Persèpolis: Iran amb ulls de nena

per Jose Téllez [1]

“Odio aquest home més que qualsevol altre cosa humana sobre la Terra. Si hi ha una sola criatura al planeta que detesti, és aquest home. És menyspreable. Em repugna. Perquè no és més que una merda, un maleït cabró”. Això declarava Marjane Satrapi (Rasht, Iran, 1969), autora del còmic ‘Persèpolis’ i co-directora de la seva adaptació a la pantalla gran. Ho feia a una entrevista d’un diari anglès, quan li van preguntar sobre Tony Blair.

Amb la mateixa senzillesa i simplicitat que aquestes declaracions, va escriure i dibuixar aquesta obra mestra contemporània, que és el seu còmic autobiogràfic Persèpolis. Ha recollit els millors grans premis internacionals del gènere, i la pel·lícula ha sigut presentada per França als Òscars de Hollywood.

Una història d’Iran

El còmic es divideix en quatre llibres, i comença el 1979, quan Marjane té 10 anys, i des de la seva perspectiva infantil és testimoni del canvi social i polític més important del segle passat al seu país: la anomenada ‘revolució islàmica’, que posa fi a més de cinquanta anys del regnat del xa de Pèrsia i dóna pas a la república integrista dels aiatol·làs.

A partir d’aquí la protagonista va creixent, vivint en primera persona els canvis socials i polítics del seu país. Filla d’una família progressista que participa activament en la revolució i a la caiguda del xa, és educada en les idees marxistes i feministes per part de membres de la seva família.

La petita Marji parla cada nit amb Déu. Durant els dies de la revolució, canvia al seu amic imaginari pels llibres dels revolucionaris del seu país (F. Rezaï, Dr. Fatemi, H. Ashraf) i els clàssics marxistes. Segons l’autora diu en una entrevista, “la consciència política d’un país creix exactament igual que un nen”, i sota aquesta idea la veurem créixer durant la Guerra Iraq-Iran de 1980-84, mentre la seva educació progressista farà que es converteixi en una rebel a la nova escola de la república islàmica. Les seves reticències i les de seves companyes d’escola envers els ‘guardians de la revolució’ volen mostrar que Iran hauria pogut ser un país democràtic i modern, però si no va ser així ,va ser per intromissió dels imperis occidentals (com el Regne Unit) i la seva creuada contra l’ascens del comunisme a la regió.

Al tercer llibre, hi narra la seva experiència com a immigrant a Àustria, on és enviada pels seus pares amb només 14 anys per ser educada lluny de la guerra i dels extremistes. Allà xoca amb altres tipus d’extremistes, com ara el racisme i el catolicisme, i amb uns companys esquerrans fauna dels moviments nihilistes dels anys vuitanta. La incomprensió, la soledat i la decepció la porten a una adolescència obscura, entre les drogues i la vida delictiva, que acaba amb la seva tornada a Iran.

Una farsa de civilització

Al quart i últim llibre, hi narra el present del règim de la república islàmica i comença a treure conclusions, amb l’experiència d’haver viscut els anomenats ‘dos mons’. En una recent entrevista Satrapi va dir que “el concepte de civilització és una gran mentida imposada pels poderosos. La definició d’una societat civilitzada és que no té fam. Agafa París, talla l’electricitat i l’aigua i buida els supermercats. En tres dies la gent es matarà entre si i es menjarà els cadàvers”.

Un còmic d’obligada lectura per tres motius fonamentals. Un, per trencar el tòpic del gènere, que és més que una reserva d’idees per a pel·lícules de superherois nord-americanes. Dos, per conèixer l’ultima representant del moviment de dones artistes iranianes, de les quals hi ha moltes més i de força interessants. I tres, per conèixer de més a prop l’Iran, un país que malauradament, aviat estarà a la nostra agenda activista anti-guerra.

Potser n’hi ha un quart: per poder fer-nos l’interessant quan sortim del cinema dient, “doncs a mi em va agradar més el còmic”.