Polònia: D’un liberalisme a l’altre

per Zbigniew Kowalewski, des de Varsòvia [1]

Jaroslaw Kaczynski, líder del partit Llei i Justícia (PiS) i primer ministre sortint, és un home incapaç de viure sense lluitar constantment en tots els fronts possibles i impossibles. Però, aquests últims temps, s’ha equivocat unes quantes vegades, i d’una manera fatal pel que fa al seu propi destí polític i al del seu partit. Des de la seva arribada al poder, Jaroslaw Kaczynski no ha disposat mai d’una majoria parlamentària, i ha hagut d’aliar-se amb Samoobrona (Autodefensa), un partit aventurer de camperols rics i arribistes, i amb la Lliga de les famílies poloneses (LPR), un altre partit petitburgès d’extrema dreta. Tot i governar amb aquestes formacions, Kaczynski ha tractat de destruir-los, intentant atraure els seus diputats i les seves bases electorals.

Convençut que podria instal·lar-se duradorament al poder, va decidir desfer-se dels seus aliats i governar tot sol, convocant eleccions anticipades el 21 d’octubre. Però, davant la seva sorpresa, aquesta astuta maniobra s’ha revelat desastrosa: ha perdut les eleccions. El seu partit, el PiS, és molt particular. Petitburgès, ha propugnat un anticomunisme revengista, tractant de sotmetre la vida pública al seu domini, purgant-la de totes les generacions formades a l’època de la Polònia “popular” i trencant radicalment amb un pretès sistema “postcomunista”, segons ell encara en vigor. Parlava d’una Polònia “solidària”, oposada a la idea d’una Polònia “liberal”, adreçant-se a les capes obreres i populars durament colpejades en les seves condicions de vida per la restauració capitalista – una restauració que, per descomptat, els germans Kaczynski defensaven. D’aquesta manera, lluitaven contra la corrupció i contra els seus adversaris polítics construint un Estat policial i penal. Xovinistes i plens d’odi vers els russos, suscitaven tensions constants amb Alemanya, amb la Unió europea i amb Rússia. Aquest govern era al mateix temps un servidor incondicional de l’imperialisme americà.

Durant una gran part de la campanya electoral, la victòria del PiS semblava inevitable. Cap partit semblava capaç de resistir la seva implacable ofensiva. Tot ha canviat, però, arran del debat electoral televisat de Kaczynski amb Donald Tusk, líder de la Plataforma cívica (PO). Tusk ha esclafat literalment Kaczynski. De cop i volta, Tusk i el seu partit liberal conservador han esdevingut el referent, suscitant una potent onada contra el PiS, en primer lloc entre el jovent. Amb un 41% de sufragis a favor de la Plataforma cívica enfront del 32 % que ha obtingut el PiS, la victòria de Tusk ha estat aclaparadora. La PO disposarà d’una majoria la Parlament gràcies a l’aliança amb el Partit camperol polonès (PSL), moderadament liberal, que ha obtingut el 9 % dels vots expressats. La nova composició de forces de l’arc parlamentari es completa amb l’aliança “Esquerra i Demòcrates” (LID), que n’ha rebut el 13 %. Per la seva banda, Samoobrona i la LPR queden pràcticament desballestades en obtenir respectivament 1’3 % i 1’5 %.

El Partit polonès del treball (PPP), un partit extraparlamentari que té el suport del sindicat “Agost 80”, s’ha presentat a les eleccions sota la consigna: “Prou explotació! Unitat dels treballadors!”. La “classe política” i els mitjans de comunicació han fet tot per ignorar-lo. Fins al punt que la mateixa Comissió electoral de l’Estat s’ha vist obligada a denunciar aquesta ocultació del partit que representa l’esquerra obrera radical. Lluitant desesperadament contra aquest bloqueig, el PPP ha obtingut l’1 % dels vots: el doble dels sufragis aconseguits en les precedents eleccions legislatives, ara fa dos anys. En desfer-se del PiS, el poble polonès surt del foc per caure a les brases: el govern de Donald Tusk serà obertament neoliberal i estarà directament vinculat a la patronal. Per als treballadors i treballadores, per a la gent que es troba a l’atur, per a les franges de població empobrides i excloses, els temps difícils encara no s’han acabat.