El Tractat de Lisboa i la flexiseguretat

per Miquel Garcia [1]

L’anomenat “Tractat de Lisboa”, inicialment aprovat el passat 18 d’octubre en la reunió dels líders del 27 països de la UE, representa la tornada als procediments més obscurantistes i antidemocràtics a l’hora de decidir el marc econòmic, polític i social de la Unió. L’intent de “legitimació democràtica” del neoliberalisme, a través de la “Constitució Europea”, va fracassar de manera brutal després del NO als referèndums de França i d’Holanda.

Tanmateix, el sonat fracàs d’aquesta temptativa no s’ha traduït encara en un avenç suplementari de l’exigència d’una altra Europa, ni ha desembocat en una etapa superior de convergència de les lluites socials. Mai no assenyalarem prou el paper desastrós que han tingut en les fileres de l’esquerra les direccions dels partits i sindicats majoritaris, agreujant la incapacitat del moviment obrer europeu per formular una alternativa de societat.

Ara la UE ha tornat a utilitzar la forma del simple “Tractat”, esquivant d’aquesta manera enfrontar-se a l’opinió pública mitjançant referèndums. Si el proper 13 de desembre l’acord arriba a ser definitivament aprovat, per a ser trasllat després als parlaments estatals, ens trobarem davant una nova gran estafa als pobles i a la ciutadania europea.

Contingut amagat

Com ja s’ha assenyalat en diferents anàlisis, els continguts neoliberals de l’antiga “Constitució Europea”, així com el projecte de construcció d’una Europa-potència, es mantenen pràcticament íntegres en el nou Tractat, disfressats i amagats en un document de 280 pàgines, farcides de tecnicismes i escrites en el llenguatge críptic de la burocràcia comunitària. Només cal sentir parlar a personatges com Valéry Giscard d’Estaing, pare del fallit Tractat, que no dubta a afirmar que “Els governs europeus s’han posat d’acord sobre els canvis cosmètics a fer a la Constitució Europea perquè siga més fàcil de digerir”, o a Angela Merkel i a Zapatero que comenten contents que amb el “Tractat de Lisboa” es manté la “substància de la Constitució”. Segons el mateix Giscard “la competència lliure i no falsejada segueix figurant en el projecte de Lisboa”.

A França, el cinisme de Sarkozy ha anat molt lluny. Desitja una presentació davant del Consell constitucional el proper 14 de desembre, l’endemà mateix de la signatura oficial del nou tractat per part del Consell europeu, a fi que la ratificació del parlament francès sigui la primera a tot Europa. “Car, després d’haver bloquejat la Constitució, ha declarat el president de la República, comprendreu que com a cap d’Estat només vegi avantatges en el fet que sigui França la que doni exemple als altres països pel que fa a l’adopció de noves institucions comunitàries”.

De la mà del “Tractat de Lisboa” ve la “Flexiseguretat”

Però paral·lelament a l’acord del “Tractat”, també es van reunir a Lisboa els sindicats agrupats a la Confederació Europea de Sindicats i les patronals europees, que arribaren a un principi d’acord sobre el nou concepte de “flexiseguretat”. De la mateixa manera que el “Tractat de Lisboa” intenta maquillar una estructura neoliberal en l’àmbit més polític, amb la introducció d’aquest concepte ideològic es vol fer més passable per a la gent treballadora i per a la ciutadania en general el procés de desregulació, abaratiment, desprotecció i inseguretat al mercat de treball europeu.

En termes generals la “flexiseguretat” es defineix com la combinació de més flexibilitat als contractes i als acomiadaments per a l’empresari amb més seguretat per a la gent treballadora, concretada en més formació (que ha de possibilitar l’accés a nous treballs al temps que augmenta la competitivitat) i més ajuts estatals en forma de subsidis d’atur, per a poder canviar de treball sense traumes. El model de referència quant a l’aplicació de la “flexiseguretat” es trobaria en Dinamarca.

Escrita sobre el paper la “flexiseguretat” pot resultar atractiva a molta gent. Respecta la ideologia imperant neoliberal i competitiva, alliberant-la, però, dels seus principals mals, la precarietat en el treball, l’atur, la desprotecció social...

La “Flexiseguretat” i la “quadratura del cercle”

Però... és aquesta “quadratura del cercle” possible? Una simple anàlisi ens demostra de manera immediata que no i que, per tant, ens trobem pura i durament davant una construcció ideològica destinada només a desorientar la classe treballadora i la ciutadania. Com es podria combatre la “inseguretat” en un mercat de treball on l’acomiadament siga lliure i barat per a l’empresari? Només dotant la gent treballadora de subsidis d’atur llargs i ben pagats (a Dinamarca, paradigma de la “flexiseguretat”, són de l’ordre de 4 anys amb el 90% del salari), mantenint i reforçant uns serveis públics de qualitat i assegurant una “formació” adequada de la mà d’obra treballadora, que possibilités el seu “reciclatge” laboral. D’on poden sortir els recursos per a desenvolupar una política laboral i social d’aquestes característiques?

Òbviament, si els empresaris despatxen lliurement i de manera barata, només una fiscalitat adequada pot dotar l’estat dels amples recursos que calen per a sufragar les pensions d’atur, els serveis públics i els programes de formació professional. Però justament aquesta fiscalitat avançada, que hauria de recaure damunt la classe empresarial i benestant, és un dels objectius a destruir pel neoliberalisme, obsessionat per la reducció de la despesa pública i dels impostos. Llavors, si els empresaris no paguen la protecció de la gent treballadora, qui la paga? De manera ràpida hem arribat al final del raonament i toquem fons.

Sí, hi haurà “Flexi”, però no “seguretat”

Veiem per tant que la “flexiseguretat” és un concepte d’impossible plasmació en la pràctica i que, quan es diga que s’aplica, el que passarà realment és que tan sols funcionarà la “flexi” (acomiadaments, desregulació, baixos salaris...) mentre que la “seguretat” quedarà només escrita als papers. En conclusió, així com el “Tractat de Lisboa ha de ser denunciat i rebutjat com a continuació mascarada de la “Constitució Europea”, en la mateixa situació es troba la “flexiseguretat, que és una seguida enganyosa, a escala europea, de les polítiques neoliberals de desregulació i flexibilització del mercat de treball.

La conclusió que hem de traure de tot això és la necessitat, malgrat totes les dificultats, de denunciar aquest cop de força de les elits i d’exigir la convocatòria de consultes populars, de referèndums, com a mesura democràtica elemental. I, d’una manera més general, cal emprar tots els mitjans per afavorir el sorgiment d’una autèntica alternativa anticapitalista enfront del liberalisme.