Precarietat laboral a la Universitat

per Isabel Benítez (membre de l’Assemblea) [1]

El passat 7 de juny l’Assemblea va lliurar al rector el manifest contra la precarietat a la UAB, firmat per més de 500 persones entre professors, treballadors i estudiants de la UAB.

La Universitat no és un ens aliè a les dinàmiques flexibilizadores del mercat laboral ni és aliena tampoc a la política general d’externalització de costos i de privatització de beneficis.

Avui dia, bona part de la tasca docent i investigadora és realitzada per treballadors i treballadores sense límit de jornada laboral i sense els drets socials derivats d’un contracte. Una altra bona part, quan sí hi ha contracte, veu les seves condicions fortament descompensades respecte als requisits de “excel·lència” i “competitivitat” exigits.

Així les coses, l’edat mitjana d’estabilització laboral del personal docent investigador està en els 40 anys. El recorregut per aconseguir l’estabilitat inclou treballar com a becari, amb diferents fórmules, mentre es reuneixen mèrits de “qualitat” que es mesuren en funció de criteris totalment aliens a la utilitat social de la recerca. Un d’aquests estàndards és la publicació d’articles en revistes d’impacte científic el volum de lectors de les quals és ridícul i se circumscriu al món acadèmic.

L’adaptació de la Universitat als nous estàndards de competitivitat “científica”, que emanen de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), suposa l’estrangulació de les condicions laborals del personal docent i investigador per mitjà de la rebaixa de costos i comprometent, més enllà de la precarietat quotidiana d’aquest personal, la mateixa qualitat docent i investigadora que diuen perseguir.

El problema és que es mesura la producció intel·lectual com la producció industrial, al pes, atès que això és el que ubicarà cada universitat en el rànquing del finançament competitiu. Aquest descens de la qualitat no és una previsió, és una realitat reconeguda en les altes instàncies universitàries: si a Europa està baixant la qualitat de les tesis, serà que caldrà baixar la qualitat de les tesis.

Però l’adaptació de la Universitat als ritmes de la nova economia també afecta els treballadors no relacionats amb la docència i la investigació. Les universitats estan recorrent a diverses eines d’externalització de serveis essencials, deixant els serveis públics a la comunitat universitària en mans de grans grups empresarials, que en més d’una ocasió “segresten” el funcionament normal de la institució: serveis de reprografia, manteniment, neteja, menjadors, transports interns, serveis de publicació, … Les subcontractes fragmenten els treballadors d’administració i serveis, pressionen a la baixa els salaris i en més d’una ocasió, no solament no abarateixen el servei, sinó que la seva qualitat decau notablement.

Pel que fa a la qüestió laboral, la reivindicació central de l’Assemblea contra la Precarietat pot resumir-se així: que ningú treballi sense contracte. Quant a la qüestió educativa, la reivindicació és la d’una universitat pública, de qualitat i compromesa amb la societat en què s’insereix.

L’aplicació del Pla de Bolonya no és socialment gratuïta, ni per a l’alumnat, ni per al professorat, ni per al personal d’administració i serveis, ni per a la recerca, ni per a la docència.

La LOU és el mecanisme legal d’aplicació de les directrius de l’EEES en el marc estatal i la reforma que recentment va aprovar el PSOE amb el vot favorable de les mateixes forces parlamentàries que la van contestar quan era formulada pel PP, i dels sindicats majoritaris, sorprèn greument. Això no obstant, la reacció s’articula ja sigui des dels sindicats i les associacions estudiantils, ja sigui des dels sectors de treballadors més precaris. No n’hi ha prou amb això, però és necessari. Aquestes protestes inclouen. Pel cap baix, dos elements clau:

1)Més enllà de les reformes tiràniques de cada universitat, hi ha una lògica comuna sustentada en la concepció de l’ensenyament superior com a mercaderia i no com a dret.

2) La mercantilització de la universitat no és un procés natural i inevitable; és un procés profundament polític i sobre el qual es pot i s’ha d’incidir, com van demostrar els companys de l’Assemblea contra la Precarietat en la UAB i la Plataforma contra la Mercantilització de la Universitat Pública (PMDUP), entre d’altres.

Més informació: www.precarietatuab.net