Les dones europees, desiguals en matèria de drets sexuals i reproductius

Per Sylviane Dahan [1]

A la Unió Europea, cada Estat estableix diferents terminis màxims pel que fa a la interrupció voluntària de l’embaràs: 18 setmanes a Suècia, 24 setmanes a Holanda i Gran Bretanya, 12 setmanes als altres països. En el cas de l’Estat espanyol, cap termini absolut no enquadra la realització d’un avortament. El març del 2007, Portugal va autoritzar la interrupció de l’embaràs en un termini de 10 setmanes –i això després d’una intensa mobilització nacional i internacional, i de la celebració d’un referèndum.

A Irlanda, Polònia, Xipre, Malta, Andorra, i ara a Lituània, les dones són sotmeses a restriccions del dret a l’avortament o a la seva prohibició. Actualment, en nombrosos altres països, aquest dret es contesta i amenaça mitjançant una campanya orquestrada per la jerarquia eclesiàstica i la dreta més reaccionària. Les franceses tenen cada dia més dificultats per accedir a l’avortament: cada any, entre 3000 i 5000 dones van a l’estranger per poder avortar, després d’haver esgotat el termini legal. Més de trenta anys després de l’aprovació de la Llei Veil de 1975, l’avortament roman un dret precari.

A l’Estat espanyol, l’escalada de pressions hostils a aquest dret ens ha ofert, aquests darrers dies, el lamentable espectacle d’un grup de dones declarant davant la Guàrdia Civil per l’única raó d’haver estat, fa gairebé un any, pacients d’una clínica. I no tan sols sota la sospita d’una conducta il·lícita, sinó amb la inseguretat que suposa la vulneració del dret a la intimitat i a la confidencialitat dels historials clínics.

Durant 20 anys, fets com els que ara es pretenen investigar, no varen revestir prou importància perquè cap administració intervingués contra una clínica o el seu personal. La novetat de l’actual situació rau en el fet que aquesta pressió ha trobat col·laboració en algunes institucions de l’Estat, i és instrumentalitzada pels partits polítics en la seva campanya electoral. I ja sabem que hi ha alguns sectors socials que potser ara es manifesten contra l’avortament... però que sempre que els ha convingut han recorregut als serveis de clíniques privades, aquí o a l’estranger.

A Catalunya, els avortaments no són pas gratuïts. En altres comunitats autònomes, sí. Aquesta situació, manifestament injusta, no s’hauria d’acceptar. Hem d’exigir, tant en matèria de drets sexuals i reproductius com en la resta de drets individuals i col·lectius, que totes les dones puguin gaudir de les mateixes possibilitats i serveis, tant a l’Estat espanyol com a tot Europa. I hem de demanar també, en àmbit europeu, l’harmonització dels drets de les dones al voltant de les legislacions més avançades i progressistes.

Cal denunciar la insuficiència i les limitacions de l’actual llei d’avortament, que ha convertit un dret de la dona en una cursa d’obstacles: pels requeriments que són necessaris; per les dificultats afegides atès que no es dóna el servei en molts dels centres públics (només s’hi practiquen un 3% de les interrupcions); per la manca de voluntat política que ha permès que un dret individual –l’objecció de consciència– acabi sent un factor de dissuasió sobre la pràctica del col·lectiu de professionals dels centres...

Unim-nos contra l’obscurantisme, contra el patriarcat! Esdevé urgent una campanya de peticions i mobilitzacions a tots els països, amb la perspectiva d’una gran manifestació europea! Fem del 2008, l’any de mobilització europea pel reconeixement del dret a decidir de les dones!