Darrere de l’empobriment, la sobreexplotació i les relacions socials de gènere

per Charles-André Udry [1] [2]

El 7 de març, l’Oficina Internacional del Treball (OIT) publicava el seu nou informe sobre “Les tendències mundials de l’ocupació de les dones”, amb motiu del 8 de març. Constata que les dones que treballen són més nombroses que mai, però que les disparitats de situació, de seguretat en l’ocupació, de sous i d’educació entre homes i dones contribueixen a la “feminització de la pobresa entre els treballadors”.

El 2006, l’OIT va calcular que les dones representaven “1.200 milions dels 2.900 milions de treballadors al món”. Això no obstant, cada cop més dones estan a l’atur (81.8 milions) i “cada cop més (dones) estan confinades a feines poc productives del sector de l’agricultura i dels serveis, o també estan menys retribuïdes que els homes per llocs de feina comparables”.

Segons el director de l’OIT: “Tot i alguns progressos, massa dones estan encara bloquejades en treballs poc remunerats, sovint en l’economia informal, sense quasi protecció jurídica, amb poca o cap protecció social i una molt forta precarietat”.

L’informe assenyala també que, avui, més dones en edat de treballar ocupen una feina assalariada (47,9%) que fa deu anys(42,9%). I posa de relleu que “com més pobra és una regió, més risc corren les dones, més que els homes, d’ocupar feines familiars no remunerades, o de treballar pel seu compte per petits ingressos”.

El resum subratlla també que “almenys el 60 % dels treballadors pobres al món (són) dones”.

Darrere l’empobriment, la sobreexplotació i les relacions socials de gènere

Totes aquestes constatacions de l’estudi de l’OIT són acuradament separades de dos processos.

 El primer: la desestabilització de la situació essencial dels i les assalariats/-des a escala mundial sota l’impacte de la posada en competència dels treballadors i treballadores, gairebé en temps real i en un mercat mundial laboral, com més va més efectiu, i sobre el qual pesa un exèrcit de reserva mundialitzat (la desocupació en tots els seus graus), els components del qual són explotats, sotmesos, esclavitzables (i assassinables) a discreció.

Aquesta posada en competència s’opera per procediments com ara: les deslocalitzacions; la competència organitzada a l’interior per les societats transnacionals; l’ocupació massiva d’una mà d’obra sense drets; la subcontractació en cascada; els retrocessos de la “protecció legal”, dit d’una altra forma, l’anivellació per sota del “dret del treball” que va ser producte de les lluites dels assalariats/des; la multiplicació dels estatuts, que arriben fins a la reintroducció del treball per jornada, fins i tot als països europeus; el lloc adquirit per les ETT; i la crisi del món agrari.

 El segon: en una economia mundial fortament jerarquitzada – en la qual els països imperialistes i en transició cap a economies dominants (com Corea del Sud) dicten les “regles de joc” i extreuen directament o indirecta recursos importants dels països de la “perifèria”– la situació de les treballadores (totes les dones ho són, encara que no siguin assalariades) adquireix configuracions que posen més visiblement de relleu la seva pobresa.

En última instància, aquesta pauperització no és sinó l’expressió fenomenològica (i enganyosa) de la seva sobreexplotació i de la seva opressió. Una sobreexplotació que és, de fet, camuflada amb l’eufemisme “més gran empobriment de les dones”.

Igual que aquestes relacions socials d’explotació que s’articulen amb les relacions socials de sexe (l’assignació a tota la gamma dels treballs domèstics, dins i fora de la llar), el substrat de la sobreexplotació de les dones no es palesa. A partir d’aquí, la doble lluita contra l’explotació i l’opressió i per l’emancipació no es posarà a l’ordre del dia, políticament ni pràctica.

¿Quines feines “decents”?

Quant a la “creació de feines decents” per a les dones, gran tema de l’informe de l’OIT, hauria -en primer lloc- de plantejar una pregunta: ¿les feines creades al món, entre d’altres, en els anomenats serveis o la indústria, no impliquen, com més va més flexibilitat, en el sentit més ampli del terme?

I això tant als països del “centre” como als de la “perifèria”, tot i les diferències quantitatives i qualitatives en les modalitats d’explotació del treball assalariat entre aquests dos espais (“centre” i “perifèria”).

Malgrat tot, s’expressen convergències a escala mundial sota els cops de la restauració conservadora. La flexibilització és al centre de la reorganització de les “relacions de treball”. Amb tot i això, la flexibilitat està en relació estreta amb les relacions socials de gènere. En efecte, l’“estatut de les dones” facilita l’expansió del treball a temps parcial obligat (no escollit), amb un sou de misèria i, conjuntament, les formes de treball flexible dels homes, ja que “la intendència segueix”, és a dir, la càrrega del treball domèstic (en les seves diverses facetes) assumida, sota forma d’obligació, també (encara que ho neguen les interessades) per les dones.

A més, és una mica cínic parlar de “creació de feines decents” quan múltiples investigacions sociològiques demostren que, per exemple, a la indústria electrònica de Suïssa –on les dones tenen una ocupació “estable” i assalariada- les condicions de treball i de salari són execrables.

Jenny Chan, membre de SACOM (Estudiants i universitaris contra la mala conducta de les empreses), ha citat alguns casos d’“abusos” en aquest sector: treball de nens menors de 16 anys, hores suplementàries obligatòries, salari mínim no respectat i absència de seguretat social. En període d’alta producció, les obreres treballen 12 hores al dia, set dies a la setmana, amb hores suplementàries obligatòries. Les empleades no cobren més de 50 cèntims suïssos l’hora i inhalen substàncies tòxiques, cosa que provoca problemes respiratoris i “una taxa anormalment alta de càncers i avortaments”. “Darrere la pantalla dels nostres ordinadors s’hi troba una realitat d’una altra època”.

Respondre a les necessitats de feines “decents” i, alhora, a la dignitat de les dones en totes les seves dimensions, implica una ruptura amb aquestes relacions socials d’explotació i amb les relacions socials de gènere.

Un plantejament radicalment diferent

Plantejar aquesta exigència –i no caure en el parany, de fet, semicaritatiu de l’informe de l’OIT- implica:

1. Fer emergir el contingut real de les exigències (explícites o implícites) de les dones treballadores i allò a què aquestes necessitats/exigències s’enfronten efectivament, consegüentment, quines formes i tipus de dominació regnen a la societat, en els plans de les múltiples relacions socials i de propietat;

2. Superar l’anticapitalisme. És a dir, el pensament primitiu que roman en el terreny d’una negació negativa. Dit d’una altra manera, que no parteix de les necessitats i reivindicacions així com de les potencialitats (negades, trencades a vegades) existents avui a les societats que permetrien de trencar i superar el capitalisme.

Això, a fi de fer emergir una concepció de negació positiva, una revalorització del socialisme com una modalitat d’organització i de gestió de la societat, en la qual els drets socials i democràtics, així com una dignitat ampliada, es converteixen en els elements d’una emancipació que fa dels éssers humans els actors comuns i interactius d’una mundialització construïda per les i els que la produeixen efectivament; mentre que ara ells/elles no són sinó els seus objectes menyspreats i, per tant, sense domini sobre llurs pròpies vides.