La plena actualitat del Che

per Miguel Romero [1]

Un revolucionari de la nostra època

La més forta característica del Che, la seva ànima de revolucionari, va ser la identificació de la revolució i la vida. Cal partir d’aquí per a entendre’l. Quan el Che vol definir allò que és un militant, parla de “sentir la revolució...Ser un revolucionari per dins”.

Aquesta forma de ser comunista que és la més preuada herència que ens ha deixat el Che, ha pogut contribuir a forjar-li una imatge simplement d’activista, sense interès pels problemes teòrics i polítics de fons de la revolució i, a més, amb escàs sentit de la realitat. Aquesta imatge no té res a veure amb el Che, que sempre va fer treballar al seu cap tant com les seves cames i el seu cor.

El que sí que és veritat és que el desenvolupament del seu pensament es va realitzar a partir de l’experiència viva i de la reflexió en profunditat sobre ella. I que va buscar conclusions teòriques, fer avançar el marxisme, pensant en les necessitats pràctiques de la construcció del socialisme en Cuba i de l’extensió de la revolució.

El motor essencial d’aquesta recerca –més enllà de qüestions econòmiques específiques– és la convicció que el socialisme no té sentit –i no pot triomfar– si no representa un projecte de civilització, una ètica social, un model de societat totalment antagònic als valors d’individualisme mesquí, d’egoisme feroç, de competència, de guerra de tots contra tots de la civilització capitalista - aquest món en el qual “l’home és el llop per l’home”.

La construcció del socialisme és inseparable de certs valors ètics, contràriament al que plantegen les concepcions economicistes -de Stalin fins a Kruschov i els seus successors- que només consideren "el desenvolupament de les forces productives". En la famosa entrevista amb el periodista Jean Daniel (juliol del 1963) el Che plantejava una critica implícita al "socialisme real": "El socialisme econòmic sense la moral comunista no m’interessa. Lluitem contra la misèria, però al mateix temps contra l’alienació. (...) Si el comunisme passa per alt els fets de consciència, podrà ser un mètode de repartiment, però no és ja una moral revolucionària". No s’havien escoltat paraules com aquestes en boca del dirigent d’un estat revolucionari des del Lenin dels primers anys de la Revolució d’octubre.

Si el socialisme pretén lluitar contra el capitalisme i vèncer-lo en els seu propi terreny, en el terreny del productivisme i del consumisme, utilitzant les seves pròpies armes -la forma mercantil, la competència, l’individualisme egoista– està condemnat al fracàs. No es pot dir que Guevara va preveure l’esfondrament de l’URSS, però d’alguna manera ell va tenir la intuïció que un sistema “socialista” que no tolera la divergència, que no representa nous valors, que tracta d’imitar el seu adversari, que no té una altra ambició que “atènyer i superar” la producció de les metròpolis capitalistes, no té futur.

El socialisme, per al Che, era el projecte històric d’una nova societat basada en valors d’igualtat, solidaritat, col·lectivisme, altruisme revolucionari, lliure discussió i participació popular. Tant les seves crítiques –creixents– al “socialisme real” com la seva pràctica com a dirigent i la seva reflexió sobre l’experiència cubana estan inspirades per aquesta utopia –en el sentit que Ernst Bloch dóna a aquest concepte– comunista. ruptura radical amb el reformisme

Quan es parla de l’aportació del Che a la teoria revolucionària, se sol pensar sobretot en les seves aportacions a la política militar de la revolució. Sense menystenir ni de bon tros aquestes aportacions, la realitat és que el guevarisme és molt més que un conjunt d’idees sobre la guerra de guerrilles. El Che és un dels marxistes que més han ajudat a comprendre el món en què vivim i com transformar-lo radicalment.

La pròpia posició davant del marxisme del Che va tenir en si mateixa un efecte revolucionari. “Si nosaltres avui fem això que s’anomena marxisme, és perquè ho descobrim aquí”. Quan el Che parlava així a l’agost de 1960 afirmava al mateix temps dues qüestions molt importants: la primera, la superioritat del “marxisme descobert” a partir de la pròpia realitat cubana, enfront de la “ortodòxia marxista” del PSP (el PC “oficial”), que durant decennis s’havia mostrat incapaç d’encapçalar una lluita revolucionària en Cuba; la segona, l’afirmació d’un punt de vista que trenca amb qualsevol dogmatisme, establint com a criteri decisiu de la validesa d’una teoria, la seva eficàcia pràctica en la lluita revolucionària.

És difícil imaginar l’impacte que aquest marxisme desembarassat de dogmes, obert i revolucionari, va arribar a tenir en les noves generacions d’avantguarda, que fins llavors veien el marxisme a través de la falsificació burocràtica dels PCs oficials.

El guevarisme, com a expressió particular de l’aportació de la revolució Cubana, va suposar doncs una ruptura radical amb el reformisme, que es va concretar sobretot en tres punts, cada un d’ells oposat pel vèrtex a principis bàsics del reformisme: la revolució no tan sols és necessària, també és possible; la tasca central revolucionària és destruir l’exèrcit enemic; les burgesies autòctones han perdut tota la seva capacitat d’oposició a l’imperialisme, si alguna vegada la van tenir, i només formen el seu furgó de cua.

No hi ha més remei que fer: o revolució socialista, o caricatura de revolució. Aquesta és la lliçó general de la victòria de la revolució cubana. Però quan el Che l’explica, li afegeix sempre una consideració sobre el paper de l’avantguarda que constitueix una altra de les seves idees clau característiques: “La missió dels dirigents i dels partits és la de crear totes les condicions necessàries per a la presa del poder i no convertir-se en mers espectadors de l’onada revolucionària que va naixent en el si del poble”.

La idea que la pròpia acció de l’avantguarda és un factor fonamental per a crear les condicions de la victòria revolucionària, la crítica radical als que porten tota la vida dient que les “condicions no estan madures”, el crit de “es maduren en el camí les condicions!”, constituïa una crítica extremadament eficaç i clara al reformisme i es corresponia amb l’experiència concreta de la Revolució cubana.

Desgraciadament en els anys posteriors arribaria a degradar-se en una fórmula voluntarista, l’anomenat “foquisme”, assumida amb un heroisme digne de tot respecte per molts centenars de revolucionaris que van comprovar amb dures derrotes que el “focus guerriller” no produeix automàticament les condicions de mobilització de masses necessàries per a la victòria de la revolució en un país concret.

El propi Che va alertar sobre els riscos de les generalitzacions tàctiques: “La real capacitat d’un revolucionari es mesura per saber trobar tàctiques adequades a cada canvi de situació, a tenir presents totes les tàctiques i explorar-les al màxim”.

Vint anys després de la revolució Cubana, la política militar dels sandinistes va fer miques totes les fórmules i esquemes establerts i va ser molt més complexa i rica que la cubana. Però la revolució sandinista no pot entendre’s sense l’experiència i les ensenyances dels revolucionaris cubans i, particularment, del Che.

La necessitat de la solidaritat internacional

“L’internacionalisme proletari és un deure, però també és una necessitat revolucionària”. Aquesta combinació entre el contingut moral i la força de la necessitat pràctica és la clau del pensament del Che en tots els terrenys.

L’internacionalisme es presenta, en primer lloc, com una necessitat “interior”, una de les condicions per a la transformació de les consciències necessària a la construcció del socialisme. L’avantguarda de la revolució és la que més ha de respondre a aquesta necessitat: “ Si el seu afany revolucionari s’atordeix quan les tasques més urgents es veuen realitzades a escala local, i s’oblida de l’internacionalisme proletari, la revolució que dirigeix deixa de ser una força impulsora i se sumeix en un còmode ensopiment, aprofitada pels nostres enemics irreconciliables, l’imperialisme, que guanya terreny”.

Però també és una necessitat per a cada individu: “No pot existir socialisme si en les consciències no s’opera un canvi que provoqui una nova actitud fraternal davant la humanitat, tant d’índole individual, en la societat en què es construeix o s’està construint el socialisme, com d’índole mundial, en relació a tots els pobles que pateixen l’opressió imperialista”.

En un altre aspecte, l’internacionalisme és una necessitat “exterior”, imprescindible per al combat mundial contra l’enemic comú imperialista. El Che considerava aquesta necessitat especialment urgent perquè, sobretot a partir de la “crisi dels coets” d’octubre del 1962, està convençut que la perspectiva de Llatinoamèrica serà una guerra continental contra l’imperialisme americà; la invasió estadounidenca de la República Dominicana el 1965 el confirmarà definitivament en aquesta idea.

En 1967 el Che està convençut que s’està vivint una etapa decisiva per a la revolució. La tasca essencial i urgent és defensar el Vietnam i estendre-lo, crear dos, tres Vietnam... contra l’imperialisme. En aquesta situació, el revolta que el conflicte xinosoviètic i la política internacional, en general, de les dues grans potències “socialistes” impedeixin una batalla antiimperialista eficaç.

El Che els acusa de complicitat amb l’imperialisme: “L’imperialisme americà és culpable d’agressió; els seus crims són immensos i repartits per tot l’orbe, ja ho sabem senyors! Però també són culpables els que en el moment de definició van vacil·lar a fer del Vietnam part inviolable del territori socialista”. La conclusió d’aquest discurs és una crida dramàtica a la unitat antiimperialista, que el Che va concebre sempre com a unitat entre “el camp socialista” i els pobles del tercer món enfrontats a l’imperialisme.

Però més important que la crítica i la denúncia continguda en el discurs, era la que en aquells mateixos moments feia el Che, a la seva manera, posant la pell en joc, en les muntanyes de Bolívia. Allí, el Che actuava en absoluta coherència amb les seves idees sobre l’internacionalisme i sobre el paper de l’avantguarda: ell era incapaç d’exigir la creació de “dos, tres Vietnam...” i no posar-se immediatament i directament, vitalment, a la tasca.

El marxisme del Che

Com explica Michael Löwy: “del 1959 fins al 1967, el pensament del Che va evolucionar molt. Es va allunyar cada vegada més de les il·lusions inicials respecte al socialisme soviètic i a l’estil soviètic -és a dir, stalinista- de marxisme. En una carta del 1965 a un amic cubà critica durament el ‘seguidisme ideològic’ que es manifesta en Cuba per l’edició de manuals soviètics per a l’ensenyança del marxisme. Aquests manuals –que ell anomena ‘totxos soviètics’ – ‘tenen l’inconvenient de no deixar-te pensar: el Partit ja ho fa per tu i tu ho has de digerir’. Es percep de manera cada vegada més explícita, sobretot en els seus escrits a partir del 1963, el rebuig del “calc i còpia” i la recerca d’un model alternatiu, la temptativa de formular una altra via al socialisme, més radical, més igualitària, més fraternal, més humana, més conseqüent amb l’ètica comunista.”

Entre el 1963 i el 1964 en Cuba va tenir lloc un debat insòlit en societats post-capitalistes, per la seva profunditat i pel respecte amb què es va desenvolupar, tot i el caràcter contradictori de les posicions i el seu contingut no sols teòric, sinó de posada en qüestió de la política que el Che impulsava des del ministeri d’Indústria.

No és possible intentar resumir aquí tot aquest debat. Ens limitarem a donar una idea del que es va fer sobre els “estímuls materials”, que és el més conegut i, en certa manera, concentra en termes pràctics el conjunt de la discussió.

A vegades aquesta discussió es presenta oposant els partidaris d’utilitzar exclusivament estímuls materials individuals per a millorar la productivitat del treball (Bettelheim) i els partidaris únicament dels “estímuls morals” (el Che i Ernest Mandel). Aquesta segona posició no està correctament plantejada.

Mandel va afirmar clarament, i el Che tenia la mateixa opinió, que “és impossible basar-se només en l’estímul moral, en l’educació socialista dels productors”. Els estímuls materials són també necessaris, però cal triar quins són apropiats, perquè no entrin en contradicció oberta amb els objectius de mantenir un alt nivell de mobilització dels treballadors i fer avançar la consciència socialista.

Mandel cita dos exemples d’“estímuls” rebutjables: els que inciten a la divisió dels treballadors dins la mateixa empresa (treball a “escarada”...) i els que inciten a la competència entre empreses, podent provocar contradiccions entre els treballadors d’una empresa i els interessos generals de la societat. Cita també dos “estímuls” acceptables: distribuir entre el col·lectiu de treballadors d’una empresa una part dels recursos suplementaris obtinguts per millores d’organització i productivitat; estímuls individuals lligats a millores de qualificació (particularment necessàries en la Cuba de l’època que patia una penúria dramàtica de personal tècnic).

En tot cas, l’estímul material és considerat, segons afirma el Che, com “la tara del passat, és allò amb què cal comptar, però a què cal anar llevant preponderància en la consciència de la gent a mesura que avança el procés. (...) L’estímul material no participarà en la societat nova que es crea, s’extingirà en el camí, i cal preparar les condicions perquè aquest tipus de mobilitzacions, que avui és efectiu, vagi sent ocupat per l’estímul moral, el sentit del deure, la nova consciència revolucionària”.

La introducció de valors morals en l’orientació econòmica de la societat de transició és, a més, un instrument polític de primer ordre en la batalla contra el burocratisme, que va preocupar profundament el Che, encara que no arribarà a plantejar-se la problemàtica de l’autoorganització obrera, eina fonamental per a la lluita contra la burocràcia. Els problemes de l’autoorganització obrera queden com un dels “buits” més importants del guevarisme i, en general, de l’experiència de la revolució cubana.

Per descomptat, el paper de la moral revolucionària no es redueix en el pensament del Che a la producció, sinó que afecta el conjunt de la vida social. El ser humà -“l’home” en el llenguatge del Che- és la base del seu pensament, com ell pensava, amb raó, que era la base del marxisme, des del mateix Marx.

La democràcia socialista

Encara que el Che no va arribar mai a elaborar una teoria acabada sobre el paper de la democràcia en la transició socialista, rebutjava les concepcions autoritàries i dictatorials que tant de mal van fer al socialisme en el segle XX.

Als que pretenen, des de dalt, "educar el poble" - falsa doctrina ja criticada per Marx en les Tesis sobre Feuerbach ("qui educa l’educador?") - el Che contestava, en un discurs del 1960: “La primera recepta per a educar el poble... és fer-lo entrar en revolució. Mai no pretenguem educar un poble, perquè, per mitjà de l’educació només, i amb un govern despòtic damunt, aprengui a conquerir els seus drets. Ensenyeu-lo, primer de tot, a conquistar els seus drets, i aquest poble, quan estigui representat en el govern, aprendrà tot el que se l’ensenyi, i molt més: serà el mestre de tots sense cap esforç.”

Com diuen Olivier Besancenot et Michael Löwy: “Per al Che, el socialisme no era un projecte de societat que es rebia ‘clau en mà’; el combat per a derrocar el capitalisme havia de ser percebut per cada un com una urgència personal. Una urgència més actual que mai...”