Davant la repressió policial de la manifestació antifeixista del 17-N

L’actuació dels Mossos d’Esquadra el dissabte passat, 17 de novembre, reprimint la manifestació antifeixista convocada per diferents col·lectius de l’esquerra radical a la Plaça Universitat de Barcelona, representa un salt qualitatiu en la línia de criminalització i persecució que la Conselleria d’Interior està desenvolupant contra els moviments socials contestataris, l’independentisme i els corrents alternatius. D’una manera quasi unànim, els mitjans de comunicació denuncien la "violència" que misteriosos "grups antisistema" haurien desfermat contra la policia. Des de la dreta, els portaveus del PP i de CiU bramen contra Joan Saura, exigint més repressió, queixant-se de les poques detencions practicades...

El cert, però, és que els aldarulls que es van estendre per tot el centre de la ciutat foren el resultat de les successives càrregues policials que, des d’un bon començament, va patir la manifestació, i que van acabar disgregant-la i desencadenant els enfrontaments fragmentats que han mostrat totes les cadenes de televisió. A més a més, cal dir que, si bé aquests xocs foren puntuals, el comportament brutal dels Mossos i dels antiavalots de la Guàrdia Urbana es va perllongar durant hores en una àmplia zona des del Passeig de Gràcia fins a les Rambles i Ciutat Vella, "caçant" i apallissant - fins i tot a l’interior dels furgons policials - grups de joves "sospitosos".

Estem parlant d’un atemptat a les llibertats democràtiques i al dret de manifestació, que, en aquest cas, té molts agreujants: el context - la protesta per l’assassinat d’un jove antifeixista a mans d’un nazi, ara fa una setmana, a Madrid -, el crescendo d’actuacions repressives per part de la policia autonòmica que representa després de l’afer de la Núria Pòrtulas, les detencions arran de la crema de fotos del Rei, l’episodi del "kubotan" i el segrest de seguicis sencers... Però, sobretot, és especialment greu perquè tot plegat es produeix sota governs d’esquerres, a l’Ajuntament com a la Generalitat. Els dirigents d’ICV, així com els socis majoritaris del "govern d’entesa" s’han apressat a justificar l’actuació dels Mossos - PSC- o bé s’han estimat més mirar cap a una altra banda - ERC. Pel que fa a EUiA, la denúncia "d’elements provocadors" i de la cridòria de la dreta serveix un cop més per emmascarar la injustificable gestió d’Interior. Vet aquí una actitud que accentua la subalternitat d’EUiA, la degradació del seu projecte transformador original i que afegeix un element suplementari a la crisi, probablement terminal, d’Izquierda Unida a nivell estatal.

Moltes coses estan doncs en qüestió. D’entrada, un model policial - certament heretat de la dreta - que l’esquerra "gestora" segueix promovent al servei d’una "Catalunya globalitzada" en què no hi ha lloc per a la contestació social. La necessitat d’una profunda reorganització, o més ben dit, de la reconstrucció d’una esquerra de combat, anticapitalista apareixerà cada dia amb més força. I, de manera més immediata, la urgència d’un moviment unitari i organitzat dels grups i col·lectius crítics que permeti recuperar el carrer com espai públic democràtic enfront de l’extrema dreta, però també enfront de les derives autoritàries del poder i les provocacions.