Els feixistes, la policia… i l’esquerra acomodatícia

per Lluís Rabell [1]

L’assassinat del jove antifeixista madrileny Carlos Palomino a mans d’un nazi, l’11 de novembre passat, ha desfermat una onada d’indignació entre el jovent més conscient de tot l’Estat. Hi ha hagut manifestacions per tot arreu i, sovint, violentes topades amb la policia. L’experiència d’aquests dies és plena d’ensenyaments polítics que ens cal anar assimilant si volem construir una esquerra combativa, anticapitalista, a l’alçada dels temps que s’atansen.

En general, la reactivació dels grups d’extrema dreta i dels seus atacs contra militants d’esquerres – a Madrid han estat freqüents durant els últims mesos – acostuma a ser el senyal precursor d’una greu crisi social. La violència que cova entre les classes comença a surar a través de l’agitació feixista al voltant dels seus temes estrella: la seguretat i la immigració. I aquestes primeres escaramusses ja mostren la relació entre aquestes forces, la burgesia i els aparells d’estat... alhora que revelen, millor que qualsevol discurs, l’autèntic tarannà de l’esquerra conciliadora que ens governa.

El cas de què parlem és gairebé un condensat de tota aquesta problemàtica. Carlos es dirigia a protestar contra un aplec racista de Democracia Nacional. El seu botxí era un militar. Els grups feixistes recluten sovint els seus adeptes en les fileres de l’exèrcit i de la policia. I aquesta gent acostuma a fornir els serveis d’ordre dels partits de dretes “respectables”, en primer lloc del PP, en el decurs de les seves mobilitzacions. Pel que fa als diaris i televisions... cal recordar la manera revoltant en què la premsa va parlar d’aquest assassinat, presentant-lo com el resultat d’una baralla entre tribus urbanes?

Però, no només ho han fet els mitjans afins a la dreta o al “franquisme sociològic”, sinó també tot un rotatiu “progressista” com “El País”. I és que el govern del PSOE, desitjós d’enfortir el seu perfil moderat a les portes d’una nova contesa electoral, sembla més amoïnat per la preservació de “l’ordre” que no pas per fer justícia. Així, les manifestacions de Falange -i d’altres grups ultres- commemorant la mort del “Caudillo” han estat permeses... mentre que els col·lectius antifeixistes troben totes les dificultats del món per veure autoritzades les seves protestes per part de la delegació de govern.

Naturalment, des del poder ningú ha pensat a aplicar la famosa Llei de Partits a aquestes organitzacions que exalten la xenofòbia d’avui i la dictadura d’ahir, i que s’abstenen de condemnar -més aviat celebren- l’assassinat d’un “roig”. (La qual cosa demostra a bastament, si és que algun ingenu pensava encara el contrari, que aquesta legislació d’excepció ha estat exclusivament pensada per a persecució de l’esquerra abertzale).

I a Catalunya, què?

D’entrada, hauria de caure la cara de vergonya a la nostra “esquerra de govern”, des del PSC fins a ICV-EUiA, passant per ERC: un fet d’aquesta gravetat no ha suscitat per part seva cap reacció, cap convocatòria... Per contra, quan tot un seguit de col·lectius de l’esquerra radical han cridat a manifestar-se, ens hem trobat amb la repressió dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana, carregant sobre els joves “sospitosos”, el 17 de novembre, pels carrers de Barcelona.

Aquí també, l’extrema dreta té força amics i connivències entre les forces de l’ordre. Tant per l’origen mateix dels Mossos –cos que ha incorporat en el seu si i en el seu organigrama de comandament prou elements provinents de l’exèrcit, la policia nacional i la guàrdia civil– com pel model i l’orientació que van configurant la policia autonòmica. Tota l’esquerra independentista, els activistes dels moviments socials i de l’esquerra anticapitalista estan curosament fitxats. Les immediates identificacions dels assistents a les manifestacions on s’han cremat fotos del rei així ho palesen.

Tenim, doncs, una policia amb importants mitjans, ensinistrada per combatre la dissidència i la contestació social. No en va compta amb assessors tan qualificats com la policia israeliana. Qui va tenir ocasió de veure la manifestació corporativa dels Mossos contra el conseller Saura, reivindicant l’ús del “kubotan” i la “intimitat” dels interrogatoris sense càmeres a les comissaries, va poder constatar que no es tractava de simples funcionaris ferits en el seu orgull professional, sinó que allí hi havia gent francament perillosa.

I al capdavant d’aquesta maquinària, tenim una esquerra desitjosa de demostrar als poderosos que ha trencat amb el seu llunyà passat “antisistema” i ha esdevingut “respectable”. És l’escenari clàssic en què el comandament efectiu l’exerceix la jerarquia... i els polítics, cínics i alhora passerells, s’escarrassen per justificar-ho tot – amb la sensació de no fer-ne mai prou.

La reactivació dels grups feixistes exigirà vigilància, mobilització i unitat d’acció. Ja veiem quin serà el paper de la policia, que només actuarà contra aquests grups si veu que la resposta dels moviments socials i l’esquerra més combativa guanya força, determinació i popularitat. I ja veiem, davant d’aquests fets tan greus, quina urgència hi ha a reorganitzar i enfortir el corrent anticapitalista...