Bolívia: la Constituent a la cruïlla de camins

per Josep Maria Antentas i Esther Vivas [1]

El tema de fons que ha travessat els debats de la Constituent i polaritzat la vida política des del començament de juliol ha estat la campanya impulsada per l’oposició al govern de Morales per traslladar la capitalia del país de la ciutat de La Paz (seu de l’executiu i el legislatiu) a la ciutat de Sucre, actual seu del poder judicial, i antiga capital del país fins l’any 1899.

El detonador final d’aquesta crisi fou la decisió del grup parlamentari del MAS a l’Assamblea Constituent d’eliminar el debat sobre aquesta qüestió de les sessions de la Constituent, intentant tancar així l’assumpte.

Aquest debat s’entrecreua amb la polèmica per la decisió del govern de portar a judici quatre membres del Tribunal Constitucional per prevaricació. Aquest fet ha estat utilitzada per la dreta com a pretext per acusar l’excecutiu d’Evo de deriva autoritària i desencadenar una estratègia de mobilitzacions desestabilitzadores.

Els esdeveniments d’aquests darrers dies mostren que la dreta ha aconseguit imposar, almenys parcialment, la seva agenda política des de fa mesos en la vida política del país i marcar-ne el ritme i ha aconseguit, de forma temporal, parar els treballs de la Constituent (que decidí suspendre les seves sessions per la manca de condicions de seguretat mínimes per als seus membres a Sucre, la ciutat on es reuneix, en el context de les protestes de la dreta).

La gestió del govern d’Evo

El govern d’Evo inicià el seu mandat el 22 de gener del 2006 com a conseqüència de la seva victòria electoral el desembre del 2005, després d’un llarg període marcat per les mobilitzacions socials i populars iniciat l’any 2000 en l’anomenada “guerra de l’aigua” a Cochabamba.

Evo obtingué el millor resultat de qualsevol president electe en la història del país, amb un 53% dels vots. El seu govern representa un “nacionalisme indígena” reformista que intenta dur a terme un projecte polític “antineoliberal” que es pot qualificar de “neodesenvolupamentista” (encara que no utilitzi aquest terme i que vulgui marcar distàncies amb el desenvolupamentisme clàssic).

Es basa en un reforçament del paper i del control de l’Estat sobre l’economia i els seus sectors clau, en una major distribució de la riquesa, i en l’intent de rellançar l’economia del país buscant allò que el vice-president Álvaro Garcia Linera anomena un “xoc productiu”.

Es tracta de reactivar el teixit productiu del país buscant la complementarietat del seus tres grans components: el modern-industrial, el comunitari i el familiar (format per micro-empreses). El mateix Garcia Linera ha definit sovint aquest projecte com el de la recerca d’un “capitalisme andí”.

El govern, en aquest any i vuit mesos de gestió, ha intentat dur a terme una agenda antineoliberal que ha oscil·lat entre la conciliació (amb la dreta i les élites econòmiques) i la radicalitat. Hi ha hagut tensions permanents entre els sectors més radicals i els més pragmàtics del govern.

Aquests darrers semblen ser els que han anat imposant-se progressivament al seu si, tal i com simbolitza la sortida del govern de l’antic ministre d’hidrocarburs Andrés Soliz Rada el setembre del 2006.

L’Assemblea Constituent

La convocatòria d’una Assemblea Constituent era un dels dos grans imperatius, juntament amb la nacionalització dels hidrocarburs, que tenia el nou govern de Morales. La demanda d’una Assemblea Constituent expressava els anhels d’una refundació (tot i que imprecisa) del país en un sentit favorable als sectors populars i, en particular, indígenes.

Si el govern d’Evo ha complert la promesa de convocar una Constituent, l’estratègia seguida ha estat força desconcertant i amb importants errors de fons que expliquen l’empantanament actual.

Lluny d’aprofitar la conjuntura creada després de la seva victòria electoral aclaparadora i la immensa legitimitat per convocar a una Constituent en termes favorables als interessos de les organitzacions populars i indígenes, el govern optà per una convocatòria a través d’una llei específica, el contingut de la qual és considerat per amplis sectors de l’esquerra boliviana com a molt dolent.

La llei no contemplava la possibilitat de representació directa d’organitzacions populars a la Constituent, dificultava molt la formació d’agrupacions d’electors al marge dels partits existents i requeria una majoria de dos terços per a l’aprovació del nou text.

Aquest darrer element ressuscità políticament l’oposició de dretes. Gràcies al sistema electoral vigent, aquesta obtingué més d’un terç dels membres de la Constituent en les eleccions de juliol del 2006 (la qual cosa era perfectament previsible), adquirint per tant la possibilitat d’exercir un veto en la presa de decisions d’aquest òrgan.

Les limitacions del govern

La Constituent començà els seus treballs l’agost del 2006. Ràpidament les seves activitats s’empantanaren en llargues polèmiques procedimentals i de funcionament que duraren fins el febrer d’aquest 2007. I en tot aquest període posterior ha transmès una sensació de paràlisi i bloqueig.

La seva incapacitat per culminar els treballs en el termini previst (el 6 d’agost del 2007) portaren a l’aprovació d’una pròrroga de les seves sessions fins el 14 desembre. En aquest context, el clima i les expectatives socials entorn de l’Assemblea Constituent s’han anat refredant.

Tot i que el text que en sortirà (si pot culminar finalment els seus treballs) significarà millores respecte a la Constitució actual, l’abast dels canvis possibles s’ha anat retallant significativament.

El procés de l’Assemblea Constituent mostra les contradiccions i els límits estratègics dels plantejaments del govern del MAS.

La dreta ha estat capaç de marcar l’agenda i el ritme del debat polític, i portar-lo al terreny parlamentari-institucional-mediàtic, en el qual es mou perfectament. Al mateix temps, ha acompanyat la seva estratègia de bloqueig i confrontació institucional amb una estratègia de desestabilització al carrer (sense arribar, però, de moment a una polarització tan forta com la de Veneçuela el 2002, tot i que la tensió creixent de les darreres setmanes marca un punt àlgid en aquesta dinàmica).

El govern s’ha mostrat atrapat en la seva pròpia aposta per encarrilar els canvis polítics per una via parlamentarista-institucionalista “ordenada”, i pel seu compromís amb una “sortida pactada” als conflictes socials de fons que han travessat el país.

Després d’una primera resposta contundent a la campanya sobre el trasllat de la capitalia, amb la convocatòria d’un massiu “cabildo” el 20 de juliol a La Paz que congregà dos milions de persones, el govern de Morales ha estat incapaç d’enfrontar-se a la dreta amb una radicalització de la seva política de transformacions i amb una sostinguda mobilització popular des de baix.

La decisió de mobilitzar fortament els moviments socials en defensa de la Constituent i de no traslladar la capitalia el dia 10 a la ciutat de Sucre són decisions que van en la direcció adequada. Però expressen més una estratègia reactiva a la pressió de la dreta que no pas una orientació de fons.

Les perspectives de futur

En aquest escenari, per sortir de l’atzucac actual és necessari un gir en l’orientació estratègica del govern. Hauria d’aprofundir els canvis socials i econòmics progressistes, i sortir de la dinàmica parlamentarista-institucionalista i de l’agenda política definida per la dreta en benefici d’una política que es recolzi en la mobilització dels sectors populars.

Per una altra banda, aquests sectors necessiten tornar al carrer i reforçar la seva organització, mobilitzant-se contra la dreta i, simultàniament, empenyent el govern del MAS a anar més enllà dels límits que fins ara no ha estat disposat a franquejar,per tal d’avançar cap a una perspectiva de transformació socialista.