No hi ha pitjor sord que aquell que no vol sentir…

per Lluís Rabell [1]

Un balanç que semblava més aviat destinat a maquillar els problemes que no pas a mirar la realitat cara a cara: enrevessades explicacions a propòsit de l’abstenció, discursos sobre “l’enfortiment de l’organització i la millora de les relacions amb ICV... malgrat (o gairebé gràcies a) els retrocessos electorals”, enaltiment de les regidories obtingudes en les localitats on ICV-EUiA es presentava per primer cop... La veritat, però, és crua i inapel·lable. Les xifres, eloqüents. La coalició, tot i el major nombre de candidatures presentades, obté 258.978 vots... enfront dels 335.861 assolits en la contesa municipal del 2003. L’augment del nombre de regidors i regidores no pot amagar, per exemple, la pèrdua de 76.000 vots a la província de Barcelona.

A la capital de Catalunya, la pèrdua d’un regidor és el feble reflex d’una davallada de 35.000 sufragis. A Tarragona, la coalició desapareix de l’ajuntament en passar dels 5.107 vots obtinguts l’any 2003 als 2.438 del 27 de maig. A Lleida capital, es passa de 3 regidors a 1, retrocedint des dels 5.722 vots dels anteriors comicis fins als 2.737 d’ara. Si bé a Girona la pèrdua de vots és feble en relació al 2003 i fins i tot es guanya un nou regidor, cal dir que, només fa uns mesos, les expectatives de progrés de la coalició eren senzillament espectaculars, i han quedat clarament frustrades. En el cinturó industrial de Barcelona, la coalició retrocedeix en percentatge de vots a la majoria de les localitats i perd regidors a l’Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà, Sant Boi, Gavà, El Prat, Viladecans, Esparreguera, Mataró, Premià, Mollet, Barberà... I desapareix dels consistoris de Badia, Ripollet, Granollers... La millora de resultats en localitats com ara Vilafranca, Castelldefels i Arenys, o bé Sabadell, Cerdanyola, Montcada i Montornès, no pervé a compensar una clara tendència global decreixent. Hi ha d’altres factors que haurien de preocupar molt directament una formació d’esquerres com aquesta. Primer de tot, l’enorme percentatge d’abstenció en aquelles localitats i segments de població que necessàriament constitueixen la base social d’un projecte transformador. Però també l’èxit puntual de candidatures d’agitació racista o xenòfoba, conduïdes pel PP o per agrupaments d’extrema dreta com ara la “Plataforma per Catalunya”.

Tot plegat indica que les tensions socials s’acumulen sota els efectes de la precarietat generalitzada, els baixos salaris, la manca de serveis i les desigualtats creixents. I que una brusca degradació de la situació econòmica podria disparar-les.

Decepció amb l’Entesa

En realitat, tot i tractar-se d’uns comicis locals, sembla indiscutible que la valoració del nou govern tripartit i les seves polítiques – i del paper que hi juga ICV-EUiA – ha tingut un pes rellevant en els resultats obtinguts. L’informe del Consell Nacional hi feia referència d’una manera evanescent en parlar de la “pèrdua de poder adquisitiu o el difícil accés a l’habitatge” al costat d’un “insuficient estat del benestar que fàcilment fa figa i genera noves contradiccions socials”.

Més clarament expressava el problema un company que deia tenir el sentiment, després d’actuar com a apoderat de la coalició en el seu col·legi electoral, d’haver estat “el representant del vot en blanc” – n’hi ha hagut gairebé 90.000 a tot Catalunya – de tant com hi havia gent que, en veure la seva identificació, s’acostava directament a ell per etzibar-li: “Aquest cop, voto en blanc”.

La coalició en general – i EUiA molt especialment, en la mesura que la seva base treballadora tradicional es veu directament afectada – és tinguda per responsable de les polítiques social-liberals... I, malgrat els esforços del Consell Nacional per evacuar aquest espinós problema, és indiscutible que la gestió de Joan Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior, des de la persecució de la Núria Pòrtulas fins als “fets d’armes” dels Mossos, passant pel desallotjament de nombrosos locals socials okupats, ha tingut un efecte devastador pel que fa a la percepció de la coalició entre el jovent.

L’èxit de les CUP i de tot un seguit de candidatures alternatives, lluny de ser un tema “del món independentista” i que hauria d’amoïnar exclusivament ERC, indica que la radicalització juvenil no es reconeix en la gestió possibilista i l’adaptació al social-liberalisme. A EUiA, fòra temps d’adonar-se’n...