Final de treva, inici de campanya

Editorial RG#36 juliol-agost 2007 [1]

El fracàs del precari procés de pau a Euskadi dóna el tret de sortida d’una intensa campanya electoral a la qual posarà sens dubte dates definitives el govern espanyol en funció dels esdeveniments que es produeixin i dels moviments que detecti en l’opinió pública. Estem davant les incertes acaballes d’aquesta legislatura. El trencament d’una treva llargament negociada entre ETA i els representants de Zapatero –cada dia en sabem més detalls–, és tot un paradigma del curs seguit per l’executiu del PSOE.

Zapatero va arribar a la Moncloa empès per un ampli moviment ciutadà contra la guerra i contra la prepotència aclaparadora del que Vázquez Montalbán va anomenar en el seu dia “el aznarato”. Des del primer moment, el nou govern va voler fer bandera d’un “tarannà” dialogant i democràtic.

De fet, durant aquests últims anys, hem vist un govern que combinava una línia de continuïtat pel que fa a les polítiques econòmiques, de tall clarament neoliberal i en consonància amb les exigències de la construcció d’un pol capitalista europeu competitiu... amb tot un seguit de “reformes de societat” i, molt significativament, amb una promesa d’obertura pel que fa a les aspiracions d’autogovern de Catalunya i, poc després, amb la perspectiva d’una sortida dialogada per al conflicte basc. Fins al punt que no pocs comentaristes van parlar d’una “segona transició”. La consistència d’una vessant i d’una altra ha estat molt diferent.

En el terreny econòmic, Zapatero s’ha beneficiat d’un cicle econòmic de creixement en què el sector de la construcció ha jugat un desmesurat paper motriu i que, contenint l’atur, ha contribuït a fer endossar per la societat la generalització de la precarietat laboral, l’endeutament de les famílies, la dificultat d’accés a l’habitatge o l’estancament dels salaris.

Val a dir, una transferència massiva, sense parangó amb la resta dels països industrialitzats, de les rendes del treball cap a les butxaques dels capitalistes. Tot plegat, amb la inestimable col·laboració de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, tan fermes partidàries de “moderació” pel que fa als assalariats i assalariades com addictes a les subvencions estatals i comunitàries.

Si no ha topat amb cap oposició a la seva esquerra, el govern del PSOE tampoc no ha hagut de patir grans escomeses contra la seva política econòmica per part del PP – llevat dels escarafalls parlamentaris de tràmit. Els pressupostos de Solbes, les reformes fiscals, els canvis introduïts en la contractació laboral o la inversió en borsa de reserves de la seguretat social, pactats amb els “agents socials”, difícilment podien suscitar animositat en les fileres de la dreta... quan els grans banquers es vanten cada dia davant dels seus accionistes d’obtenir beneficis rècords.

Ofensiva de la dreta

Per contra, després d’haver encaixat la inevitable retirada de les tropes espanyoles d’Iraq i d’haver temptejat les primeres mobilitzacions al carrer contra la llei de matrimonis homosexuals o la LOE -en aquest cas, obtenint enormes concessions per a l’escola confessional i privada-, el PP ha trobat en la denúncia de les aspiracions democràtiques de Catalunya i el País Basc un terreny de predilecció per a mobilitzar i galvanitzar la seva base social conservadora.

I cal dir que ho ha fet amb èxit, acotant els límits de la reforma estatutària catalana i de les negociacions del govern amb ETA i amb l’esquerra abertzale. Durant mesos i mesos, l’agitació espanyolista ha ocupat les ones i omplert els carrers de la capital davant d’un PSOE, ja de per si fortament compromès amb el règim monàrquic, acovardit i incapaç de prendre qualsevol iniciativa política sense consultar l’oracle de les enquestes sobre les intencions de vot.

Així va quedar el Nou Estatut: desnaturalitzat, irreconeixible, pendent de transferències que podrien trigar anys a ser efectives... i amenaçat de revocació per part del Tribunal Constitucional.

A partir d’aquí, les pressions de la dreta i de l’extrema dreta, des del carrer i des de la pròpia magistratura, només podien redoblar contra el procés de pau a Euskadi.

Fracàs del procés de pau

Ara sabem que les negociacions han fracassat pel temor del PSOE a veure’s desbordat per una dinàmica de concessions al poble basc. Ara sabem que hi ha hagut al damunt de la taula l’oferiment del desmantellament de l’aparell militar d’ETA. Però sabem també que estava plantejada l’exigència d’un procés que acabés donant la paraula i atorgant la capacitat decisòria al poble d’Euskadi i de Nafarroa.

Després d’haver reconegut l’existència d’un conflicte de natura política, Zapatero ha tingut por de la seva pròpia audàcia i ha malbaratat miserablement la llarga treva d’ETA, sense gosar acostar els presos o legalitzar les formacions i candidatures de l’esquerra independentista. Ans al contrari: ha accentuat la pressió judicial i policial sobre el món abertzale i ha marejat la perdiu, jugant irresponsablement a forçar concessions sense oferir contrapartides...

Si el retorn a la via dels atemptats per part d’ETA seria una aventura sense futur, cal dir que la reedició dels pactes antiterroristes entre govern i oposició tampoc no podria tenir cap l’endemà, llevat de perllongar el conflicte. L’únic camí, que caldrà retrobar i reconstruir, és el del diàleg i el d’una solució democràtica, certificada pel dret de decidir del poble basc.

L’empresonament d’Otegi i de De Juana, la recerca de compromisos entre el PSOE i el PP –com en el cas de la comunitat navarresa-, indiquen, però, que això no serà fàcil. Les properes eleccions legislatives esdevenen la prioritat i, un cop més, els interessos de Catalunya i Euskadi quedaran subordinats als avatars de la contesa, si no acaben convertits en moneda de canvi.

Construir una resposta conseqüent

No ens cansarem de repetir-ho: és en circumstàncies com aquestes quan més notem a faltar una esquerra combativa, antiliberal; una força militant capaç de ser, a l’esquerra del PSOE, un contrapunt dels reclams antisocials de la dreta –als quals es mostra tan sensible el govern– com de les exigències del PP, contràries a la pau i a les llibertats nacionals.

Aquest sentiment comença a ser palès entre els sectors més conscients d’una Izquierda Unida, que ha estat subsidiària del poder durant tota la legislatura - i en el si de la qual costa molt encara desempallegar-se dels prejudicis sobre els pobles “perifèrics”. I comença a ser-ho entre sindicalistes i activistes de moviments socials, necessitats de poder vertebrar políticament les seves forces com a condició per pesar sobre els curs dels esdeveniments.

Des d’aquest punt de vista, Catalunya no és pas una excepció. A l’esquerra del gris govern de Montilla, des de les fileres de l’anomenada “esquerra transformadora” fins als corrents independentistes i revolucionaris, passant pels moviments, la reflexió, els temptejos de reagrupament, comencen...

Els fets ho demostren cada dia que passa: no hi ha tasca més decisiva que la recomposició d’aquesta esquerra anticapitalista conseqüent...