Sinistra Critica. Construint l’esquerra anticapitalista

per Carlos Sevilla Alonso [1]

La situació política italiana es caracteritza per l’aparició de dos nous subjectes polítics interns a l’experiència del govern Prodi: el Partit Demòcrata [2], de caràcter "centrista" i social-liberal, i l’Esquerra-Arc Iris [3], constituïda a començaments del mes de desembre com a esquerra subalterna del govern.

Entre les últimes mesures del govern Prodi, abonades per aquestes dues noves forces polítiques que el sostenen, destaquen l’aprovació del pacte pel welfare (benestar) i els pressuposts generals per al 2008, així com l’enviament de l’exèrcit davant l’emergència dels residus a Campania.

El pacte pel benestar, mitjançant concertació sindicats-patronal, ha suposat l’augment de l’edat pensionable i el manteniment d’una de les lleis més contestades del berlusconisme - la llei 30- que va introduir multitud de formes contractuals precàries en el mercat de treball. Els pressuposts per al 2008 han augmentat la despesa militar per la presència de les tropes italianes en dos dels teatres de guerra més explosius: Líban i Afganistan.

Finalment, l’acumulació de residus a la regió de Campania, símbol de la crisi del model de producció, distribució i consum vigents, ha constituït un test de "seguretat" interna per al govern Prodi que ha enviat el prefecte De Gennaro -al comandament dels carabinieri durant les jornades del G-8 a Gènova- a imposar l’"ordre" a les comunitats locals en revolta. Ens trobem, per tant, davant un govern feble caracteritzat per una barreja de liberalisme i autoritarisme.

Tornen les mobilitzacions

En aquest context polític, una vegada superada la "síndrome del govern amic" per certs sectors del moviment, s’estan produint mobilitzacions massives d’oposició social d’esquerres al govern Prodi. Vet aquí alguns exemples:

 la manifestació antiguerra del 15 de desembre passat contra el projecte de base americana a Vicenza i pel retorn de les tropes dels escenaris de conflicte, que va aconseguir reunir 75.000 persones;

 la manifestació feminista del 24 de Novembre contra la violència masclista que va congregar 100.000 dones a Roma i que ha suposat l’inici d’una coordinació nacional del moviment;

 la coordinació d’experiències de les comunitats locals en lluita contra les grans infraestructures (incineradores, tren d’alta velocitat, etc.) a través del "pacte d’ajut mutu".

L’esquerra del govern, representada pel nou partit Arc Iris, ha estat incapaç de donar resposta a les demandes dels moviments i als més tímids intents de "reforma" des del mateix moment en què va optar per la seva participació en l’executiu. Amb el seu vot a favor, el govern Prodi ha tirat endavant uns pressuposts generals netament liberals, manté la presència exterior de tropes italianes més gran potser des dels temps de l’"Imperi Romà" i ha estat incapaç d’aprovar una llei d’unions civils o una llei general contra la violència de gènere.

Construcció d’una oposició

Per bastir una oposició social i política al govern Prodi en les institucions i al carrer amb la construcció dels moviments, Sinistra Critica va celebrar la seva primera conferència nacional a Roma els dies 8 i 9 de desembre. La conferència, en la qual van participar prop de 1000 persones provinents de totes les regions i províncies d’Itàlia, va acabar amb l’aprovació d’una resolució que declara conclosa la seva experiència política dins de Rifondazione Comunista.

El final del cicle de Rifondazione com a "partit de lluita" i la seva entrada per la porta gran com a "partit de govern" ha constituït un dels motius fonamentals de la sortida. En efecte, l’aposta de Rifondazione per la seva participació i permanència a capa i espasa en el govern Prodi així com la seva integració en l’Esquerra-Arc Iris -nou subjecte polític sorgit de l’agregació institucional de les formacions a l’esquerra del Partit Demòcrata- han produït una mutació profunda de Rifondazione, desplaçant el seu camp de gravitació dels moviments i del conflicte a les institucions i les lògiques de palau.

L’Esquerra-Arc Iris apunta a ocupar electoralment l’espai deixat buit pels Demòcrates d’Esquerra -ex DS, exPCI, ara en el Partit Demòcrata- sense perdre de vista la necessitat de romandre propers al PD amb la perspectiva del govern.

La sortida de Sinistra Critica de Rifondazione es produeix per construir una esquerra que exclogui les aliances de govern, ja que donada la relació de forces actual només pot limitar-se a reduir els danys de les polítiques social-liberals. Per tant, es declara com una força la centralitat de la qual no està en les institucions -sense excloure la via electoral- sinó en el vincle amb els moviments i el conflicte social.

Vertebrant l’esquerra anticapitalista

L’aposta per la construcció de les mobilitzacions en curs que assenyalàvem anteriorment -contra la precarietat, contra la guerra i la base de Vicenza, moviment feminista i de les comunitats locals- constituirà l’eix principals de la seva activitat política imminent.

Es constitueix no en una organització política, sinó en un moviment polític que intentarà construir una esquerra d’esquerres, anticapitalista, que exclogui la participació en els governs i en la gestió del neoliberalisme.

Per a això, posarà en marxa un procés Constituent Anticapitalista a la primavera que aposta per integrar els diferents components d’oposició d’esquerres al govern de Prodi: els sectors desil·lusionats amb Rifondazione i la seva experiència en el govern, el sindicalisme de base i els sindicalistes crítics de les grans confederacions oposats a les polítiques de concertació, els comitès ciutadans que lluiten per la defensa ecològica del territori, els estudiants i joves del moviment estudiantil, les dones que construeixen el nou moviment feminista.

Una experiència molt interessant digna de ser trasplantada en aquestes latituds.