L’última victòria de Sharon

Michel Waschawsky

La victòria decisiva de Hamas en les eleccions inqüestionablement democràtiques que han tingut lloc en els territoris palestins ocupats és el resultat de molts factors. En qualsevol cas, per sobre de tot, és una gran victòria per a la política d’Ariel Sharon.

La destrucció de la OAP ha estat un objectiu estratègic durant moltes dècades per als anteriors primers ministres israelians i, per tant, aquest no ha estat el primer intent, ja que les aventures sagnants de Sharon al Líban el 1982 van representar un gran esforç per aconseguir aquest objectiu. De totes formes, malgrat el poder militar israelià i la seva brutalitat despietada –expemplificada pel seu paper en les massacres de Shabra i Shatila–, la invasió del Líban va fracassar.

El 2001, de nou en el poder, Ariel Sharon estava determinat a tenir èxit allà on havia fracassat dues dècades abans. Amb el pretext d’una guerra permanent i preventiva contra el terrorisme, Sharon va desencadenar una ofensiva sagnant contra els líders, els militants i les institucions del moviment nacional palestí. L’objectiu era la destrucció del moviment, tot sabent perfectament que, si reixia, aquesta estratègia conduiria a l’aparició d’una direcció alternativa.

El que “Israel no té cap soci palestí” no va ser la raó de la gran ofensiva militar i de la política israeliana de destrucció dels territoris ocupats, sinó el seu objectiu: per l’antic primer ministre israelià, aquest uniteralisme era l’única forma d’aconseguir els objectius sionistes i les negociacions es percebien com un obstacle que podria forçar un seguit de compromisos inacceptables. Era doncs necessari destruir qualsevol potencial soci per futures negociacions.

Després de neutralitzar Yasser Arafat, el govern israelià va desestabilitzar al “moderat” Abu Mazen i va continuar el procés de destrucció tant de la infraestructura com de la continuïtat territorial palestina. El caos, i sovent els atacs terroristes, eren els resultats que calia esperar d’aquesta política, que només demostrava que encara no hi havia cap soci palestí.

Israel va prevenir intencionadament la direcció palestina perquè no concedís res al seu públic ni a nivell polític ni econòmic. Això va facilitar, com s’esperava i es preveia, l’ensorrament del suport popular a la direcció i el reforçament de l’oposició islàmica. Efectivament, Hamas no només es percep més capaç sinó també allunyat dels fracassos de l’Autoritat Palestina. El seu vot per Hamas va ser més un vot de protesta que un vot ideològic; va ser una forma de dir “heu fracassat, ja no confiem en vosaltres i volem intentar quelcom de nou”.

Ariel Sharon va voler una victòria de Hamas perquè pogués dir d’una forma més convincent “no tenim socis per a la pau”. Els resultats de les eleccions permetran a Israel continuar el seu camí de colonització, inclosos alguns redesplegaments militars tàctics i el desmantellament d’alguns assentaments aïllats ingestionables.

Durant un temps aquesta política pot tenir èxit, i la reacció de la comunitat internacional y dels mitjans de comunicació, tot intentant desterrar els palestins, està seguint els plans del govern israelià. En altres paraules, el poble palestí haurà d’enfrontar-se a temps difícils a curt plaç. Tanmateix, i qualsevol palestí sap això, quant poden arribar a empitjorar les coses? Aturarà el procés de pau, Israel? No hi havia cap procés de pau. Israel renovarà la política d’assassinats selectius? Mai es van aturar. Israel destruirà més cases i arrencarà més arbres? És gairebé impossible fer més mal del que ja s’ha fet al llarg dels últims cinc anys. Israel continuarà arrestant militants? Aquesta política mai es va aturar. La comunitat internacional deixarà de donar suport econòmic? Ja s’havia reduït al mínim.

L’èxit israelià, en qualsevol cas, potser no durarà gaire temps. Ja que va ser democràticament elegit amb la presència de centenars d’observadors internacionals, la direcció de Hamas tindrà una certa legitimitat internacional. El fet és que no és responsable dels compromisos previs de la OAP (el procés d’Oslo), cosa que el sitúa millor per no alimentar gaire les expectatives populars. La possibilitat d’un veritable govern d’unitat nacional és ara molt real i, aquest cop, serà percebut per la comunitat internacional com una senyal de moderació. Durant l’etapa anterior era percebut com un gir de l’Autoritat Nacional Palestina cap a posicions més radicals.

A diferència de la imatge racista que han difós els mitjans de comunicació locals i internacionals, Hamas no és una organització fanàtica i irracional. Té una direcció política inteligent que seguirà l’exemple exitós d’Hezbollah al Líban. A més a més, és possible que Hamas s’integri a la OAP i accepti la seva autoritat.

Potser no sigui massa optimista dir que la victòria de Hamas instigada per Israel acabi portant el que els israelians han intentat sabotejar: la unitat nacional palestina per lluitar contra l’ocupació i reconstruir una societat que ha estat sistemàticament desmantellada mitjançant la guerra israeliana de pacificació. Potser acabi aportant noves esperances i més confiança.

“No negociarem amb Hamas”. “Només ens trobarem amb Hamas al camp de batalla” –recordem aquests eslògans dels anys vuitanta, que només durant aquells anys s’adreçaven a l’OAP. Sabem que, en última instància, el govern israelià es va veure forçat a canviar radicalment la seva política, almenys durant dos anys. Ja hi ha senyals que l’Administració nordamericana s’està distanciant de la seva política de guerra total contra les organitzacions islàmiques i, inclús, està intentant trobar nous aliats entre elles. Evidentment, els Estats Units han començat a treballar amb aquestes organitzacions a l’Iraq i han mantingut contactes semipúblics amb els Germans Musulmans a Egipte. Tard o d’hora, la comunitat internacional forçarà Israel a negociar amb Hamas, com va fer fa quinze anys amb l’OAP.

Pel que fa a la societat palestina, la victòria d’Hamas representa un doble repte. En primer lloc, els palestins hauran de lluitar internament per mantenir i expandir les conquestes socials i cíviques que Hamas pot amenaçar. Mentre aquests atacs contra els drets socials i democràtics segur que no preocuparan a la comunitat internacional, seran una preocupació de primer ordre pel poble palestí. El segon repte és reconstruir el moviment nacional laic, Fatah en particular, i retornar el seu poder i lideratge a la OAP.

Si aquests dos reptes s’assoleixen amb èxit, les últimes victòries d’Ariel Sharon poden ser semblants a aquella del Líban: una victòria pírrica.