Un mur de silenci pretén ocultar el poble amazic

per Fede Ferran [1]

En diverses universitats, notoris arabistes -partidaris de l’assimilació forçada a l’anomenada nació àrab- perseguien amb acarnissament als estudiants simpatitzants amb la causa berber, ferint-ne molts i arribant a causar un mort.

La policia, que havia tancat els ulls davant de la violència, detenia nombrosos estudiants amazics, registrava els seus domicilis i s’emprava a fons en els seus coneguts mètodes de tortura, preparant procediments judicials sense cap prova contra les víctimes.

Aquests fets, protagonitzats per un règim que és l’aliat privilegiat de l’Estat Espanyol a la zona i guardià de les fronteres de la Unió Europea, busquen colpejar el moviment amaziguista, un dels mes dinàmics de la societat marroquina. Impulsa l’avenç cap a la democràcia al Marroc, inconcebible sense el reconeixement dels drets socials, culturals, lingüístics, econòmics i polítics del poble berber, i la fi de la seva marginació històrica.

Aquests atacs atempten no solament contra el poble berber, sinó també contra la pràctica totalitat del poble marroquí, ansiós de llibertat.

S’accentua la política de dividir el país entre una part "útil", del litoral atlàntic i de les planes de l’interior, a les mans dels terratinents (el major d’ells, la família alaüita) i el capital forà, d’una banda, i una altra, suposadament "inútil", de les muntanyes i zones més seques, deixades en el mes absolut oblit, habitades majoritàriament pel poble amazic, per l’altra.

La situació social

Mentre la població urbana supera ja àmpliament la població rural i l’atur urbà s’apropa al 64% entre els homes i gairebé al 70% entre les dones, creant les bases per a la pèrdua de la cultura tradicional, la producció agrícola s’estanca i el blat dels EUA es converteix en la base de l’alimentació popular.

Aquest entramat de poder, caciquisme i corrupció ha hagut d’enfrontar-se a una rebel·lia popular. L’ascensió al tron de Mohamed VI, i l’obertura d’un període d’una certa llibertat atorgada, va donar lloc a mobilitzacions, seguides, de nou, per la repressió al vell estil.

L’economia informal afecta el 57% de la població activa. Els salaris mensuals -quan es treballa- són entre €100-150 per a un paleta, i €450 per a un enginyer o un metge, mentre que les obreres tèxtils amb prou feines arriben a €3 diaris per 12 hores de feina. Només el 5% del PIB es dedica als programes d’ajuda social. Únicament un 28% de la població activa té coberta alguna jubilació i un 15% una assegurança de malaltia.

L’ocupació militar del Sàhara Occidental consumeix els pressuposts de l’Estat, però serveix per unificar el poble al voltant de la monarquia, l’exèrcit i una elit prooccidental que té com a socis comercials França, EUA (que disposa de 5 bases militars estratègiques a la porta del mediterrani) i Espanya.

Quedar-se o partir?

La vida, en aquestes circumstàncies, és un constant dubte entre quedar-se o escapar. El 70% afirma voler deixar el país, un sentiment especialment estès entre els joves, gairebé tots a l’atur. Als greus factors econòmics s’hi uneixen un sistema corrupte, la falta de llibertats, una societat opressiva i, com, no la promesa europea.

Una àmplia majoria de la població immigrant marroquina establerta a Catalunya és amaziga (o berber). Són un col•lectiu amb un passat, un bagatge cultural, una llengua pròpia, unes aspiracions de reconeixement de la seva identitat i de canvi d’una societat que els va portar a emigrar i en la qual segueixen les seves arrels.

Amb la seva partida se’n va l’energia i la rebel•lia d’una part de la joventut. Però arriben al Marroc vents de canvi social, d’alliberament de la dona, de llibertat de pensament, d’identitat, de solidaritat de classe, d’organització i de lluita.

Les i els joves amazics que es van manifestar davant del Consolat marroquí, desafiant la por que provoca aquest règim terrible, i davant de la Generalitat, que tan bons negocis propicia al Marroc, així com el conjunt del poble amazic, han de comptar amb el suport de l’esquerra catalana en la seva lluita per la defensa dels drets identitaris i l’emancipació social.