La mobilització dels instituts. L’exemple de Nantes

Secció de joves de la LCR-Nantes *

El moviment de la joventut francesa en contra del contracte de primera ocupació (CPE) fou impactant per la seva magnitud i intensitat. A la ciutat de Nantes, la mobilització dels instituts va ser potent tant per la seva organització com pel nombre de manifestants, i reflecteix bé el moviment.

Inicialment, la mobilització començà en un institut, el qual envià delegacions d’estudiants a d’altres instituts per intentar de parlar i propagar el moviment, incorporant a voltes estudiants universitaris. Abans d’això, uns prospectes escrits per un col·lectiu format per organitzacions d’esquerres (sindicats d’alumnes de secundària i estudiants universitaris, organitzacions polítiques, incloent-hi joves de la LCR), feien una crida als alumnes a manifestar-se, però l’organització no anava més enllà. Després, menys d’una setmana més tard, en un dia, una desena d’instituts van sortir al carrer, anant de centre en centre per fer sortir als joves i incitar-los a organitzar votacions per a bloquejar els seus instituts. Tot això va ser molt espontani, sense que el col·lectiu (que per altra banda serà superat àmpliament més tard, primer per l’estructura d’estudiants universitaris, després pels estudiants de secundària, però intentarà mantenir el control especialment sobre el moviment d’alumnes d’institut) o sindicats joves, que tot i les seves crides a organitzar-se, no van desenvolupar un gran paper. El moviment s’havia llençat, arrossegant amb ell la gran majoria d’instituts públics i professionals, i el que és més sorprenent, els instituts privats.

Els bloquejos

El bloqueig ha estat el mitjà d’acció adoptat, ja que permet no patir sancions administratives, no deixar-se dividir entre manifestants i estudiants, fer participar el més gran nombre possible. A continuació, els alumnes de secundària es trobaven als seus instituts respectius en Assemblees Generals per a discutir sobre les conseqüències del moviment, per a seguir o no els bloquejos, per a discutir i preparar-se per a las manifestacions (banderoles, etc.). El professorat es reunia també de tant en tant per a votar mocions de suport als seus alumnes. Al principi, les reivindicacions es referien essencialment a la retirada del CPE, però a mesura que s’anava desenvolupant el moviment, era tota la llei "per a la igualtat d’oportunitats" que es contemplava, ja que aquesta promulga, a més del CPE, altres projectes cínics com l’aprenentatge als 14 anys, el treball de nit possible a partir dels 15 anys, contractes parentals que permeten suprimir els subsidis familiars als pares que tenen nens massa "turbulents" a l’escola. Però sobretot, és la consigna de derogació del CPE el que reivindicava el jovent.

Les Assemblees Generals

Tornant a l’organització del moviment, a la ciutat, es va establir una coordinació local. Es triaven representants dels diferents instituts, després es reunien per a establir un balanç, intercanviar experiències, redactar prospectes, preveure accions. Les comissions es reunien als instituts i les accions s’organitzaven localment, com el bloqueig momentani dels eixos de comunicació o dels centres comercials, transports públics, punts de subministrament dels supermercats, etc... que van ser un mitjà d’agitació i aproximació entre escolaritzats i assalariats. El moviment d’alumnes de secundària va voler immediatament vincular-se amb els estudiants universitaris, ja mobilitzats a la universitat des de feia un mes. A les Assemblees Generals d’estudiants, algunes mocions, presentades pel sindicat SUD d’estudiants, apel·laven a ampliar les reivindicacions per tal de posar de relleu el caràcter reaccionari de les polítiques sofertes pel conjunt de la població i combatre’ls. El Moviment dels Joves Socialistes (proper al Partit Socialista) va rebutjar en bloc aquestes mocions, igual que la majoria local d’un altre sindicat d’estudiants, la UNEF (Unió Nacional dels Estudiants de França). Aquesta tàctica del MJS i de la UNEF només pretenia limitar la radicalització del moviment i així mantenir el control sobre la mobilització.

Mobilització i consciència

Els bloquejos van durar en alguns casos més de dues setmanes als instituts de Nantes, la qual cosa no s’ha de menystenir. Els alumnes de secundària estaven extremadament mobilitzats i conscients d’allò que aquesta llei implica a nivell social i malgrat les tensions entre alumnes i les pressions de pares d’alumnes i directors, la voluntat va continuar intacta. En efecte, davant dels esdeveniments al carrer (hi va haver, a nivell nacional, fins a tres milions de manifestants i això, en dues ocasions!) el Govern seguia mantenint-se sord i com havia fet passar la llei utilitzant un article (el 49-3) de la Constitució que permet aprovar una llei sense debat ni vot preliminar, intentava imposar-la per la força. Tot i així, finalment ha de cedir i decideix substituir el CPE per un dispositiu d’ajuda a la formació professional, la qual cosa no s’havia vist des de feia més de 10 anys.

Davant de la retirada del CPE, els joves no van manifestar alegries particulars, ja que havien comprès perfectament que aquest contracte no representava més que una gota d’aigua a l’oceà. A més, la llei completa es manté intacta, així com un contracte similar firmat a l’estiu del 2004, el CNE (Contracte de Nova Contractació), que té les mateixes característiques que el CPE, però que s’aplica a las empreses de menys de vint assalariats.

Autoorganització i democràcia

Tot i aquesta victòria a mitges tintes, la politització del jovent, la seva autoorganització, la democràcia i la tenacitat, que és indiscutible, mostren el veritable èxit d’aquest moviment.

Ara, és necessari prosseguir el combat per a retirar la resta del contingut de la llei, per a reclamar l’amnistia de les persones jutjades que es van manifestar (més de 5.000 manifestants detinguts), seguint amb els debats, creant estructures als instituts. Només un veritable moviment que reuneixi la joventut, els parats i als assalariats estarà en condicions de fer doblegar definitivament aquest Govern ja desacreditat pel "no" a la Constitució Europea i avui, per un obscur assumpte de corrupció implicant el Primer Ministre.

*article publicat al núm.25 (juny) de Revolta Global