Dones xilenes: la insolidaritat de gènere

Per Ana Montero [1]

Fa anys, una professora ens va explicar que les persones explotades o bé lluiten contra la seva situació, o repeteixen l’esquema contra les altres. Lamentablement, sembla que les dones xilenes s’han decantat per la segona opció: dones oprimides pel sistema patriarcal que exploten i discriminen altres dones. Però, per què s’arriba a aquesta situació? Veiem-ho.

La llar "tradicional" xilena: l’origen de la discriminació

A Xile encara pesa la "moral tradicional" i és indiscutible el llast de l’església catòlica en la societat i en l’àmbit polític. El 72% de les xilenes es declaren catòliques. En el cas dels homes, un 68%. Per això, no ha d’estranyar que un 91,7% de la població visqui en "família", i que un 94,4% dels homes siguin "caps" d’aquestes llars.

Si s’entén que un/a cap de llar és qui aporta els ingressos econòmics principals, què fan les dones? A partir dels 25 anys, més del 50% es concentren en el treball domèstic no remunerat. Aquesta és la situació a tots els estaments socials, amb la diferència que les dones acabalades n’empren altres per a aquestes feines. Un 16% de les xilenes treballen al servei domèstic.

Però -compte!- aquesta estadística contempla només les que estan contractades, no comptabilitza les que cobren en "negre" o les immigrants (principalment provinents del Perú i l’Equador). Així, es produeix una altra insolidaritat de gènere. Fa un parell d’anys, les "nanas" xilenes van iniciar una campanya mediàtica contra les immigrants, perquè aquestes darreres els treien feina en cobrar menys. La qüestió és, cobren menys o els paguen menys?

La "professional" contra totes

En un país on l’Estat del Benestar és inexistent i l’educació continua sent per a privilegiats, és lògic que sorgeixi una "elit" denominada “professional”: aquelles persones que tenen estudis superiors (universitaris o tècnics).

En el cas de les dones, només un 22% té educació bàsica; un 38%, la mitjana; i un 21%, algun estudi superior. Curiosament, aquest últim grup se centra en estudis relacionats amb la pedagogia (sector tradicionalment "típic" de la dona). Però la majoria de tots aquests grups no exerceix per dedicar-se a la llar.

De les dones actives, el 12% treballa en el sector de l’ensenyament i un 18% en l’àrea del comerç; és a dir, de dependentes, secretàries o similar, ja que, en una empresa, els càrrecs de responsabilitat generalment són per als homes. O pitjor: encara que una dona tingui el mateix càrrec, cobrarà sempre menys, ni que sigui perquè el sistema de salut descompta més a les dones que als homes.

Laboralment, tota aquesta situació provoca una discriminació de la dona envers la dona, partint de diferències de preparació acadèmica. A la fàbrica, l’operària és discriminada per la cap de secció (que abans havia estat operària); aquesta és discriminada per la secretària; i, aquesta, per la professional. Aquesta última explota totes les altres perquè ella mateixa és explotada per algun home.

Conclusió

El famós creixement econòmic xilè no va acompanyat d’una millora en la situació de la població. Aquest progrés es basa en polítiques neoliberals molt agressives (hereves de la dictadura pinochetista). Sobra insistir en la relació directa existent entre el sistema neoliberal i la situació de les dones.

A les últimes eleccions, la majoria d’aquestes van votar Michelle Bachelet amb l’esperança que una dona fes alguna cosa per elles. No ha estat així. Temes com l’avortament, la píndola del dia després i altres polítiques socials, queden al tinter. Però el més greu és l’absència de solidaritat de gènere, actitud que farà molt difícil de revertir la situació.