La LCR supera la prova de les eleccions municipals

Per Lluís Rabell [1]

Les eleccions municipals del 9 i el 16 de març han representat una primera desfeta política per a Sarkozy i el seu govern. Però, si les urnes han mostrat el creixent descontent popular davant la degradació de les condicions socials donant a l’esquerra moderada l’alcaldia de les principals viles del país, importava aquest cop mesurar la resposta de l’electorat al discurs i les propostes de l’esquerra anticapitalista.

Els nostres companys i companyes de la Lliga comunista revolucionària presentaven 200 llistes – pròpies o en coalició amb altres agrupaments militants -, cobrint pràcticament totes les ciutats de més de 30.000 habitants. Els resultats han estat els millors de tota la història de la LCR. A 114 localitats, aquestes llistes han superat la barrera del 5 %, i a 34 viles han ultrapassat el 10 %. Així doncs, des de la primera volta, les candidatures presentades o promogudes per la LCR obtenien l’elecció de 74 regidors i regidores. (Poc més de trenta n’havia aconseguit la Lliga en els precedents comicis locals).

Segons la vigent llei electoral, majoritària a dues voltes, si cap candidatura no pervé a la majoria en la primera convocatòria, les llistes que han obtingut el 10 % dels sufragis poden mantenir-se. La llei també preveu la possibilitat que les candidatures que han comptat amb un 5 % de suport electoral siguin presents a la segona volta, mitjançant la fusió amb alguna altra llista. Aquest era el cas de les llistes dels nostres companys i companyes a 80 localitats. Per això, la LCR havia proposat al PS i al PCF un acord de “fusió tècnica” per a la segona volta: val a dir, una llista unitària de representació proporcional que permetés d’aplegar els vots populars contra la dreta; però que, alhora, mantingués la independència política dels candidats i candidates anticapitalistes. En cas d’elecció, només es comprometien a votar les mesures que consideressin favorables a la població, però sense formar part del govern municipal, ni aprovar d’antuvi els seus pressupostos.

La direcció del PS ha donat consigna de refusar aquestes fusions tècniques, preferint córrer el risc de trencar una dinàmica unitària i donar la victòria a la dreta, com ha estat el cas en localitats tan significatives com Nancy o Agen. La direcció del PCF, per la seva banda, ha trencat igualment les discussions a Choisy-le-Roi o a Saint-Denis, a les rodalies de París. Per contra, el PS – arrossegant en algun cas el PCF – ha buscat acords amb el partit liberal de “centre” de François Bayrou.

En aquestes condicions, la LCR ha mantingut tot un seguit de llistes i, en termes generals, ha cridat a “batre la dreta”, però sense donar consigna explícita de vot. Com ho explicava Olivier Besancenot en una roda de premsa prèvia a la segona volta: “La direcció del PS vol els nostres vots, però no desitja la presència dels nostres regidors i regidores als consells municipals. Nosaltres no juguem a “com pitjor millor”. És la direcció socialista la que assumeix el risc de desmobilitzar una part de l’electorat, que es pot sentir menyspreat. Si volen els vots de la gent que ens ha donat suport, que vinguin a convèncer-la”.

La fermesa – basada en un programa de defensa dels serveis públics, del dret a l’habitatge i la solidaritat amb els col·lectius més desafavorits enfront de les polítiques privatitzadores de la dreta i de l’esquerra social-liberal – ha estat compresa i ben acollida. Les llistes promogudes per la LCR han confirmat - o fins i tot millorat - els excel·lents resultats obtinguts el 9 de març: és el cas de Saint-Nazaire, on es passa d’un 12’2 % al 17’69 %; de Clermont-Ferrand (del 13’81 % al 15’34 %) o de Cavaillon (de l’11’46 % al 14’31 %).

El nombre final de regidors i regidores ha estat de 99. Una cinquantena pertany a la LCR. Una vintena són membres del PCF que, en algunes localitats ha vist les seves seccions declarar-se en dissidència amb la direcció nacional. També hi ha militants alternatius, així com un cert nombre de companys i companyes crítics de Lutte Ouvrière (organització que havia refusat qualsevol acord amb la LCR, preferint la unitat amb el PS i el PCF des de la primera volta, tàctica que s’ha revelat a tot arreu un fracàs) i fins i tot del Partit dels treballadors (lambertista). Vet aquí doncs uns resultats i unes aliances militants que constitueixen tot un encoratjament en la lluita per un nou partit anticapitalista.