L’autonomia i la llibertat de les dones, en qüestió

Per Sylviane Dahan [1]

“El proletariat no podrà arribar a emancipar-se completament sense haver conquistat la llibertat completa per a les dones"- Lenin Últimament, podem observar una notable degradació de la situació de les dones als països capitalistes desenvolupats. Es qüestiona la nostra autonomia material (precarietat laboral, privatitzacions de serveis públics, tràfic d’éssers humans, prostitució...), així com la llibertat reproductiva (el dret a l’avortament no existeix per a totes... i, si formalment hi és, no sempre s’aplica...), sota les fortes pressions d’una dreta conservadora i dels integrismes religiosos que posen l’accent sobre els valors familiars.

L’autonomia material, en qüestió

Un dels principals avenços del feminisme va ser el de posar en evidència l’autonomia de les dones, tant en l’esfera material com en la personal o la simbòlica. "Una dona sense home és com un peix sense bicicleta". Aquest eslògan mostrava l’absurditat de definir les dones com a éssers dependents d’altres éssers.

El que van fer va ser reivindicar un treball remunerat; es tractava d’un accés individual als diners i a les cobertures socials, com a garantia de l’autonomia personal. Les transformacions del mercat del treball i de les polítiques públiques, amb l’impacte de la mundialització neoliberal, ataquen aquesta autonomia conquerida durament i, de fet, recentment. Als països de l’antic bloc soviètic, l’atur massiu s’ha produït pel desmantellament de les estructures de l’Estat i la desaparició del treball garantit. Als països d’Europa i a Amèrica, és el moment de la precarietat, la flexibilitat i la "moda" del temps parcial. El treball, quan existeix, és cada vegada menys una garantia d’autonomia financera. I no parlem del “Tercer Món”, on les proteccions socials gairebé no existeixen.

Les dones són víctimes del qüestionament de l’Estat social:

 Com a treballadores del sector públic, amb la degradació de les condicions de treball, privatització, compressió de personal... o desaparició del treball mateix.
 Com a beneficiàries dels programes socials, cosa que dificulta la conciliació entre responsabilitat familiar i treball remunerat.
 Com a substitutes dels serveis públics, les dones han de tenir cura de les persones dependents (infants, gent gran, persones discapacitades o malaltes).

A més, la globalització ha desenvolupat considerablement la mobilitat internacional de la mà d’obra domèstica, principalment de les dones. Aquest sector se situa en una zona grisa, conjugant salari, tràfic, servitud i, a voltes, esclavitud sexual.

L’autonomia personal, en qüestió

Els drets a la contracepció i a l’avortament, elements decisius de l’autonomia de les dones, en la mesura que permeten de dissociar de manera permanent "dones" i "mares", estan en perill amb la mobilització de l’església catòlica a nombrosos països (Espanya, Polònia, Irlanda, Xipre, Lituània...). Als EUA, les esglésies protestants reben suport de les autoritats polítiques federals i locals.

Els models familiars canvien i la situació de les dones també. Però l’Estat no s’hi ha adaptat, no proposa treball i habitatge decents, i la mare monoparental ho té difícil. No és estrany que, en aquestes condicions, reapareguin els defensors dels veritables “valors familiars”...

Per a les immigrades, la reunificació familiar accentua la seva dependència, perquè molt sovint la possibilitat d’estància legal està lligada al marit o pare.

Hem hagut d’esperar la guerra a l’antiga Iugoslàvia perquè la violació sigui reconeguda com a crim de guerra, quan els testimonis proven que això es practica des de la Guerra de Troia...

L’avanç dels conservadorismes religiosos té com a finalitat mantenir les dones en posició de submissió i dins d’una estricta delimitació des rols femenins i masculins. Aquest rols són definits com a complementaris, heterosexuals i sobretot jerarquitzats. A més, la llei divina i la llei natural es confonen per assignar un rol per a dones i un rol per a homes.

El desenvolupament de les resistències de les dones

Les dones no resten passives davant aquests atacs. La globalització de l’ofensiva contra les dones ha permès –igualment– la globalització de les resistències, com ara la Marxa Mundial de Dones. La participació de les dones en els moviments altermundialistes va originar transformacions decisives en el món associatiu o sindical, i va propiciar la circulació d’informacions i la creació d’importants xarxes que permeten a les dones no romandre aïllades. Nombroses dones, organitzades o no, lluiten contra les violències, per l’equitat salarial, pels serveis públics de qualitat, combaten les expulsions d’immigrants, per la igualtat...

És l’amplitud d’aquestes resistències allò que ha impedit retrocessos majors en molts països, allò que ha encès l’esperança d’un altre món possible i ha aconseguit millores en la vida quotidiana de moltes dones. Però en el darrer període, el moviment de les dones també s’ha institucionalitzat (i en part paralitzat). Algunes, havent assolit posicions més privilegiades, tenien la il·lusió que per fi s’havien "alliberat". Però, les desigualtats entre homes i dones no desapareixen com a resultat d’una evolució "natural" de les societats postmodernes occidentals, ni tampoc necessàriament ho faran per etapes: primer la revolució i després la igualtat.

Les relacions socials de gènere es recomponen i es combinen amb les altres relacions de dominació, de classe i, fins i tot, amb els vincles de pertinença ètnica. Avui dia, les dones continuen assumint el 80% del treball domèstic; s’accepta la idea (induïda pel neoliberalisme) que la prostitució podria ser una feina lliurement escollida; les desigualtats salarials i materials s’agreugen... Les dones són objecte de violències en tots els àmbits socials i, particularment, les dones nouvingudes sense papers. I, per descomptat, el col·lectiu femení es veu marginat de la vida política. Aquesta és la realitat.

Les dones han de passar a l’ofensiva

Les lluites de les dones tenen un ferment revolucionari. Les organitzacions que volen realment posar fi al sistema capitalista hauran de reconèixer aquesta enorme potencialitat de canvi per a tota la societat. No hi haurà una guerra de sexes. No ens equivocarem d’enemic. Hi ha d’haver una lluita conjunta i simultània contra el capitalisme i el patriarcat.

Així doncs, hem d’ajudar les dones a reconèixer que són víctimes d’una opressió de caire patriarcal i de classe i, per tant, discriminades. Hem d’animar-les a entrar en la vida col·lectiva a través de moviments socials, a esdevenir subjectes politics, encoratjant-les en la lluita per una societat igualitària i afavorint, a cada passa, la seva autoorganització com a condició per a conquerir plena autonomia i llibertat. I com a condició indispensable perquè un altre món sigui possible. Ve’t aquí el repte de les confrontacions socials i polítiques que avui se’ns plantegen, i a les quals ens veiem abocades una nova generació de dones.