Manu Chao treu el seu últim disc ’La Radiolina’

’Rainin’ in paradise’, primer senzill de l’últim disc de Manu Chao, ’La Radiolina’

per Elena Mestre [1]

Si bé no suposa una ruptura amb els seus anteriors treballs, sí que aporta una reinvenció del propi estil i repertori de sorollets i elements de producció que tan l’han caracteritzat. Tot i això, manté una mirada al passat i al disc també hi apareixen temes que ja tenen història pròpia al darrera, com ‘The Bleeding Clown’, que ve de l’època de Mano Negra, o una cançó d’Amadou i Mariam, dos músics cecs de Mali el primer disc dels quals va ser produït per Manu ara fa uns mesos.

Més enllà d’aquest petit viratge, Manu continua amb el patró que l’ha fet popular i no s’arrisca en excés. Ans el contrari, en molts sentits es revolca en els fangs ja coneguts i es limita a donar-nos una bona dosi d’excuses per moure els peus. I es que com dèiem al principi, en Manu Chao la virtut fàcilment esdevé defecte, i a voltes el disc es torna repetitiu i fins a cert punt abusiu, quan l’oient es veu forçat a escoltar fins a tres cançons diferents amb els riffs de ‘Rainin’ in Paradize’, el tema que ha servit de single, o dues amb els de ‘Y ahora qué?’ Chao es defensa afirmant que “les cançons són bestioletes que es reprodueixen. La mateixa música et pot servir per dues o més cançons, no entenc que se’m recrimini per això”.

Quan es parla de Manu Chao sempre es parla de moviment antiglobalització. El músic és un dels abanderats de la causa altermundista, un paper que ell rebutja una i altra vegada, però que des dels mass media s’entesten a donar-li. “Detesto que em considerin el líder dels altermundialistes”, afirma en una entrevista a El País Semanal, “primer perquè és un moviment que no admet líders, i segon perquè ningú em veu com un líder; a alguns els agradarà la meva música i altres pensaran que sóc un pallasso”.

Això no obstant, és innegable que la seva llarga carrera com a músic ha estat sempre vinculada, d’una forma o altra, amb la política. Tan sols cal recordar la llarga relació amb la banda de rock radical basca Negu Gorriak durant la seva etapa amb Mano Negra, o les actuals col·laboracions amb Fermín Muguruza, segurament el músic més censurat a nivell de l’estat espanyol.

El missatge de Manu

Tot i la seva fama creixent, Manu Chao va fer fa uns anys un pas cap a major independència, deprés de trencar el contracte discogràfic amb Virgin, segell multinacional amb el qual estava vinculat des del seu pas per Mano Negra. Tampoc diu necessitar grans instal·lacions per a gestar les seves grabacions, i com afirma a la mateixa entrevista mencionada, “en el disc dur del meu portàtil hi ha tota la meva obra dels darrers anys, així com la matèria prima de la qual sortiran noves cançons”.

Aquests i altres missatges impregnen novament les cançons de Manu Chao, que es converteixen en una tribuna contra l’imperialisme i per la pau. Com afirma en una entrevista a El Periódico, ell i la seva banda volen lluitar per un món millor, com moltes vegades ha demostrat participant en actes contra la globalització capitalista, especialment donant-li una banda sonora.

Més enllà de gustos i crítiques és, per tant, innegable que Manu Chao és un dels músics del mainstream més coherents amb el seu missatge. Amb un estil i una forma de fer tant marcadament propis, és lògic que tingui defensors i detractors a parts iguals. Els defensors, en la seva majoria, entre els activistes dels moviments. Els detractors, entre la crítica musical i els políticament més conservadors, que no suporten veure com es barreja a l’escenari amb personatges com Muguruza.

I per sobre de tots ells, un músic que sembla fer el què vol, com i quan vol. I és que no és fàcil ser una icona, ni en un ni en altre sentit. [2]