SGAE: Crònica d’un malalt agonitzant

per José Téllez [1]

Un jove informàtic administrador de Frikipedia.es (versió humorística de la famosa enciclopèdia on-line) ha estat condemnat per la Justícia a pagar una compensació a la SGAE perquè aquesta web va publicar una definició de la SGAE on la qualificava de “màfia coneguda a nivell mundial”. Altra notícia recent: la societat recaptadora de drets d’autor va ser denunciada a l’Agència de Protecció de Dades per colar-se a celebracions matrimonials privades i filmar-les amb càmera de vídeo, per conèixer quines cançons amb drets d’autor eren utilitzades durant la celebració, i cobrar una tarifa segons el número de comensals (112,43 euros per cada 75 comensals). S’equivocava potser tant la definició de la Frikipedia?

Un entramat empresarial fraudulent

La SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) és reconeguda per l’Estat com una entitat de gestió col·lectiva, característica segons la qual està obligada per llei a no tenir ànim de lucre. Res més lluny de la realitat. Com han demostrat alguns mitjans de comunicació les últimes setmanes (com el diari Público i El Economista), la SGAE no és més que la punta de llança de tot un tramat mercantil on fundacions, empreses i càrrecs pluriempleats són marca de la casa. Hi ha empreses filials on el 95% del pressupost ve directament del fons de la gestora.

Les múltiples i variades recaptacions de la SGAE (incloent-hi el cànon digital) van a parar, doncs, a desenes de llocs menys a qui, per llei, haurien de ser destinades: els socis i sòcies.

La gravetat de l’assumpte es fa palès sobretot si tenim en compte les xifres de què estem parlant, sobretot des de l’entrada en vigor del cànon digital (que grava un impost de drets d’autor sobre CDs i DVDs). El 1999, quan el cànon no era en vigor, la entitat va obtenir 2,2 milions d’euros sota el sistema de remuneració compensatòria, mentre que el 2005 va obtenir 23,6 milions d’euros (segons xifres de la pròpia SGAE).

Un nou cànon, un nou frau

Aquestes xifres encara es poden multiplicar més amb l’aprovació del nou cànon digital. Amb ell preveuen arribar el 2008 a la xifra de 100 milions d’euros recaptats per l’impost compensatori. La fórmula és fer entrar els mòbils i els reproductors de MP3 al “lot” de suports sobre els quals s’aplica l’impost.

La sospita que sobrevola la SGAE no ha fet tremolar el Ministeri de Cultura a l’hora d’agilitar els tràmits per tal que el nou cànon digital sigui aprovat abans de Nadal (quan les vendes de mòbils i reproductors MP3 es disparen). La denúncia del frau ha arribat ja al Tribunal Anticorrupció de mans del moviment internauta todoscontraelcanon.es, responsable de més d’un milió i mig de signatures contra el cànon.

Copyleft: alternativa imparable

L’activitat mafiosa de la SGAE correspon als darrers espeternecs d’un model de negoci en vies d’extinció. Els nous formats culturals digitals estrenyen les relacions entre artista-creador i els consumidors, i fa que el paper d’entitats gestores, com la SGAE o les mateixes discogràfiques, sigui cada cop més minúscul.

Mentre uns es neguen a canviar el seu negoci, cada cop més artistes pugen al carro de les alternatives, com ara el copyleft, i pengen els seus discos a la web o els reparteixen gratuïtament al carrer (com Bruce Springsteen, Manu Chao o Rhune). Conscients ja que el valor real de la seva feina és en la música en directe i en el contacte directe amb el seu públic, qui sap si amb aquests músics i amb la fi del malalt agonitzant de la SGAE, musicalment, sortirem guanyant, i tindrem més Springsteen i menys Bustamante.