Sense treva

Editorial Revolta Global [1]

El miratge d’un país amb un fort índex de creixement, que jugava “la Champions de l’economia mundial”, deixarà pas a una realitat molt més crua, latent sota l’aparador d’una prosperitat fonamentada en la bombolla immobiliària, l’especulació i el turisme: la realitat de les profundes desigualtats existents, de les bosses de pobresa, de la degradació del mercat del treball i de la precarietat generalitzada, de la sobreexplotació de la mà d’obra immigrada, de la destrucció del territori... I també, indestriable d’aquest panorama social, el dèficit d’infraestructures i serveis... i, més generalment, la fragilitat d’un model productiu estructuralment basat en els baixos costos laborals.

El descontrol de la inflació i les xifres de l’atur amb què s’acaba el 2007 –i que mostren un increment de 100.000 persones sense feina en relació a l’exercici anterior- són un primer senyal. Atesa la proximitat de les eleccions, el govern pretén enviar a l’opinió pública un missatge de tranquil·litat. Però, el cert és que la caiguda en picat de la construcció tindrà greus conseqüències. Ara es veurà quina és la solidesa, vantada com “exemplar”, del sistema financer espanyol - amb els efectes recessius que una crisi del sector comportaria per a la majoria de les empreses.

Molts mites, forjats en l’apogeu del liberalisme, són a punt d’ensorrar-se. Tanmateix, una cosa és segura: els banquers i la gran patronal, els especuladors que han realitzat immensos profits en aquests anys de bonança gràcies a la pau social i a la moderació salarial... ara voldran descarregar l’impacte de la crisi sobre les espatlles de la classe treballadora.

Per això són tan significatives aquestes lluites, sorgides en sectors prou diferents, però que tenen com a denominador comú l’enfrontament amb les pràctiques empresarials neoliberals. La vaga, finalment victoriosa després de 21 dies, dels serveis de neteja del metro de Madrid s’ha enfrontat a la fragmentació del personal, als abusos de les empreses intermediàries, a la incertesa contractual... i a les amenaces de l’administració, en mans del PP.

Ha estat una revolta dels col·lectius més explotats i menystinguts – nombroses dones, mares soles, immigrants ... Però ha estat també una victòria dels mètodes assemblearis i de l’esquerra sindical enfront del conformisme de les grans centrals majoritàries, CCOO i UGT. Vet aquí una lluita que apunta cap al futur, que assenyala el camí de renovació i de combativitat que haurà de recórrer el moviment obrer.

Nova etapa

Així mateix representa una certa inflexió en relació a les lluites defensives d’aquests anys la vaga dels conductors d’autobusos de Barcelona, reivindicant dos dies de descans setmanal. En aquest cas, el moviment s’enfronta a un govern municipal d’esquerres –PSC-ICV-EUiA-, però perfectament emmotllat en els criteris neoliberals de gestió dels serveis públics. Les assemblees democràtiques i decisòries, l’esperit unitari, han afavorit l’empenta dels sectors sindicals més decidits –com CGT-, arrossegant l’afiliació de les organitzacions majoritàries.

Un fet que s’ha donat igualment a Frape, empresa auxiliar de l’automoció situada a la Zona Franca de Barcelona, en què la IAC, amb majoria en el comitè d’empresa, ha fet un paper destacat. Aquí, es tractaria més aviat d’una resistència obrera “clàssica” davant una temptativa de deslocalització que finalment ha hagut d’acceptar un acord amb 92 acomiadaments davant els múltiples obstacles de l’aïllament social i sindical, el xantatge patronal i la connivència del govern de l’Entesa amb els interessos de l’empresa.

En els últims anys, de Samsung a Miniwatt, de Braun a Mercedes, Catalunya ha vist un munt d’empreses, propietat de grans multinacionals, que feien beneficis i havien gaudit d’importants ajuts per part de les administracions públiques, transferir la seva producció a països socialment més desprotegits i procedir al tancament de factories amb la perspectiva de sucoses operacions especulatives sobre els terrenys.

En tots aquests casos, la resistència de les plantilles ha estat vençuda. Les federacions de CCOO i UGT, sovint per damunt dels comitès d’empresa i del mateix personal, han negociat indemnitzacions, jubilacions anticipades, trasllats... Les Conselleries de Treball –del primer tripartit d’esquerres com de l’actual gabinet “d’entesa”- han anat aprovant servilment els successius expedients, quan no han contribuït elles mateixes a imposar-los.

Però les condicions estan canviant. Si les deslocalitzacions degradaven dia a dia el teixit industrial i feien cada cop més precàries les relacions laborals, les expectatives d’un mercat de treball que encara sol·licitava mà d’obra n’esmorteïen fins a cert punt l’impacte – si més no, per a la gent més jove. Això es pot capgirar en el proper període.

La crisi que s’acosta, combinant un encariment general dels preus amb una pèrdua neta de llocs de treball, tendirà a fer convergir les lluites “defensives” amb els moviments reivindicatius en favor de millores salarials o contractuals, encoratjant-se mútuament. L’esquerra sindical ha de fer d’aquesta convergència, de la solidaritat i la unificació de les lluites una autèntica bandera per a la recomposició del moviment obrer.

I no menys decisiu serà el repte per a l’esquerra anticapitalista i alternativa. Perquè, més que qualsevol discurs, aquestes lluites revelen l’impasse del social-liberalisme; val a dir, de la gestió lleial del capitalisme que practiquen governs “progressistes” com el de Zapatero o la Generalitat de Montilla. Perquè una nova esquerra de combat només pot forjar-se associada a una embranzida fundadora de la classe obrera i els moviments socials.

I perquè enfront de l’esquerra acomodatícia, que ens dirà de fer bondat ara que cal elegir Parlament, haurem de recuperar una senya d’identitat irrenunciable: la lluita de classes no concedeix treva electoral.

12/01/2008