Aprovació de la llei de l’ICS sense debat social

per Miquel Miras Rocafull, Delegat de CATAC-CTS (Intersindical Alternativa de Catalunya) [1]

La llei de reforma de l’ICS «és una necessitat històrica», diuen els qui l’han estat defensant durant anys sense competència. Per a qui? Per als grups empresarials hegemònics del sector concertat, essencialment el Consorci Hospitalari de Catalunya. Per què? Per eliminar la competència de l’ICS que impedeix la privatització definitiva de la sanitat. Per greus que siguin, no són gratuïtes aquestes afirmacions.

L’actual gerent de l’ICS i anterior secretari general del CHC va inspirar, ell i altres, «la nova governança» del sistema sanitari públic (Sitges 2006) que, per ocultar la tendència privatitzadora, es va formalitzar en un acord pel qual la Federació i l’Associació de municipis encarregaven el desplegament del model a aquest grup empresarial participat per ambdues entitats, mentre la Conselleria es limitava a legitimar-lo regulant per decret els governs territorials de salut (GTS).

Ja el 1999, el president del CHC, Josep Abelló, insistia que «és l’hora de les aliances estratègiques entre provisors» que havien d’usurpar competències a l’administració. En la «llarga marxa» del gerencialisme d’esquerres cap al lideratge dels interessos del capital en la sanitat, totes les passes s’estan acomplint. Falta la dissolució de l’ICS en la teranyina de GTS que estaran en mans dels provisors... de beneficis i que, sense un sector públic regulador, establiran preus de mercat en la prestació de serveis.

L’afirmació que la llei no té «cap vel·leïtat privatitzadora» ignora que va ser per «consell» de la multinacional McKinsey, una autèntica màquina de desmantellar serveis públics a tot el món, que la nostra classe política i econòmica va pactar la introducció de mecanismes de mercat en la prestació del servei sanitari públic. «Separació de les funcions de compra i provisió», l’anomenaren. En realitat, «tu pagues i jo faig beneficis». Fins avui ningú ha tancat, el negoci funciona. Però no n’hi ha prou, cal menjar-se l’ICS.

Sense cap mena de dubte, l’ICS no és un ens d’«indocumentats i ocupes», com el senyor José María ha anat exposant. L’ICS són 39.000 servidors públics perfectament documentats i amb casa pròpia de la qual és titular la Tresoreria de la Seguretat Social, patrimoni conjunt i garantia dels cotitzants d’aquest sistema i no de l’Estat, per la qual cosa no és transferible com alguns voldrien. I aquells servidors són el fill no desitjat de la Generalitat recuperada a qui ara la llei deixarà en un llimb jurídic, malgrat que, com diu la Memòria que havia de fonamentar-la: «... han estat capaços de realitzar més activitat assistencial amb increments pressupostaris moderats (mentre) l’aplicació de recursos econòmics a la XHUP ha anat en detriment de les dotacions a l’ICS».

És a dir, es reforma el servei més eficient per ocultar la ineficiència del sector parasitari que, a sobre, ha sotmès el seu personal a salaris ínfims i ha generat deute. Aquí sí que hi ha «necessitat històrica» de fer una reforma.

L’opa hostil llançada sobre l’ICS mereixia una altra resposta: la integració de l’ICS i de tots els centres i serveis de titularitat pública, inclosos els de salut mental i sociosanitaris, en el Servei Català de la Salut, com preveia la LOSC, amb el corresponent desplegament territorial fent efectiva la descentralització, que no fragmentació, i participació necessàries, estalviant-nos la creació d’òrgans burocràtics com els GTS i declarant la incompatibilitat radical de les activitats pública i privada.

DEFENSEM EL SISTEMA SANITARI PÚBLIC!

NO A LA LLEI DE L’ICS!