Slobodan Milosevic... un molest dictador neutralitzat

Salva Torres

Parlar de Milosevic és parlar de Bòsnia. Fa uns 10 anys, la desfeta militar dels xètnics (feixistes serbis) s’estenia per tots els fronts de guerra a Bòsnia. El setembre del 95, els tancs del IV Cos de l’Armija bosniana arribaven a les portes de Banja Luka, la ciutat que esdevindria capital de la República Sèrbia de Bòsnia segons els Acords de Dayton. L’Armija amb poc més de 60 tancs rovellats, robats a trets de Kalashnikov als xètnics, estava posant en desbandada a una barreja de milicians, mercenaris de provada crueltat com Arkan i militars educats a l’exèrcit federal com Ratko Mladic, carnisser de Srebrenica. Al nord, només una assetjada carretera mantenia la unitat territorial de la república Srpska mentre el riu Sava era travessat per centenars de soldats de fortuna que retornaven a la pàtria sèrbia.

Dels enclavaments “protegits per l’OTAN” –Sarajevo, Tuzla, Bihac, etc.- en va sorgir un exèrcit popular nascut de les classes populars que, aprofitant la memòria dels partisans de Tito, es va sobreposar a l’embargament d’armes imposat per la denominada “comunitat internacional”. Aquest embargament d’armes, vigilat per cossos com la guàrdia civil espanyola, va facilitar els assassinats impunes dels botxins serbis davant la indiferència europea.

Era evident que ni Milosevic ni les potències occidentals volien la victòria d’un exèrcit que havien menyspreat i desarmat. Tot i així, les mobilitzacions internacionals que limitaven els moviments imperialistes i, en especial, la derrota militar sèrbia a Bòsnia, van apropar el règim de Belgrad a l’abisme. El setembre del 95 els bombardejos de l’OTAN sobre posicions antiaèries sèrbies van parar en sec l’ofensiva final bosniana i l’ordre de Sarajevo d’aturar els tancs va sembrar la desolació entre totes les tropes de l’Armija, amenaçada igualment per l’OTAN si no complia l’ordre. Els bombardejos van tenir la virtut de marcar els límits de la futura divisió ètnica i de salvar el règim serbi que encara era necessari en la configuració imperialista dels Balcans.

LA DESFETA DE L’ESTAT FEDERAL IUGOSLAU

Bush va fer seure Milosevic a Dayton tot i que ja molestava la crueltat dels mercenaris serbis que pertorbaven l’opinió europea. Tancats en aquella base militar, Milosevic, Tujman i Itzebegovic van signar els papers preparats pel Departament d’Estat nord-americana imposant els interessos geoestratègics de les grans potències.

Però la caiguda de Iugoslàvia en les mans de l’imperialisme havia començat als 80 amb la incapacitat dels règims burocràtics de l’anomenat “socialisme real” per afrontar la creixent mundialització dels mercats que va posar la Iugoslàvia “socialista” -ja molt permeable als fluxos mundials de capitals, mercaderies i serveis- contra les cordes. Amb una indústria obsoleta i un deute extern gegantí, es reunien les condicions per permetre a l’imperialisme imposar la desfeta de l’Estat federal iugoslau a una burocràcia àvida per robar les propietats de l’Estat “socialista” que administrava, al temps que els creditors internacionals cobraven els seus deutes. Milosevic va rebre de les potències occidentals carta blanca mentre Helmut Kohl donava suport a la Croàcia ultranacionalista de Tujmann.

El Primer Ministre Ante Markovic va iniciar les reformes neoliberals durant els 80 i van ser continuats per Milosevic el 89. El programa aprovat per l’FMI va provocar la caiguda de la moneda, una terrible inflació, la privatització de les principals indústries públiques i acomiadaments de milers de treballadors en una situació econòmica caòtica. El 1994 mentre l’invent de les ètnies i el perill integrista anestesiava l’opinió pública europea, la discreta diplomàcia de l’UE encara discutia amb els seus protegits la partició de Bòsnia, o sigui, la desaparició a sang i foc de qualsevol intent de la majoria “musulmana” de tenir una autonomia o estat propi.

L’IMPORTANT NO ÉS MILOSEVIC

Slobodan Milosevic ha rebut el suport de Moscou. Però el pes i la brutalitat de l’aparell repressiu stalinista era molt superior al de Sèrbia. Milosevic es va recolzar solament en un capitalisme mafiós i un ultranacionalisme panserbi incapaç de liderar un poble que ja s’havia revoltat diverses vegades contra els plans de Belgrad.

Si les crueltats dels seus partidaris xètnics a Bòsnia ja el van col·locar en un lloc delicat a Dayton, anys després Kosova marca l’allunyament definitiu del dictador dels “cànons neoliberals civilitzats”. Milosevic es converteix en un molest dictador a neutralitzar.

Els bombardejos de l’OTAN sobre Sèrbia marquen l’adéu definitiu de l’amo imperialista a Milosevic. Destrueixen tota la infraestructura de comunicacions i industrial sèrbia portant al paroxisme la balcanització dels Balcans. Aquells que defensen Milosevic pels seus enfrontaments amb l’imperialisme com una resposta de la pàtria “socialista”, senzillament són uns ignorants que converteixen un carnisser en un heroi.

Mort Milosevic l’important no és si ha estat un suïcidi o un assassinat. No és si el Tribunal Internacional de La Haia ha fet el ridícul.

L’important de la història recent dels Balcans és la resistència dels pobles bosnià i kosovar i la solidaritat dels pobles europeus que van impedir en part els desitjos imperialistes. Cada batalla guanyada pels milicians bosnians i kosovars complicava la solució imperialista. Avui Bòsnia és un estat i Kosova va camí de la independència, i complica l’estabilitat i uniformitat dels mercats tan necessària per l’imperialisme. I els treballadors serbis comencen a organitzar-se independentment.

19/03/2006 *publicar al número 23 (abril 2006) de la revista de Revolta Global