Encantadors de serps

Editorial Revolta Global [1]

Una de les mancances més greus i imperdonables al seu deure moral vers la ciutadania per part de l’esquerra – d’aquesta esquerra que s’anomena antiliberal, crítica o transformadora – rau en la funció d’anestesista de l’opinió pública que, cada any per aquestes dates, realitza durant el tràmit parlamentari dels Pressupostos generals de l’Estat (PGE). Els diners són el nervi de la guerra. Val a dir que les diferents partides pressupostàries que dissenya l’executiu defineixen les seves prioritats, les seves polítiques en tots els àmbits, acotant les condicions de vida del conjunt de la població. Des del punt de vista d’una esquerra digna d’aquest nom, no és possible imaginar un terreny més decisiu pel que fa a la defensa dels interessos de la gent treballadora enfront de les classes posseïdores.

Generalment, el debat dels PGE està concebut de tal manera que els principals afectats i afectades no hi puguin entendre res. El primer deure de l’esquerra hauria de ser, doncs, ultrapassar el llenguatge codificat i els conceptes enganyosos que manegen els especialistes – que, sovint, com feien els metges sapastres de Molière, parlen un llatí d’estar per casa per donar-se importància. Cal dir que els pressupostos de l’era Zapatero s’han situat plenament en la continuïtat dels comptes i orientacions neoliberals de les anteriors legislatures, sota els governs d’Aznar. I cal dir que IU-ICV-EUiA se’ls han empassat a canvi de poca cosa més que engrunes i promeses, contribuint així a desarmar uns moviments socials que tenien – i tenen cada cop més - força motius d’alarma.

Amb la proximitat de les eleccions, el debat de fons queda substituït pels anuncis demagògics destinats a confondre l’opinió: que si “xec nadó”, que si oportuna rebaixa de l’IRPF... Abans de poder analitzar com cal els pressupostos que finalment presentarà el PSOE, algunes dades oficials conegudes permeten augurar-ne nogensmenys una clara orientació contrària als interessos de les classes populars, tot i les proclamacions de Solbes en el sentit d’un notable increment (6,8 %) de la despesa social.

Ultraortodòxia neoliberal

Així, el ministre d’Hisenda es mostra ufanós pel fet que, en l’exercici anterior, l’Estat hagi acumulat un superàvit pressupostari equivalent a l’1,8 % del producte interior brut. Segons l’ortodòxia neoliberal europea, els governs han de tendir a un “dèficit zero” – la qual cosa es tradueix immancablement a tot arreu en reducció de serveis públics, privatitzacions, desballestament de l’estat social, etc. Solbes no en té prou, i a més a més “estalvia diners”. Algú ha calculat el que representa això en un país en què la despesa social està uns quants punts per sota de la mitjana de la Unió europea? Per exemple, pel que fa a les persones pensionistes que malviuen amb ingressos miserables, inferiors al salari mínim?

Però és que tota la terminologia dels PGE està plena de paranys conceptuals. Sota l’epígraf de “despesa social” s’amaguen realitats que mereixerien altres apel·lacions, molt més precises, com ara el finançament de l’escola privada concertada amb cabals públics. A més de no crear un servei universal, la Llei de dependència promourà el desenvolupament de negocis assistencials privats. Tradicionalment, el capítol de “recerca i desenvolupament” inclou la recerca militar... Trampes n’hi ha a dojo.

D’una altra banda, les previsions de “creixement” es fonamenten en una determinada fiscalitat que afavoreix les rendes del capital – l’impost de societats abaixarà el tipus del 32,5 al 30 % - i en la promoció de polítiques insostenibles – construcció. I el finançament autonòmic? Ni tan sols està clar el concepte “d’infraestructures” en què ha d’invertir l’Estat! Obres faraòniques com les de l’AVE... o bé una xarxa decent de trens de rodalies? Qui decideix?

Quants àmbits en què una esquerra de combat hauria de dir prou, hauria de desemmascarar aquest govern social-liberal, mobilitzar, actuar com una oposició d’esquerres! No hi ha tasca més important, més cabdal, que la construcció d’un ferm corrent organitzat anticapitalista.

La Corona ataca

Diverses són les causes pendents de judici per injúria a la Corona. Entre les dues més destacades, la de El Jueves i la dels activistes independentistes gironins imputats per cremar una fotografia de la parella reial.

Després que un militant d’Endavant de Banyoles, Jaume Roura, fou identificat com un dels autors de la crema de la fotografia a la manifestació de rebuig a la visita reial a Girona, una onada de solidaritat s’ha aixecat en diversos punts dels Països Catalans, però especialment a la capital gironina, on uns dies després una cinquantena de manifestants van cremar a cara descoberta noves fotografies dels monarques, enmig d’una manifestació de suport al jove imputat. La fiscalia ha emprés accions contra algunes més de les persones identificades i afirma que serà inflexible en l’aplicació de la llei, que no permet aquest tipus de manifestació d’opinió.

Més enllà d’aquests fets, com a mínim dos joves militants de Maulets han estat denunciats a Figueres també per injúria a la Corona, presumptes responsables d’unes pintades en suport de Jaume Roura i contra la monarquia.

Que l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal d’Ordre Públic franquista, realitzi aquesta funció repressiva, certament ja hi comptàvem. Però –tot i no sorprendre’ns tampoc gaire– no deixa de ser indignant l’actitud tan vassalla del govern “d’entesa”, i molt especialment la gestió de la conselleria d’interior per part de Joan Saura. Els Mossos vigilen, denuncien i detenen el jovent contestatari amb el zel propi d’una “policia indígena de sa majestat”.

Per la seva banda, ardent republicana quan s’acosta el 14 d’abril, EUiA, soci menor d’ICV, calla, atorga... i crida a commemorar la mort del Che. El sol record del revolucionari que va deixar un govern realment “transformador” per reprendre el combat guerriller hauria d’avergonyir aquests dirigents d’esquerres que no gosen obrir la boca davant de la injustícia de por de perdre les seves prebendes.

Diverses associacions han iniciat una campanya d’autoinculpacions per fer costat a Roura i a la resta de persones que puguin ser imputades per manifestacions antimonàrquiques. Revolta Global, que reivindica una República Catalana, presta suport a totes aquestes iniciatives.

La crisi del capitalisme globalitzat fa que s’atansin temps de lluita de classes. Els poderosos es crispen al voltant de les institucions per tal de preservar un “ordre” que esdevindrà cada cop més insuportable per a la ciutadania. Les resistències democràtiques d’avui anuncien i preparen els grans combats socials de demà.