RCTV. Per fi es va acabar...

per Josep Cruelles [1]

Però el fet és que 118 diaris i 706 de les 709 emissores estan encara a mans privades i RCTV, lluny d’haver estat silenciada, ha estat autoritzada a seguir transmetent per cable i via satèl·lit.

Governs, organitzacions internacionals, mitjans de comunicació de tot el món han dut a terme una ofensiva sense precedents contra la revolució bolivariana.

Per la part que ens toca, "El País", "La Vanguardia", televisions publiques, inclosa TV3, i privades com Antena 3, han preparat el terreny perquè des del govern la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, declarés:

"No està justificada de cap manera la no renovació de la concessió d’un mitjà de comunicació, més enllà de les argumentacions jurídiques que puguin tenir; i en el cas de Radio Caracas Televisión, no existeix justificació. " Amb les argumentacions jurídiques n’hi hauria d’haver prou, almenys per a una ministra....

Per una altra banda, Antena 3 ha obligat YouTube a retirar el video del debat en què van participar Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero amb la periodista veneçolana Nitu Pérez Osuna, el professor Jesús Troconis i Marcel Granier, amo de RCTV. No van sortir gaire bé parades les posicions d’aquests últims en aquest Informe Especial, de títol molt poc imparcial: "La mort de RCTV".



L’estratègia de la dreta

Cal recordar que RCTV va brindar suport pràctic essencial per a l’enderrocament del govern electe de Veneçuela l’abril del 2002. Va exhortar el públic a prendre els carrers i enderrocar el govern, i també va confabular amb el cop representant de manera falsa el que ocurria i duent a terme una apagada informativa. De fet, el seu gerent de producció, Andrés Izarra, que es va oposar al cop, va renunciar en aquell moment per no ser-ne còmplice.

Ara estem de nou (en paraules de Roland Denis) "en una nova ofensiva del "Capitalisme del Segle XXI" capitanejat per la raó mediàtica, la guerra de xarxes i la simulació de realitats"

Encara que es parla de la preparació d’un cop d’estat i fins i tot del magnicidi de Chávez, versió que d’alguna manera s’encoratja des del govern, en realitat es tracta fonamentalment de l’inici d’un procés d’acumulació i mobilització de forces per la dreta que els hauria de portar a una "rebel·lió civil".

Els estudiants, fills de burgesia i classe mitjana, "nens bé", han aconseguit l’hegemonia del moviment estudiantil en algunes universitats importants com ara la UCV. Això obre un "buit" per a la possibilitat d’influència sobre espais estudiantils més populars. Aquesta sí que és una realitat nova, perquè aquests sectors, si no eren neutrals, almenys no eren actius contra el procés, i ara proporcionen una base social "mediàtica" per a l’exhibició internacional.



Mitjans privats, estatals... o socialitzats?

I és que la dreta veneçolana i l’imperialisme no pararan en els seus esforços per destruir el procés revolucionari. Amb intents de desestabilització, accions de carrer i mediàtiques per produir el caos que justifiqui davant l’opinió internacional un cop d’estat o una intervenció militar estrangera. Continuaran, si no es posa fi al seu poder i a la seva impunitat.

Cal fer front al poder mediàtic capitalista socialitzant els mitjans de comunicació que avui estan en un 85% a mans privades perquè passin a les mans de les comunitats, de les organitzacions socials, dels treballadors, dels camperols, dels organismes de poder comunal.

La verdadera socialització dels mitjans, l’autentica democràcia informativa, s’enfronta al dret exclusiu del capital privat o de l’estat a la informació.

Aquesta socialització informativa ha de ser impulsada i controlada des de les bases del procés, des de l’autonomia i la independència de les organitzacions socials i del moviment de masses. Aquest és avui el centre del debat.