La revolta avança per Amèrica Llatina

per Josep Maria Antentas i Esther Vivas [1]

Amèrica Llatina és una de les regions del planeta on les resistències al neoliberalisme són més intenses. L’aixecament zapatista de l’1 de gener de 1994 marcà simbòlicament l’inici de la contestació al fins aleshores neoliberalisme triomfant, la qual s’accelarà just al tombant de segle a partir de la “guerra de l’aigua” de Cochabamba (Bolívia) l’any 2000.

Des de llavors, hi ha hagut un seguit de grans episodis de lluita al continent, com ara la rebel·lió argentina de desembre del 2001, les mobilitzacions del 13 d’abril del 2002 contra el cop d’Estat reaccionari a Veneçuela, els successius alçaments indígenes a Equador des del 2000, les “guerres del gas” de Bolívia el 2003 i el 2005, i la revolta de Oaxaca el 2006.

Les resistències socials al neoliberalisme han estat protagonitzades per una àmplia varietat d’actors, com els moviments indígenes i camperols (sobretot a la regió andina), i també els moviments dels “pobres” urbans (aturats, treballadors de l’economia informal, habitants dels suburbis populars...).

L’ascens d’aquesta onada de resistències és conseqüència de les pròpies contradiccions socials provocades pel model d’acumulació neoliberal. Aquest ha tingut un impacte devastador en termes d’augment de les desigualtats socials i de concentració de la riquesa, i ha provocat una intensificació del saqueig dels recursos naturals i de matèries primes.

Les contradiccions causades pel neoliberalisme han comportat una forta erosió, i sovint col·lapse, de les mediacions polítiques tradicionals, en particular dels partits polítics a través dels quals es sustentava la dominació política de les élites, i ha minat per sota la seva base social de suport, creant situacions de crisi del model de dominació. Al mateix temps, l’empantanament dels Estats Units a l’Iraq ha debilitat, encara que parcialment, la seva capacitat d’actuació i ingerència al continent obrint un cert espai per a les forces populars.

En aquest context, s’ha produït l’arribada al poder de governs progressistes que es presenten com a crítics del neoliberalisme salvatge i com a defensors de la independència nacional enfront dels Estats Units. Entre aquests governs, però, hi trobem dues grans orientacions diferenciades.

Un primer bloc, format pels governs de Lula o Kirchner, que practiquen en realitat una política social-liberal allunyada dels interessos populars i que tenen com a projecte estratègic reforçar la posició de les seves economies nacionals en el marc de l’economia global. I un segon bloc, amb els de Chávez a Veneçuela, Morales a Bolívia o Correa a l’Equador, que representen ruptures parcials amb el neoliberalisme i l’imperialisme.

Els processos d’aquests tres països són processos oberts, el desenllaç dels quals encara no està definit. El gran repte és evitar que quedin estancats i petrificats “a mig camí” i aconseguir que aprofundeixin les seves polítiques de transformació i de ruptura. Per aconseguir-ho, reforçar l’auto-organització popular, des de la independència respecte a l’Estat i als governs respectius, és la variable determinant i a la qual nosaltres hem de mirar de contribuir.