 de junio comenzó hacia las 10 de la mañana bajo la presidencia de Andreu Nin. Estaban presentes Pedro Bonet, Juan Andrade, Jordi Arquer, Julián Gorkin, Gironella, Narcis Molins i Fábrega y el autor de estas líneas. Josep Rovira, jefe de la 29ª División, se encontraba en el frente de Aragón. Después de un profundo análisis de la situación política y de la evolución de la lucha militar iniciado por Nin, se manifestaron fuertes inquietudes ante el viraje político que había supuesto la reciente caída de Largo Caballero.
Los tres problemas más apremiantes podían resumirse así: la defensa de nuestra prensa, los últimos preparativos del congreso del POUM, que tenía que inagurarse el 19 de junio, tres días después, en el Teatro Poliorama, y la preparación de una importante conferencia internacional de partidos comunistas y socialistas independientes.
Nuestro diario, La Batalla, estaba suspendido; y su director, Julián Gorkin, tenía que comparecer ante un tribunal popular el día 18. La decisión fue que Gorkin se presentara ante el tribunal para defender al partido contra las calumnias estalinistas y convertirse en un verdadero acusador. En Barcelona las cosas no podían desarrollarse como en Moscú.
A este propósito, vale la pena recordar que, desde hacía tres semanas, Juventud Comunista, semanario de nuestra organización juvenil, se publicaba con una paginación más importante que de ordinario y con artículos de los principales dirigentes del partido. para el número que tenía que salir justamente el día 16, Nin me había entregado el día antes un artículo suyo, que fue ¡su último artículo!
La reunión del comité ejecutivo del POUM -que iba a ser también la última presidida por Nin- se terminó hacia la una de la tarde. Nin, Bonet y otros compañeros se dirigieron a la sede del partido, frente al Poliorama, donde solían aparecer de vez en cuando para afirmar su presencia efectiva en aquellos días inseguros, pues habían comenzado las desapariciones. Nadie quería dar la impresión de esconderse. Como se sabe, Nin fue advertido de que iban a detenerle. Pero tuvo una reacción de orgullo y dijo: "No se atreveran". Él, naturalmente, pensaba en las autoridades legales. No imaginaba la posibilidad de que los agentes de la policía de Stalin pudieran dar un golpe pasando por encima del gobierno de la República y del Consell de la Generalitat, con la colaboración de algunos dirigentes del PCE y del PSUC.
Yo me enteré de la detención de Nin pocos minutos después, en el local de la Juventud Comunista Ibérica, situado en lo alto del Paseo de Gracia, donde, con otros compañeros, estaba preparando la salida del número especial de Juventud Comunista.
Inmediatamente, sobre la base de las pruebas de imprenta que ya poseíamos, rehicimos la primera página de Juventud Comunista, denunciando a siete columnas la detención de Nin. Luego, salimos para la imprenta de Baños Nuevos, donde tratamos de introducir las modificaciones de maqueta que se imponían y sacar enseguida el periódico. Vimos las formas al pie de la rotativa y, cuando nos aprestábamos a organizar la difusión en masa del semanario por las calles de Barcelona, se presentó la policía. Algunos de nosotros escapamos a la detención, gracias a la ayuda de los obreros de la imprenta, que nos previnieron a tiempo.
Salimos de la imprenta de Baños Nuevos hacia las seis de la tarde, ebrios de furor, pero decididos a organizar por todos los medios la defensa de Nin y de los demás compañeros detenidos. El comité ejecutivo de la Juventud Comunista Ibérica se reunió rápidamente para movilizar a la organización. Aseguramos enseguida el enlace con el comité de Barcelona y con los compañeros del comité ejecutivo del POUM que no habían sido detenidos, Molins i Fábrega y Gironella en particular.
Era un 16 de junio. En Barcelona lucía un sol espléndido y el azul del cielo era realmente maravilloso. Lejos, en los parapetos de los frentes de Aragón, de Levante y de Andalucía, y en las propias trincheras de la Moncloa, militantes del POUM y de la JCI luchaban y morían mientras sus dirigentes eran calumniados, detenidos y, pronto, hasta asesinados. Al día siguiente, en las calles de Barcelona, las gentes leían asombradas en los muros: "¿Dónde está Nin?". La prensa, sometida a la censura, no dijo nada hasta el día 22”.
contacte
webmaster
RSS 2.0
inici