L’esquerra social i el “no”

Lluís Rabell

Certament, la ciutadania no en té encara una percepció clara – ni de bon tros! Nogensmenys, la fi del govern tripartit ens remet a un problema present a tot Europa, i que han palesat les successives alternances que, des de la dècada dels anys vuitanta, s’han anat produint entre els partits clàssics de la dreta burgesa i l’esquerra reformista. La negació dels drets democràtics nacionals que representen les humiliants retallades fetes per Madrid a la – ja de per si prou moderada – proposta de reforma estatutària catalana, tenen molt a veure amb l’accentuació de les polítiques liberals per part del govern del PSOE en matèria fiscal i laboral, amb la seva implicació en l’agenda de Lisboa per a la construcció d’un espai de lliure competència europea... i amb la projecció internacional de l’imperialisme espanyol, des de la seva presència a Amèrica Llatina fins a la creixent implicació a l’Afganistan. I és que l’avenç de les polítiques liberals es conjuga perfectament amb les inèrcies dels vells Estats contra les aspiracions de les petites nacions que, com ara Catalunya o Euskadi, no disposen de sobirania política.

La dificultat per copsar – amb totes les seves conseqüències - el lligam entre la reivindicació democràtica de l’autodeterminació i les resistències socials representa a hores d’ara el problema més important per a la configuració d’una esquerra combativa, anticapitalista. Hi ha tota una gamma de falses respostes que n’estan retardant l’eclosió. Hi ha, per descomptat, el possibilisme de l’anomenada “esquerra transformadora” (ICV-EUiA) que ha anat situant-se cada cop més en una posició subsidiària respecte al PSOE fins a desdibuixar qualsevol política independent del social-liberalisme. Aquest paper esdevé realment nefast pel que fa a l’avenç de la consciència de la classe treballadora. D’una banda, la desarma enfront de l’escomesa liberal i l’aliança amb la dreta nacionalista que ja està posant en pràctica el govern Zapatero. D’una altra, i al mateix temps que es va consolidant aquesta entesa, conforta el PSC en la imatge que li ha permès mantenir una influència determinant sobre tot un sector de la població humil, provinent de la immigració interior: els vincles de subordinació amb l’Estat espanyol – consagrats per un Estatut que posa brida a les pretensions catalanistes “excessives” – són presentats i percebuts com una “barrera de protecció” davant d’un cert nacionalisme burgès, arrogant i excloent. Vet aquí un discurs que connecta amb una bona part de la població obrera - i del que alguns anomenarien “blancs pobres”. (Que poden convertir-se, amb l’agreujament de les desigualtats socials i la presència de la nova immigració, en el fitó d’una demagògia de tall neolerrouxista per part de la dreta espanyola i de l’extrema dreta).

Així doncs, podem viure una situació paradoxal: el manteniment de la influència política del reformisme sobre els sectors socials més malmesos per les mesures liberals que el mateix PSOE aplica en el terreny industrial, de relacions laborals, de serveis públics o de fiscalitat. Hi ha un sector de l’esquerra més lluitadora i afí als moviments socials i altermundialistes – el PSUC-Viu n’és un exemple – que mira de resoldre aquesta contradicció passant de puntetes sobre l’opressió nacional de Catalunya amb la il·lusió de “tornar a la lluita de classes”. (Aquests sectors han caigut sovint en una actitud abstencionista davant l’Estatut o bé han acabat propugnant un “sí”... tot desitjant que el referèndum passi com abans millor). Però tot plegat es tracta justament d’això: d’una il·lusió. La qüestió nacional mediatitza la lluita de classes i en condiciona tot el desenvolupament. Si fins i tot el programa i les aliances del futur govern de la Generalitat depenen del desenllaç del referèndum del 18 de juny! Cal recordar potser que el moviment obrer d’aquest país mai no ha gaudit de tanta força i autoritat sobre el conjunt de la societat com quan ha sabut conjugar l’exigència de progrés social amb la lluita per la llibertat nacional?

Finalment, tenim l’esquerra independentista – des dels sectors més moderats i presents a les institucions, com ERC, fins als corrents extraparlamentaris més radicals – que, aferrada a un cert raonament identitari, té una enorme dificultat per obrir-se pas entre aquestes franges populars. L’alliberament nacional, però, és impossible sense el seu concurs actiu. Només un discurs “roig”, antiliberal, que faci percebre l’autodeterminació com el camí indispensable per assolir un poder proper i transparent en un món dominat pel dictat de les multinacionals, i com una garantia de convivència democràtica i de justícia social, pot guanyar-les a la causa. Activistes des del primer moment pel “No” a l’Estatut de rebaixes que se’ns proposa, els homes i dones de “Revolta Global” treballem per construir aquesta perspectiva.

*publicat al núm.25 de la revista Revolta Global