La Gran Distribució Alimentària als països del Sud

per Núria Castelló i Egea [1]

Ens trobem davant d’un aprovisionament global de desigual força en les negociacions de la GDA amb els productors. Utilitzant la seva posició d’oligopsoni de compra [unes poques empreses controlen la demanda als productors] i oligopoli de venda [unes poques empreses controlen el proveïment al públic], la GDA obliga a disminuir els costos i riscos comercials en la seva cadena de subministrament.

Parlem d’un model empresarial centrat en la maximització dels rendiments dels accionistes, una flexibilitat creixent mitjançant un lliurament “just in time”, un excessiu control sobre què, com i quan es produeix, i uns preus cada cop més baixos per als productors que es veuen desplaçats i exclosos dels seus mercats.

Així, per tal de satisfer l’exigent demanda de la GDA, els agricultors han de subministrar volums més grans per client i transacció; han de competir amb agricultors de tot el país o regió i no només amb la zona local; i han de complir els estrictes nivells de qualitat de producte dels supermercats.

Incloent un argument liberal que pogués justificar l’entrada de la GDA al Sud com a forma d’augment dels ingressos dels productors, com calia esperar, els únics agricultors capaços de complir aquests requisits són la minoria d’agricultors a gran escala que ja estan acostumats a produir per a l’exportació.

Concentració i diversificació

Però avui dia, la GDA ja no busca al Sud només “proveïdors de matèries primeres”. La saturació del mercat europeu fa que aquestes companyies hagin buscat “noves” fórmules per tal de seguir gaudint dels seus desmesurats beneficis i “competeixin” en aquests països per a aconseguir nous consumidors i més acaparament del pastís.

Aquestes fórmules d’acaparament han estat fins ara les fusions i la diversificació de productes per tal d’eliminar la competència o ser els líders dels nous mercats de competència monopolística. Però, el grau de concentració és tan gran i el cicle de vida dels productes cada vegada més curt que s’ha buscat la diversificació de mercats.

La “revolució dels supermercats” als països emergents s’inicia als anys 90 i la seva extensió es veu promoguda pels acords de liberalització dels serveis en el marc de la Organització Mundial del Comerç. Abans d’aquest període, l’extensió de la GDA es reduïa a petits “nínxols de mercat” ubicats a les grans ciutats d’aquests països i anava dirigida a consumidors amb un alt nivell adquisitiu.

No obstant això, aquesta arrencada serà facilitada per un augment de la migració del camp a les grans ciutats, però sobretot és la liberalització de la inversió estrangera i, per tant, la conseqüent arribada de GDA de capital estranger en aquests països, allò que imposa aquest model en la cadena agroalimentària.

L’estesa abolició de consells de comercialització i la fi de nombrosos contractes de productes bàsics des de finals dels 80 han debilitat encara més el poder de negociació dels agricultors minifundistes. Els exportadors individuals, substituint els consells de comercialització agrícoles en molts països, venen directament a la GDA, erosionant així el palanquejament dels agricultors amb els compradors estrangers.

Fi dels acords

Fins a la dècada dels 80, molts mercats de productes bàsics foren regulats mitjançant acords multilaterals sobre bandes de preus, límits de producció i quotes d’exportació que es van dissenyar per mantenir el preu relativament elevat i estable. El col·lapse d’aquests acords va provocar l’entrada de nouvinguts desitjosos de vendre els seus productes bàsics en el mercat global debilitant mercats estables locals i accions col·lectives existents.

Encara que avui la major part de les vendes d’aquestes gran cadenes es fan en països anomenats desenvolupats, l’arribada als països emergents i del Sud és cada vegada més gran i es presenta amb més preocupació en relació a la dominació del mercat de l’alimentació (i introducció del tèxtil) per part d’aquestes multinacionals de la GDA.

Així, per exemple, els grups de distribució europeus han desenvolupat una expansió agressiva a l’estranger: Carrefour ja està representada a 32 països i obté un 49% dels seus beneficis fora de França, Ahold guanya el 85% fora d’Holanda i Metro obté el 46% dels seus beneficis dels 27 països on treballa. Podríem pensar que aquesta tendència és similar a la que es va donar a Europa i als EUA en la introducció de la GDA en els nostres patrons de producció, distribució i consum. Però, la diferència rau, entre d’altres, -i és important assenyalar-ho- en la rapidesa d’aquest creixement.

Mentre que a Europa la GDA s’introdueix als 70, i al 2007 ens porta a xifres del 70% de la quota de mercat, amb el 36,8%, per a les deu primeres cadenes europees, al Sud trobem concentracions del 60% en només una dècada i en menys de deu empreses, la majoria d’elles de capital europeu i nord-americà.

Fins i tot en aquests països, a mesura que s’expandeix geogràficament el model de la GDA, la seva hegemonia és més ràpida en el temps. Així, a Amèrica Llatina, en deu anys la GDA assoleix els nivells que als EUA va trigar 50 anys a atènyer; el creixement d’establiments de la GDA a Xina el 2007 és cinc cops més ràpid que a Brasil i Argentina fa una dècada.

Tres mil milions de pobres

Cal destacar també que a diferència d’Europa, en la gran majoria d’aquests països la població és principalment camperola, i no només camperola, sinó que parlem de poblacions amb nivells de pobresa elevats i amb fonts d’ingressos provinents de l’agricultura familiar.

A l’Àfrica subsahariana per exemple, els agricultors minifundistes representen el 90% de la producció agrícola i el 73% dels pobres rurals de l’Àfrica. A més, en molts casos es tracta d’economies on el mercat local és l’únic espai de comercialització i intercanvi, i no podem oblidar que sovint trobem economies no monetaritzades.

Així mateix, la GDA comença segmentant els consumidors, servint només els de major renda, fins que vol diversificar mercats i decideix servir sectors de classe mitjana i els de menors ingressos, tant de la ciutat com del camp. Sense cap escrúpol i seguint el corrent d’un dels gurus del “multinational management” del segle XXI, es lloa “l’interès i l’oportunitat” de negoci i rendibilitat que tenen les grans multinacionals de vendre als tres mil milions de persones més pobres del planeta.

En aquest context, és vergonyós veure com institucions internacionals (BM, FMI, OMC i fins i tot la FAO) i governs locals tanquen els ulls davant les insostenibles i injustes externalitats produïdes per aquest model de la GDA i proposen que productors i transformadors locals “aprenguin” a satisfer les agressives condicions de les transnacionals de la distribució moderna en comptes d’intentar reduir o anul·lar l’abús de poder i control que aquestes tenen sobre la cadena agroalimentària.