La plena actualitat del Che

Un revolucionari de la nostra època

La més forta característica del Che, la seva ànima de revolucionari, va estar en la identificació de la revolució i la vida. Cal partir d’aquí per a entendre’l. Quan el Che vol definir el que és un militant parla de “sentir la revolució...ser un revolucionari per dins”.

El seu pensament es va realitzar a partir de l’experiència viva i de la reflexió en profunditat sobre ella. Va buscar conclusions teòriques, fer avançar el marxisme, pensant en les necessitats pràctiques de la construcció del socialisme en Cuba i de l’extensió de la revolució.

El motor essencial d’aquesta recerca és la convicció que el socialisme no té sentit –i no pot triomfar– si no representa un projecte de civilització, una ètica social, un model de societat totalment antagònic als valors d’individualisme mesquí, d’egoisme feroç, de competència, de guerra de tots contra tots de la civilització capitalista.

Actualment, el capitalisme apareix com a gran vencedor. I ho fa amb una arrogància que només s’explica per l’absència d’una alternativa política creïble. El balanç de l’stalinisme pesa terriblement sobre la idea socialista: no només es comptabilitza en milions de morts, sinó que ha desacreditat als ulls de tota una generació la idea que un altre sistema, diferent del capitalisme, podia ser instaurat i funcionar. Tanmateix, la imaginació torna a enlairar-se. Enmig d’aquesta nova ebullició ideològica a la recerca de solucions igualitàries, democràtiques i antiburocràtiques, el pensament del Che constitueix una font d’inspiració inesgotable.

La democràcia socialista

Encara que el Che mai va arribar a elaborar una teoria acabada sobre el paper de la democràcia en la transició socialista, rebutjava les concepcions autoritàries i dictatorials que tant de mal van fer al socialisme en el segle XX. El socialisme per al Che era el projecte històric d’una nova societat, basada en valors d’igualtat, solidaritat, col·lectivisme, altruisme revolucionari, lliure discussió i participació popular. Tant les seves crítiques –creixents– al “socialisme real” com la seva pràctica com a dirigent i la seva reflexió sobre l’experiència cubana estan inspirats per aquesta utopia comunista.

La necessitat de la solidaritat internacional

“L’internacionalisme proletari és un deure, però també és una necessitat revolucionària”. Aquesta combinació entre el contingut moral i la força de la necessitat pràctica és la clau del pensament del Che en tots els terrenys. L’1 de gener de 1994, a la llum del camí traçat pels combats del Che, els camperols zapatistes prengueren les armes per llençar un “ja n’hi ha prou” adreçat al nou ordre mundial. Al desembre del 1995, a França, la primera gran revolta contra el neoliberalisme anunciava la renovació de les lluites socials.

Des d’aleshores, per tot arreu, no s’han deixat de repetir aquestes paraules: “Un altre món és possible!” Aquest crit d’urgència llençat pels pobles ha tingut ressò en el decurs de vagues generals a Europa i a Àsia, a Veneçuela, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador...

El socialisme i el comunisme van néixer de la dialèctica entre la reflexió i les experiències de lluita d’organitzacions dels oprimits. L’esperança va brollar des de baix. I des d’allà tornarà a sorgir. Per al Che, el socialisme no era un projecte de societat que es rebia “clau en mà”; el combat per a derrocar el capitalisme havia de ser percebut per cada un com una urgència personal. Una urgència més actual que mai...