Crònica d’una vaga a una fàbrica de Ford a Rússia

Per Maria Kurzina i Boris Kagarlitsky [1]

Durant més de tres setmanes, els assalariats i assalariades de la fàbrica Ford de Vsevolozhsk (a la regió de Sant Petersburg) han estat en vaga, reclamant un augment salarial. Si bé no han aconseguit obtenir satisfacció a les seves demandes, la direcció tampoc no ha pogut doblegar el sindicat. Maria Kurzina (militant de Vpered, grup proper de la Quarta Internacional) explica quines han estat les principals etapes del moviment. Completa la crònica Boris Kagarlitsky, de l’Institud d’estudis sobre la globalització.

A la fàbrica d’assemblatge de Vsevolozhsk (situada a uns 25 kilòmetres a l’est de Sant Petersburg), la vaga, iniciada el 19 de novembre a mitjanit després de quatre mesos de negociacions infructuoses, ha durat més de tres setmanes. La principal reivindicació obrera – a la qual donava suport el Sindicat interregional dels treballadors de l’automòbil (Itua) – plantejava un augment salarial del 30 %, així com la millora de les condicions laborals i una nova negociació del conveni col·lectiu. La direcció ha començat comportant-se de manera brutal, rebutjant qualsevol negociació amb el sindicat “durant la vaga o sota l’amenaça de vaga”. Però, després d’una setmana de vaga durant el període de l’any més favorable per a les vendes, ja no era possible compensar la caiguda de la producció recorrent als estocs. La direcció ha convocat aleshores el sindicat a una reunió en el decurs de la qual ha ofert un augment de l’11 % a partir de l’1 de març de 2008. La proposta ha estat rebutjada pel sindicat: la inflació anual – que ha assolit l’11’5 % el mes de desembre – reduïa d’antuvi a zero la generositat de Ford!

A Rússia, una vaga de tres setmanes representa un moviment de llarga durada. No només perquè habitualment les vagues són declarades il·legals a la demanda de la patronal; sinó també perquè, amb els salaris actuals, les famílies treballadores no poden resistir massa temps sense percebre cap ingrés. Ateses aquestes condicions, l’Itua ha realitzat una maniobra ambigua: oficialment, la majoria dels 1.500 vaguistes han aturat la protesta al cap de tres dies. Però, només amb 350 obrers que prosseguien la vaga, la fàbrica romania paralitzada. Els vaguistes cobraven del sindicat, mentre que la resta de treballadors seguien percebent les dues terceres parts dels seus salaris car, des d’un punt de vista legal, patien una “interrupció forçosa” de la producció. Aquesta situació s’ha perllongat des del 23 fins als 28 de novembre.

El 28 de novembre, la direcció ha intentat engegar de nou la factoria, convocant telefònicament, durant la nit, prop de 350 treballadors pertanyents a d’altres equips de producció o d’altres tallers, i que no havien pogut trobar-se alguna bona excusa per justificar la seva absència. Però s’ha revelat impossible organitzar una producció normal, fins i tot concentrant tots aquests efectius en un sol equip. La primera jornada, han estat muntats 66 cotxes, quan la producció normal és de 350 vehicles al dia. D’una altra banda, cap d’aquests 66 cotxes no ha pogut passar el preceptiu control de qualitat: el departament que se n’encarrega estava en vaga...

Però, al mateix moment, d’altres empleats i empleades han començat, d’una manera espontània, a declarar-se oficialment en vaga. Tot i que el sindicat ja no disposava de més fons a la seva caixa de resistència per seguir-los pagant, prop de 800 persones han aturat la feina. Cada dia, els controls efectuats pel sindicat indicaven 30 o 40 nous vaguistes. 600 obrers suplementaris eren, de fet, absents del seu lloc de treball sota els pretextos més variats... i seguien cobrant les dues terceres parts dels seus salaris.

Assalariats mal pagats

L’11 de desembre, la direcció ha intentat un cop més rellançar la producció de nit (el “tercer torn”). Aquest equip ha assemblat 40 vehicles (en lloc dels 90 habituals). En aquestes condicions, esdevenia difícil pretendre que la fàbrica estava reprenent “un ritme normal”, quan la producció no arribava a una tercera part del seu volum habitual i quan gairebé el 100 % dels cotxes produïts no aconseguia superar els controls de qualitat! No hi havia més de 500 o 600 persones – comptant el personal d’enquadrament i els encarregats – treballant a les cadenes. A més a més, la direcció ha comès delictes criminals, afectant als tallers de pintura i de soldadura, on s’hi executen feines que comporten un perill per a la salut, assalariats sense formació ni habilitació específica. La gent d’aquest “tercer torn” explica: “Al taller de soldadura, hi havia grups de quatre obrers per realitzar la feina que normalment corresponia a un equip d’onze persones. L’encarregat exigia que treballéssim més de pressa. Quan li varem respondre que no érem prou nombrosos, ens va insultar i ens va dir que, si no estàvem contents, que ens declaréssim en vaga!”

A través de tot el país, la classe treballadora russa té els ulls fixats en aquesta fàbrica d’assemblatge de Ford. Gràcies a un fons de solidaritat, els vaguistes han percebut una paga de socors de 20 dòlars al dia. Aquells que disposaven d’altres ingressos, han ofert aquests diners a les mares solteres o a les famílies nombroses. Però el sindicat tenia cada cop més dificultats per mantenir aquest pols amb l’empresa. Nombrosos sindicats, tant a Rússia com a l’estranger – alguns d’ells afiliats a la Federació internacional del Metall -, han organitzat una solidaritat financera efectiva, de la mateixa manera que el domini www.labourstart.org.

Finalment, la vaga s’ha acabat el 14 de desembre, després d’una votació amb butlleta secreta. La direcció s’havia compromès prèviament a indexar els salaris sobre les xifres de la inflació, a pagar les hores extres i a no prendre cap mesura de retorsió contra els vaguistes. Aquest conflicte social ha estat el més llarg i el més intens des de la caiguda del “sistema soviètic”. En aparença, tot plegat acaba en empat: d’una banda, la direcció ha estat incapaç de tòrcer el sindicat; d’una altra, però, els resultats de la vaga són força modestos, sobretot comparats amb l’amplitud de la mobilització. Però aquesta vaga ha tingut una significació que ultrapassa l’empresa i fins i tot el ram de l’automoció. Tothom ha pogut veure fins a quin punt les obreres i els obrers russos estan escandalosament mal pagats, no només en relació a Europa occidental, sinó també en comparança amb Amèrica llatina. La vaga de Ford ha demostrat que la legislació russa és d’allò més desfavorable per al moviment obrer, però que organitzacions potents de treballadors i treballadores pervenen a ultrapassar aquests obstacles. Un moviment de fons comença, i les seves rèpliques no trigaran a fer-se sentir.