Cap a on va Pakistan?

per Brian Anglo [1]

El 1947, el govern britànic es va retirar del país fins aleshores conegut com a l’Índia, després d’un moviment nacionalista que havia inclòs un motí a l’armada (sota la consigna “Visca la Revolució”), una rebel·lió entre els soldats d’elit, lluites camperoles contra els terratinents i una onada de vagues on participaven plegats hindús i musulmans.

No obstant això, durant dècades, els governants britànics havien basat el seu domini en la promoció de les divisions religioses (el 1947 hi havia 255 milions d’hindús, 92 milions de musulmans i 6 milions de sikhs) i tant abans com després de la seva retirada hi va haver massacres entre les dues diferents comunitats.

El resultat de la partició de l’Índia va ser un milió de morts, 15 milions de desplaçats, la creació d’un estat musulmà –Pakistan, “país dels espiritualment purs”- dividit en dues parts separades per una distància d’uns 1.500 quilòmetres; i la partició de les províncies del Panjab i de Bengala, cada una, amb una forta unitat cultural i lingüística per damunt de les diferències religioses.

El 1971, amb l’ajut de l’exèrcit indi, el Pakistan Oriental es va separar del Pakistan Occidental, transformant-se el primer en Bangladesh i el segon en el país avui conegut simplement com a Pakistan.

Dictadors militars

Durant la major part de la seva existència, Pakistan ha estat governat per dictadors militars o civils corruptes. Hi ha hagut moviments de masses que s’hi han oposat, però no han arribat mai a constituir una alternativa factible.

L’actual president i cap de l’Estat Major, el general Pervez Musharraf, va prendre el poder a través d’un cop militar incruent l’octubre del 1999.

Des de llavors, Pakistan –com el seu veí més gran i enemic intermitent, l’Índia- posseeix la bomba atòmica i ha continuat rebent un ja tradicional suport econòmic, polític i militar dels Estats Units. Històricament, un dels motius d’aquest suport ha estat l’afany de crear un cert contrapès respecte a l’Índia, que, durant la “guerra freda”, s’havia passat al camp dels no alineats. Darrerament, però, els EUA cultiven l’Índia com a contrapès a la Xina. Una altra raó ha estat el paper atorgat a Pakistan respecte a un altre veí, l’Afganistan; primer contra el règim “comunista” de Kabul, després contra les tropes soviètiques i, últimament, contra els taliban i els partidaris d’Al-Qaeda que ells mateixos (i l’administració nord-americana) havien fomentat.

Tanmateix, aquesta relació, plena de contradiccions (degudes principalment al creixement de forces “islamistes extremistes” no controlades), ha estat subjecte últimament a unes tensions inusitades a la mesura que Musharraf ha anat perdent credibilitat i eficàcia.

De crisi en crisi

El març d’enguany, Musharraf va ordenar la dimissió de Iftikhar Mohammed Chaudry, cap de la judicatura. El refús d’aquest va desencadenar una sèrie de protestes -liderades mediàticament pels advocats, però amb la simpatia de gran part de les capes populars- prou potents per frustrar els designis del general. El fracàs d’aquesta mesura té una importància afegida davant l’intent de Musharraf de tornar a presentar-se a les eleccions o ser reelegit directament per l’Assemblea Nacional sortint (amb la complicitat de la desprestigiada exprimera ministra Benazir Bhutto), ja que podria ser bloquejat pel mateix Tribunal Suprem que va impedir l’acomiadament de Chaudry.

Aquest context de debilitament intern, juntament amb l’amenaça dels Estats Units de bombardejar algunes regions pakistaneses frontereres amb Afganistan, pot explicar la decisió de Musharraf de resoldre el recent setge de la Mesquita Vermella a Islamabad, la capital del país, mitjançant un atac militar en tota regla com a manera de restablir la seva autoritat i demostrar que pot actuar de forma contundent contra els fonamentalistes (afavorits durant molts anys pel mateix règim).

Ara bé, com diu Farooq Tariq del Partit Laborista Pakistan (LPP), “No es pot derrotar el fonamentalisme per la força... Cal una lluita política per desemmascarar el significat real del fonamentalisme religiós per a la vida de la gent normal”. En unes circumstàncies molt difícils, el LPP defensa una postura independent de la junta militar, de l’imperialisme, dels partits burgesos i de les forces fonamentalistes, advocant per la més àmplia mobilització de les masses com a única sortida de la crisi favorable a la majoria empobrida.