Transferències, sí. Ruptura i segregació, no

per Salvador Durán, Sindicat Ferroviari [1]

Fruit de la política ferroviària duta a terme des de fa anys pels diferents governs (PP, PSOE), i de l’aplicació de la Llei del Sector Ferroviari, s’ha apostat per un ferrocarril basat en criteris mercantilistes, en l’obtenció de beneficis privats, en detriment del servei públic, la qualitat, la seguretat, les condicions laborals, i que repercuteixen negativament en els preus i en la vertebració territorial.

Es pretén d’amagar, per un costat, la manca d’inversions a Rodalies, Mitjana i Llarga Distància, Mercaderies, Manteniment de la Infraestructura i del Material Rodant; i per l’altre, la manca d’inversions en recursos humans i la contínua destrucció de llocs de treball (en els darrers 10 anys s’ha reduït la plantilla en 9.298 treballadors –un 24,85%- i en els darrers quatre anys a Barcelona s’ha reduït en 400 –quasi el 15%-).

La disminució de personal no solament ha suposat l’empitjorament del servei, com ara ha transcendit a l’opinió pública. També comporta l’augment de la inseguretat i la sinistralitat laboral. L’anunciat “Pla de xoc” del Ministeri s’ha demostrat una maniobra de cara a l’opinió pública, poc efectiva i inoperant.

Crida a la unitat

Davant aquesta situació, el novembre del 2006, el Sindicat Ferroviari instà la resta d’Organitzacions Sindicals dels Comitès d’Empresa de Renfe-Operadora i ADIF de Barcelona que, des de la unitat, necessària per propiciar un canvi en la política de desmantellament que estem sofrint, li donéssim una resposta contundent. Després de superar nombrosos entrebancs, es convocaren assemblees a tots els centres de treball, concentracions i, finalment, vagues a l’agost del 2007.

Desgraciadament, l’actitud de la resta d’organitzacions pel que fa al procés –uns no s’hi sumaren (SEMAF i SCF, organitzacions corporatives), i d’altres, claudicants i còmplices amb l’empresa des de l’inici- va acabar amb la desconvocatòria de les vagues abans de començar-les, CCOO i UGT a Renfe-Operdora, i CCOO, UGT i CGT a ADIF; en contra de la desconvocatòria, el Sindicat Ferroviari, perquè no s’havia aconseguit ni un dels objectius plantejats unitàriament, traint els interessos dels/les treballadors/-es.

Davant l’anunci del traspàs de competències i del personal de Rodalies i Mitjana Distància a Catalunya, s’ha convocat una vaga en ambdues empreses a àmbit estatal a finals de setembre i octubre, en la qual, el Sindicat Ferroviari ha jugat un paper fonamental en la defensa de la unitat en aquestes mobilitzacions.

Les diuen grosses

No podem estar d’acord amb aquelles organitzacions que lamenten i no comparteixen la convocatòria de vaga que pretén de paralitzar el trencament de l’empresa en 17 noves empreses (o més), ni amb aquells que afirmen –com EUiA- que “la gestió de les infraestructures és més progressista com més s’apropa al territori”; o “no estan en joc ni els llocs de treball ni els drets dels treballadors”; o “ hem viscut anys de privatitzacions i deteriorament en les infraestructures i s’han denunciat amb la boca petita”.

La primera afirmació segurament no la farien si el govern fos el mateix que hi ha a la Comunitat Valenciana, Madrid i altres on governa el PP. Però, a més, el govern del tripartit del qual formen part, no és garant de defensa del públic davant el privat, com ens ve demostrant en Sanitat, Ensenyament, Habitatge…

Como ja prevèiem, la separació de Renfe en dues empreses després de l’aplicació de la Llei, ha suposat pèrdua de drets i de llocs de treball, i la desregulació de condicions laborals. I res no ens garanteix –sinó tot el contrari- que no continuï produint-se, tenint en compte, a més, que pretenen crear una nova empresa quan a Catalunya ja hi ha una empresa pública ferroviària, FGC.

Quant a la tercera de les afirmacions, l’existència del Sindicat Ferroviari –que des dels seus orígens ha denunciat el procés de privatització del Ferrocarril i hi ha lluitat en contra- es deu precisament a la imposició per part de la Federació de Transports de CCOO d’una gestora en ple procés de mobilització que pretenia d’establir les bases de la lluita contra la seva privatització.

Requeriments

El debat intencionat sobre si transferències sí o no, pretén d’amagar-ne el veritable debat, això és, quin model de ferrocarril hauria de seguir-se per a convertir-lo en un servei públic, eficaç, segur i de qualitat. Estant d’acord amb les transferències i amb la defensa dels drets nacionals de Catalunya, la discussió hauria de concretar-se en si s’ha o no de produir una nova segregació de l’empresa, a la qual ens oposem. Poden traspassar-se les competències, la gestió i el poder de decisió sense necessitat de segregar ni fragmentar Renfe i/o Adif, i que aquestes prestin el servei sense passar a formar part de cap altra nova empresa. L’experiència demostra que la segregació seria una passa més endavant en l’avanç de la privatització, aprofundint en la desregulació de las condicions i la destrucció de llocs de treball.