Davant el resultat de les eleccions generals

Editorial RG#43 abril 2008 [1]

Els resultats de les eleccions generals del passat 9 de març han mostrat amb claredat la involució cap a la dreta que s’ha produït en l’escenari polític de l’Estat espanyol en els últims quatre anys.

En el transcurs de la campanya electoral la iniciativa política ha tornat a estar en mans del PP, que ha marcat els continguts i ritmes dels debats, en particular referent a immigració, tema en el qual la seva intensa propaganda xenòfoba gairebé no ha trobat oposició per part del PSOE. Com ha succeït durant tota la passada legislatura, els socialistes van retrocedir temerosament davant els atacs de la dreta, incapaços de plantar-los cara. Aquest comportament pusil·lànime demostra fins a quin punt el PSOE es troba atrapat en el pantà ideològic neoliberal i s’ha convertit ja en una característica de la seva manera de fer, que de segur es veurà accentuada en la nova legislatura.

Però també la política repressiva desenvolupada a Euskadi, de la qual el PSOE ha fet gala i que ha reivindicat repetidament en campanya, i les proclames neoliberals d’un ministre Solbes convertit en estrella, indiquen el camí que seguirà el nou govern socialista.

Les bases electorals del PSOE s’han tornat a mobilitzar davant el temor d’una possible victòria del PP, al mateix temps que es produïa un transvasament de vots “útils” des d’altres formacions situades a la seva esquerra, la qual cosa ha permès una nova victòria dels socialistes. Però, a pesar d’aquesta, el PSOE s’ha estancat en nombre de vots, mentre que el PP ha obtingut la recompensa de 400.000 nous sufragis. A tot l’anterior cal afegir-hi la forta reculada experimentat per IU i ERC, i l’aparició, amb 300.000 vots, de l’espanyolista UPyD.

Canvi de panorama

Com a resultat d’aquestes eleccions, el PSOE tornarà a governar, però ho farà en unes condicions molt diferents a les de la constitució del primer govern de Zapatero: en absència de mobilitzacions socials importants d’esquerres i progressistes, enfront d’una dreta crescuda i bel·ligerant que ha estat capaç d’ocupar el carrer durant tota la legislatura anterior i que posseeix una base social molt àmplia i sense el “contrapès” parlamentari que suposaven IU i ERC anteriorment.

A més, la desacceleració econòmica ja comença a deixar sentir els seus efectes, que segurament aniran sent més palpables en els pròxims anys. Totes aquestes dificultats afegides, juntament amb la trajectòria ja coneguda de l’anterior govern de Zapatero, així com els possibles pactes amb CiU (amb les seves repercussions per a l’Entesa) i el PNB, fan que sigui molt previsible una política governamental encara més escorada cap a la dreta, més antidemocràtica i repressiva, i més “austera” en tot allò referent a la despesa pública i als beneficis que en pugui obtenir la gent treballadora.

La important retrocès electoral d’IU ha estat causada només en part per la pressió del vot “útil” cap al PSOE. Existeixen altres motius que permeten explicar la seva magnitud: en primer lloc, la supeditació reiterada d’IU a la política del PSOE ha difuminat el seu perfil propi, convertint-la en molts moments, als ulls de la ciutadania, en una mala còpia “esquerrana” del PSOE. A més, aquesta imatge s’ha vist reforçada pel gran interès manifestat per la direcció de Gaspar Llamazares a formar part d’un govern de coalició amb els socialistes.

Però el procés de crisi d’IU ve ja de temps enrere. Hi ha tingut una gran influència la pervivència al seu si d’una tradició política i organitzativa que ha facilitat el desenvolupament de successives batalles internes que han convertit l’organització en lloc poc habitable, desencantant a antiga gent militant i impedint la incorporació de gent nova i el relleu generacional. Molt desconnectada dels moviments socials, IU ha anat avançant així progressivament en la seva transformació en un partit de tall institucional i en la seva adaptació a les polítiques neoliberals impulsades pel PSOE.

La derrota d’IU, juntament amb la d’ERC, significa la marginació institucional de les alternatives situades a l’esquerra del PSOE i accentua la bipolarització PSOE-PP, que no és altra cosa que un procés de dretanització política.

Catalunya

A Catalunya, ERC i ICV-EUiA han sofert importants retrocessos que, més enllà del “vot útil” al PSC, suposen una desafecció del seu electorat respecte a les seves polítiques de subalternitat al PSC. ERC paga les seves oscil.lacions, la seva aposta per a un pragmatisme extrem en el terreny de la revindicació dels drets nacionals amb molt pocs fruits, i el seu allunyament definitiu dels moviments socials.

ICV-EUiA apareix com una força supeditada al PSC que no influeix decisivament sobre la política d’aquest ni encarna una política alternativa. Els moviments socials i els sectors més combatius s’han vist confrontats directament a la politica d’ICV en reiterades ocasions, en particular a través de les intervencions repressives dels Mossos d’Esquadra.

La situació d’EUiA encara és més crítica: tenint un paper marginal en el govern d’Entesa ha estat plenament cómplice de la seva política. La seva presència en les lluites socials i entre els sectors populars ja fa molt de temps que s’ha anat extingint, i els resultats electorals confirmen l’ensorrament de la seva base electoral.

Labor de reconstrucció

Davant aquest panorama es fa encara més necessari, a Catalunya com a la resta de l’Estat, treballar per a reconstruir una veritable esquerra anticapitalista i de combat, que busqui organitzar els sectors populars contra les polítiques neoliberals i que pugui convertir-se en una alternativa a l’esquerra institucional.

No existeixen tanmateix dreceres ni fórmules d’alquímia política que permetin accelerar un procés de tals característiques, que no pot consistir ni en un nou intent de regeneració d’una IU, ni en un agrupament de sigles de diferents organitzacions. Aquest procés ha de passar necessàriament pel desenvolupament de moviments de lluita i de resistència social, a partir dels quals sectors de la classe treballadora i activistes dels diferents moviments comprenguin la necessitat de construir una nova organització d’esquerra anticapitalista i es mostrin disposats a escometre aquesta tasca. En ella haurien de trobar-se amb organitzacions ja existents a l’esquerra del PSOE i amb els sectors més honests i combatius d’IU.

Revolta Global i Espai Alternatiu consideren que en aquests moments el seu propi creixement i construcció és de gran utilitat de cara a propiciar la vertebració d’una potent organització d’esquerra anticapitalista. Revolta Global i Espai Alternatiu es comprometen a treballar de manera decidida en el suport i impuls de les lluites i en el desenvolupament de fermes posicions d’esquerra anticapitalista al si dels moviments, per a poder arribar com més aviat millor a aquest objectiu.