Una mirada feminista sobre la polèmica “del vel”

Per Gloria Marín [1] [2]

L’anomenada “polèmica del vel”, sorgida de l’intent de prohibir que les estudiantes musulmanes duguessin un mocador al cap, va omplir moltes pàgines a França. Rajoy l’ha posada d’actualitat en la campanya electoral amb les seues atabalades, a més de reaccionàries, propostes.

En la meua opinió la prohibició de l’ús del vel en els centres educatius no és una mesura positiva. Intentaré justificar aquesta postura esbossant una anàlisi feminista a través de dos eixos. El primer, l’imaginari col·lectiu de la dona velada com a representació de l’Islam i la seua utilització imperialista. El segon, la victimització i negació d’autonomia de les musulmanes.

El vel, símbol i excusa

En una societat on el vestuari no es legisla, per què plantejar en la precampanya electoral la prohibició d’usar un mocador en classe? Heus ací que aquells que aparentment s’hi estan enfrontant, convergeixen a considerar a la dona símbol de la cultura musulmana. D’una banda els musulmans que veuen com la seua societat canvia i, pretenent mantenir una àrea segura (per a ells), s’obstinen que les dones encarnen la permanència, i la simbolitzen en el seu vestuari. Però simètricament, donen el mateix valor al vel aquells que pretenen combatre els anteriors a través del vestuari de les dones. Així els caps (en sentit físic, no com a metàfora de les idees) de les joves musulmanes són el terreny de batalla escollit per a un xoc polític, els actors del qual són altres.

L’alliberament de les dones oprimides per una religió masclista, amb el vel com a símbol d’això, no és una excusa nova per a l’imperialisme. Va ser usada intensivament per França en la seua ocupació d’Algèria. Més de quaranta anys després, les imatges omnipresents de les dones amb burqa van servir per a legitimar la invasió d’Afganistan, amb molta més potència política que les de les criatures morint de fam, per exemple.

Nosaltres sabem què els convé, elles no

Un argument per a la prohibició és que les xiques es posen el vel coaccionades, els hi obliguen els seus pares, germans, etc. Fadela Amara, impulsora de “Ni putes ni submises”, i ara en el govern de Sarkozy, conclou que “per tal que no les obliguen a dur el vel, els prohibim que el duguen”, carregant-se de passada l’elecció de les que han decidit dur-lo lliurement, almenys tan lliurement com decidim nosaltres com ens vestim o calcem.

Una posició feminista ha de pretendre, per a elles, com per a la resta de dones, augmentar la seua autonomia. Per a això una primera condició és reconèixer-les com a agents que prenen les seues pròpies decisions, i no com a simples víctimes dels homes o de la religió. Si algunes xiques diuen que duen el vel per pròpia convicció, no es pot afirmar que això està deslegitimat per la falsa consciència.

El nostre objectiu ha de ser donar-los protagonisme i reconèixer-les com interlocutores capaces de defensar les seues decisions. Evidentment les seues pròpies decisions, no les d’altres persones, i amb el límit infranquejable dels drets humans: dret a la integritat, a la llibertat,... Per això no es pot barrejar el vel amb l’ablació, els matrimonis forçosos,... que són atacs als drets humans, com ho és la violència sexista.

Finalment em sembla important qüestionar-nos qui defineix el significat del vel. Escoltem a Rajoy que el vel significa submissió a l’home. Però en què es basa? Hi ha dues formes serioses de saber què significa el vel. Una és la mateixa interpretació religiosa. Gent estudiosa de l’Alcorà i altres fonts religioses arriba a diferents conclusions sobre si és o no recomanable o necessari l’us del vel i per què. Una segona via de coneixement són els estudis rigorosos i aquests sempre mostren que hi ha múltiples significats del vel modern; alguns coincideixen amb l’ús tradicional i d’altres no, alguns suposen falta de poder i d’altres estratègies per a tenir més poder.