Sorpreses cubanes

per Claudio Katz [1]

Fidel continua reduint el seu protagonisme polític en un context molt diferent del col·lapse econòmic de la dècada passada. En aquell moment Cuba va afrontar incomptables conspiracions, en un quadre d’aïllament regional i fustigació neoliberal. L’escenari actual està dominat, en canvi, pels fracassos de Bush i els seus aliats més estrets. Per aquesta raó, el prestigi de la revolució i la memòria del Che han recobrat pes en tots els moviments socials, mentre la solidaritat veneçolana ha permès atenuar moltes dificultats de l’illa.

S’ha recuperat el creixement i amb els ingressos del turisme i les noves exportacions han decrescut els patiments energètics. També augmenten les possibilitats d’utilitzar productivament els avantatges de qualificació que té la població. Però la revolució conviu amb les desigualtats socials creades per l’enclavament dolaritzat i hi ha molts interessats a promoure la gestació d’una nova burgesia. Cuba no pot aïllar-se, ni ha de fer-ho. Com que el búnquer nord-coreà és la pitjor opció, resulta necessari recórrer a disposicions mercantils i associacions amb inversors que es rebutjaria en altres circumstàncies.

Hi ha un sender possible cap a la restauració capitalista que no nia en els petits mercats, el comerç informal i el treball independent, sinó en les connexions internacionals de certes elits. Aquests sectors estan interessats a comandar un model social-liberal concertat amb Europa o un esquema autoritari afí al precedent xinès.

Però fins ara la revolució ha desmentit tots els pronòstics fatalistes que han augurat la seva caiguda. Aquest antecedent hauria de moderar les persones que tant especulen sobre la forma que assumirà la regressió al capitalisme. Una renovació socialista és factible si existeix un sistema polític de genuïna democràcia. Aquesta opció podria nodrir-se de la doble identitat -antiimperialista i igualitarista- que ha caracteritzat la principal gesta llatinoamericana del segle XX. Cuba encara ens pot oferir moltes sorpreses.