La penetració creixent del racisme: perill per a la immigració i l’esquerra!

per Brian Anglo [1]

Un estudi de PxC no és l’únic punt de partida possible per a una anàlisi més completa i aprofundida d’aquest fenomen, ni ens ha de fer oblidar altres de més difusos i menys espectaculars, ni els bons resultats aconseguits pel PP a Badalona i Tarragona on va centrar la seva campanya sobre immigració i inseguretat ciutadana. No obstant això, aquest estudi és necessari i oportú.

Ara per ara, malgrat els seus més de dotze mil vots i 17 regidor(e)s, la presència de PxC està circumscrita a un nombre relativament reduït de pobles repartits per totes quatre províncies. Tanmateix, ha sabut aconseguir una implantació real a determinats llocs que es pot mesurar, en part, pels vots obtinguts.

Destaquem Vic, on és la segona força més votada amb el 18,51% dels vots emesos (fins el 30% en alguns barris populars) i 4 regidors; el Vendrell, amb el 17,75% i 4 regidors; Cervera (15,90%), Manlleu (13,35%), on la coalició ICV-EUiA perd el seu regidor, i Sant Martí de Riucorb (19,40%). És significatiu que ha augmentat la seva representació institucional a tots quatre pobles on ja en tenia.

És ben sabut que el capitost del partit, Josep Anglada, prové de Fuerza Nueva i que no ha renunciat a aquesta ideologia, tot i que admet en privat que “tenemos que dar una imagen” i “en estos momentos no me conviene hablar claro”.

Ara bé, paga la pena d’examinar alguns dels trets específics d’aquesta organització en comparació amb altres candidatures (neo)feixistes o d’obertament xenòfobes que han entrat a diversos ajuntaments a la resta de l’Estat.

El programa de PxC

PxC es defineix com a “partit independent català” i la major part de la seva propaganda és en català. Parla de “la nostra identitat cultural i tradicions” i del “nostre país” sense precisar més.

Cal assenyalar igualment que, si bé planteja en tot moment el control de la immigració com la seva prioritat, l’objectiu principal de les seves crítiques és la immigració magrebina.

Això darrer es deu, probablement, a diverses raons: la important presència d’aquest col·lectiu; l’avantatge de jugar amb els prejudicis contra els “moros” i la imatge particularment negativa d’aquesta comunitat proporcionada pels mitjans de comunicació (“terrorisme islàmic”). Afegim que la majoria de la immigració llatinoamericana, la segona més nombrosa a Catalunya, és catòlica i, per tant, en teoria comparteix els mateixos “valors cristians” propugnats per PxC.

PxC mostra també una certa habilitat a traduir els “seus” temes generals en propostes concretes que poden semblar bastant raonables. A Vic, per exemple, no reclama la prohibició de mesquites, sinó: “Cap subvenció de diner públic, ni cessió de terrenys municipals per construir mesquites i cementiris” (musulmans, s’entén) [cursiva afegida].

Un discurs alambinada

En aquest sentit, ha anat desenvolupant un argumentari, per suposat no exempt de demagògia (“o PxC controla la immigració o la immigració controlarà els viguetans i viguetanes”), que, alhora, arma la seva militància i ofereix “raons” que ajuden a cristal·litzar un sentiment difús de malestar o neguit entorn d’explicacions amb una aparença plausibles.

Un altre exemple de la seva destresa amb el llenguatge: “no tots els immigrants són delinqüents, però sí (..) la majoria dels delinqüents són immigrants”. L’afirmació no és certa, però permet els seus militants, simpatitzants i votants de presentar-se, davant de la societat i davant de si mateixos, com a lliures de qualsevol estigma racista.

Finalment, notem un altre aspecte de la tàctica emprada: busca apropar-se a “tots els ciutadans que ja no se senten representats pels partits de sempre en temes tan importants com la immigració il·legal, la baixa natalitat, la delinqüència, l’atur, la inseguretat ciutadana o la degradació dels nostres barris” amb el missatge: “T’escoltem”.

Des de l’esquerra, urgeix desenvolupar un argumentari que desmunti i contraresti aquest discurs. Però urgeix encara més trobar maneres de canalitzar les preocupacions reals i legítimes per la precarietat i la manca de provisió social en lluites conjuntes d’autòctons i immigrants contra les polítiques neoliberals que són les vertaderes causes dels seus problemes comuns. D’això en parlarem en futurs números de Revolta Global.