10 raons per enfrontar-nos al procés de construcció de l’EEES

Per Revolta Global

1) El procés d’elaboració i implementació en cada Estat no ha comptat amb la participació efectiva de la “comunitat universitària” ni de la resta de la societat, però sí amb les directrius de l’OMC i les pressions de diferents “lobbies” empresarials. A les reunions de ministres del procés de coordinació i disseny de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) hi participa com a membre de ple dret la UNICE (Associació de la Patronal Europea).

2) La intenció que hi ha darrera del procés de construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior, més enllà d’aspectes secundaris relacionats amb la renovació pedagògica, avantposa la subordinació de continguts, de les estructures, dels mètodes de la universitat a les necessitats del mercat. Es tracta de la lògica del màxim benefici per damunt de la funció social del coneixement.

3) Estableix un model basat en la implementació dels ECTS (en anglès European Credit Transfer System) que equipara la jornada de l’estudiant a la jornada laboral de 40 hores setmanals. Aquest model consagra l’alumne a temps complet, tot obviant que amb l’actual sistema de beques són molts i moltes les que necessiten treballar.

4) Implanta una estructura dels estudis dividida en grau i postgrau, que fomenta una inserció immediata en un mercat laboral precaritzat en el cas del grau i una elitització de l’accés al postgrau.

5) L’actual llicenciatura desapareixerà en els propers cursos, donant pas a una nova titulació anomenada grau (quatre anys d’estudi) que, segons el propi ministeri defineix així: “Els estudis de grau tenen com a finalitat l’obtenció per part de l’estudiant d’una formació general, en una o diverses disciplines, orientada a la preparació per a l’exercici d’activitats de caire professional”. El grau rebaixa els coneixements que actualment s’imparteixen a les llicenciatures tot afavorint l’adquisició de capacitats adequades a les necessitats d’un mercat laboral precaritzat, tot esdevinint l’últim esglaó per a la majoria dels estudiants, produïnt-se de facto una elitització del postgrau.

El primer any del grau és concebut com un curs d’educació general comú per a cinc àrees de coneixement, una mena de “batxillerat ampliat”, i que l’últim any correspondrà “a pràctiques externes amb una extensió màxima de 60 crèdits”. Aquestes pràctiques a empreses o institucions no seran remunerades, sinó que, ans al contrari, s’haurà de pagar per elles (matrícula).

6) Els cursos superiors al grau, el postgrau i el màster ja estan sent aprovats i aplicats, la qual cosa suposa una incongruència en el model d’implementació de la reforma. A banda, aquests cursos superiors seran notablement més cars i seran una important via de finançament per a les universitats que cada cop més, segons aquest model, necessitaran un augment del finançament privat. La Comissió de Finançament del Consell de Coordinació Universitària planteja que el preu dels postgraus oscil.li entre 900 i 1.450 euros, els de caràcter científico-tècnic (els més barats), i entre 6.000-66.000, els considerats com a luxe curricular (els més cars) a partir de l’any 2012.

7) Introdueix criteris de rendibilitat a l’hora d’elaborar el catàleg i la distribució de les titulacions. Aquest procés suposa una homogeneïtzació dels continguts i, per tant, la tendència a l’eliminació d’aquells no considerats rendibles en termes de mercat. Aquesta dinàmica significa una amenaça per a les identitats i les llengües minoritzades, que passen a ser concebudes com un cost econòmic per a les universitats segons una lògica de mercat.

8) S’ha introduit un nou concepte dins del finançament de les universitats anomenades “competitives” lligat als mecanismes d’acreditació de la qualitat que suposaran l’introducció de rànkings de centres universitaris. Aquest model de finançament ha estat definit per l’anterior conseller de la comunitat autònoma de Madrid amb la fórmula següent: “Les universitats que més diners privats aconsegueixin, més diners públics obtindran”.

9) El procés de Bolònia introdueix un nou concepte d’ajuts públics: els estudiants estan passant de ser becaris a prestataris, és a dir a ser clients del propi Ministeri d’Educació i Ciència o d’una entitat bancària que els proporciona una quantitat de préstec per al desenvolupament dels seus estudis. El Ministeri ha aprovat les anomenades beques-préstec segons allò acordat a les conferències de Berlin (2003) i de Bergen (2005), introduïnt els préstecs educatius (model americà) com a alternativa per als estudiants amb rendes més baixes. Actualment, a l’Estat espanyol, existeixen dos tipus de préstecs educatius públics, els anomenats pròpiament “beques-préstec” i els que s’anomenen eufemísticament “préstecs-renda”.

a) Les primeres, les beques-préstec, estan destinades a estudiants de primer i segon cicle, tenen com a únic objectiu facilitar als estudiants la finalització dels seus estudis universitaris oficials. Es poden solicitar crèdits d’un mínim de 3.000 i un màxim de 9.000 euros, que seran finançats entre el Ministeri d’Educació i Cultura (MEC), en un 70%, i una entitat bancària que tingui conveni amb el MEC.

b) La segona opció, els préstecs-renda, estan adreçats als titulats per a finançar el cost dels estudis de màsters oficials a l’Estat espanyol o a qualsevol Estat de l’Espai Europeu d’Educació Superior així com, en el seu cas, facilitar una renda mensual als estudiants que ho desitgin. Els préstecs-renda consisteixen en un pagament inicial de 6.000 euros, amb la possibilitat de solicitar a més una quantitat mensual de fins a 800 euros per mes de durada oficial del màster, fins a un màxim de 21 mesos. Els préstecs-renda suposen un llast hipotecari, d’almenys 15 anys, per a la majoria dels estudiants que opten per aquesta opció per a poder cursar els estudis de postgrau i màsters. Una hipoteca per a arribar a una millor qualificació laboral, que s’haurà de tornar en còmodes mensualitats un cop s’aconsegueixi una remuneració de 1571 euros mensuals bruts (ni tan sols s’esmenta l’augment del nivell salarial en aquests suposats 15 anys d’amortització).

10) El model pedagògic comú encarregat d’amortitzar l’Espai Europeu d’Educació Superior està regit per l’informe Tuning (fet per dues universitats privades, una d’elles la de Deusto, dels jesuites). Aquest document emfatitza la necessitat d’enfocar l’educació en l’adquisició de capcitats (genèriques i específiques), i no tant en l’adquisició de coneixiements substantius. L’aprenentatge de capacitats no representa un aspecte negatiu, el problema és que s’obtinguin en detriment dels coneixements substantius i no com a complement d’aquests.

L’interès sobtat per l’adquisició de capacitats està íntimament relacionat amb la lògica d’adaptació dels sistemes educatius, en especial el seu paper de capacitació professional, a les necessitats d’un mercat de treball flexible i precari. Allà es prima més la capacitat del treballador/a d’adaptar-se a les diferents demandes dels empleadors que els seus coneixements específics. L’informe Tuning és una bona mostra de com el procés de Bolonya subordina els interessos públics de l’educació i la societat a les demandes formatives dels empresaris. Sense anar més lluny, en l’elaboració del nou model pedagògic de les universitats europees hi han participat 900 empresaris europeus.